Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall

UNA CONTINUACIÓ INNECESSÀRIA

Ahir diumenge vaig anar a veure l’última aventura de l’Indiana Jones, després que hagin passat pràcticament 20 anys de l’estrena del que fins ara era l’últim film: “Indiana Jones i l’última croada”.

Primer de tot, he de reconèixer que sóc un gran fan de la saga de l’Indy. Vaig tenir la sort de poder veure’n la primera pel·lícula, “A la recerca de l’arca perduda”, en pantalla gran cap a mitjans dels vuitanta, quan tenia uns set o vuit anys. L’impacte fou tal que, aquell dia, sortint del cinema, com tants d’altres nens de l’època vaig decidir que quan fos gran em dedicaria a l’arqueologia (res més lluny de la realitat actual!).

Vaig tardar poc a veure’n el segon film, aquest cop en VHS, a casa meva. “Indiana Jones i el temple maleït” era una pel·lícula un pèl fosca per l’edat que tenia llavors però completament satisfactòria en els altres aspectes, sobretot en tot el tram de la persecució a les mines (que li féu merèixer un oscar als millors efectes especials).

Quan es va anunciar la tercera part de les aventures de l’Indy, vaig ser dels primers a fer cua a l’únic cinema de Girona on s’exhibia. L’època dels multicinemes encara no havia arribat, cosa que convertia les llargues cues a les estrenes de films taquillers en un fet habitual. Pel què fa al film, a priori no semblava que pogués superar el nivell exhibit fins al moment. Un cop més les expectatives foren superades amb escreix. “Indiana Jones i l’última croada” era (i és) un prodigi de tècnica fílmica. Una màquina que funciona a la perfecció i que deixa el llistó molt alt. Ritme trepidant i humor a base de gags continus, acompanyat del conflicte generacional entre pare i fill. Una autèntica delícia.

I perquè us comento la trilogia si havia de parlar d’aquesta nova “Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall”? Doncs perquè no hi ha massa res a dir. La pel·lícula entreté, sí, però no té la frescor de les altres tres. D’humor n’hi ha poc (i prescindible), li manca ritme en les parts en què no hi ha acció (arribant a avorrir en certs moments) i a més, aquesta quarta part no deixa de ser un refregit de les anteriors.

En definitiva, aquella sensació de satisfacció que m’envaïa un cop acabava de veure una pel·lícula de l’Indy, ja no l’he experimentada amb aquesta última. Però entreté? Us preguntareu. I jo us diré sí, però no creieu que tractant-se d’una nova història del Dr. Jones cal que els espectadors siguem exigents i demanem un film a l’altura de la trilogia? Almenys jo ho veig així.