30/4/12

The Avengers

Dubto que se'n pugui dir cultura, sinó més aviat entreteniment, pur i dur. Però el que no es pot negar és que és un bon espectacle. Una pel·lícula d'acció i d'evasió efectiva i efectista. La qüestió -eterna- és: és prou fidel al còmic original?
Els que hem viscut pràcticament tota la vida amb aquests herois del nostre panteó particular (segon pas de la introducció al món especialíssim del còmic, un cop superat el Capitán Trueno i abans d'arribar al còmic seriós, "per adults") no ens podem estar de valorar l'adaptació que el film en fa dels personatges de la Marvel:
  • Captain America: no deixo de tenir la impressió que veiem un ninot de colors llampants molt ridícul, lluny d'aquell líder carismàtic de gran personalitat, capacitat estratègica, tècnica de combat, de mentalitat força "conservadora" (per dir-ho ras i curt) que tenim al còmic. Chris Evans no està a l'alçada. FAIL
  • Ironman: sorprenentment passa a ser el principal protagonista, tot i que, personalment, el trobo el menys carismàtic dels personatges, potser per l'escassa implicació de  Robert Downey Jr. Ben adaptat, però.
  • Thor: encara no li han trobat el punt. El personatge original ens aporta matisos que el guaperes d'en Chris Hemsworth està molt lluny de proporcionar-li. Cal evolucionar-lo, proporcionar-li la grandesa còsmica que no té al cinema.
  • Hulk: aporta els millors moments d'humor del film, però no era això. Tècnicament ben fet, Mark Ruffalo no ens recorda en absolut el dr. Bruce Banner del còmic, i tampoc fa gens creïble el seu personatge. FAIL
  • Black Widow: l'adaptació de  Scarlett Johansson és fantàstica, dóna un toc brillant a les seves escenes d'una manera brutal. Gran troballa.
  • Hawkeye: el personatge del còmic ja va ser poc reeixit, ple de conflictes i sense el carisma de tots els altres. Tanmateix,  Jeremy Renner ens el simplifica i en fa un personatge d'acció gens menyspreable. Ben assolit, doncs.
  • Loki: trist que els "dolents" d'aquest tipus de pel·lícules segueixin essent tan patètics. Els esforços interpretatius de  Tom Hiddleston no arriben més que a fer llàstima. FAIL
La resta (Samuel L. JacksonGwyneth PaltrowCobie Smulders...) no deixen de ser comparses eficients, per bastir mínimament la realitat al voltant del grup.
Ara bé, cal dir amb tota seguretat que és la millor de les pel·lícules de superherois que ha fet fins ara la Marvel, cosa que ens fa pensar que encara hi ha molt marge de millora. Tot i que comença de forma força fluixa (per quins set sous Loki ha de fugir al damunt d'un pick-up??!!), l'assalt a l'helicarrier i la mitja hora final són d'una espectacularitat abassegadora. Anem pel bon camí tècnic i des del punt de vista de l'espectacle.
De totes maneres, no puc evitar sentir una certa enveja dels que se la poden mirar de forma "neta", sense els meus prejudicis antics. És clar que, llavors, ni m'hauria plantejat veure-la.  ;-)

23/4/12

La interpretació del crim

Crec que Jed Rubenfeld va fer una (de tantes) biografies de Sigmund Freud. Això li val per agafar un d'aquells episodis menys coneguts (el viatge a New York que va fer el 1909 en companyia de Sándor Ferenczi i Carl G. Jung) i construir-hi una novel·la negra al seu voltant.
No deixo de pensar que la idea té la seva gràcia. D'una banda, l'obra serveix per donar una mica de divulgació (si és que li cal) a la teoria psicoanalítica, tot veient les dificultats que va haver de superar per al seu desembarcament americà, i a la coneguda disensió de Freud amb el seu principal deixeble, Jung, que va tenir les conseqüències de tots conegudes. D'altra banda, la incursió en una història policíaca, amb assassinats truculents, conxorxes misterioses, perversions de l'alta societat novaiorquesa, ens facilita la digestió de tot plegat i possibilita un cert ritme, acció i misteri.
Tanmateix, el resultat final, però, falla. En una bona recreació de la societat i costums de la Nova York de principis del XX, hi apareixen uns personatges molt més pertinents a la dècada dels 90 que a aquella que pretén retratar. Actituds poc creïbles, relacions que no es van poder portar a terme fins molt temps després, instints professionals fora de lloc en aquelles estructures arcàiques... tot fa que tinguem la impressió d'assistir més a un projecte de guió cinematogràfic per tal de fer una pel·lícula digerible per al gran públic actual.
 El misteri tampoc no és res de l'altre món. Evidentment, tampoc el desvetllarem aquí, però aquells misteris pretesament irresolubles que donen emoció a les primeres pàgines del llibre, al final resulten tenir solucions poc imaginatives. Grans i misterioses conxorxes de poderosos personatges, resulten no ser ni tan grans ni tan poderosos.
D'altra banda, un Freud que té més de màgic omniscient que de psicoanalista, un deixeble americà -el doctor Younger, personatge principal- que és bàsicament la justificació americana de l'heroi propi i que és capaç de donar el seu propi estil, poc respectuós amb els plantejaments originals, o bé el detectiu Littlemore de la policia, però que sembla que actuï per compte propi, heroi d'acció de caire totalment modern, capaç de saltar-se protocols i sortir sorprenent indemne de les situacions més arriscades... tot això resta credibilitat i originalitat al plantejament inicial.
Així, només és recomanable per a qui vulgui passar una estoneta divertida, sense gaire més pretensions.
Salut!