31/1/12

Eduardo Mendoza agafa el Pont Aeri i deixa la seva fetitxe Barcelona per raure al castís Madrid de 1936, just abans de l'alçament militar. El més curiós de tot el llibre és que ens presenta la ciutat de la mà d'un crític d'art anglès, Anthony Whitelands, especialitzat en la pintura del Segle d'Or espanyol, i més concretament en Velázquez. Aquesta és la gran excusa per fer-lo entrar en tota mena de intrigues, conxorxes i situacions més o menys folletinesques.

L'estil divertit, o més ben dit, que pretén divertir, de Mendoza ens facilita la immersió en la batalla ideològica que va prenent cos en l'espiral prebèl·lica, que tothom pot intuir clarament. D'aquesta manera, tenim accés als discursos contraposats de l'Espanya conservadora i ultracatòlica, enfront la volguda revolució boltxevic de les classes més populars. I, enmig de tot plegat, l'encesa milícia de la Falange de José Antonio, de fet un dels grans protagonistes de la novel·la.
I és que aquesta és la gràcia de "Riña de gatos": la barreja de personatges històrics de primer pla (l'impagable trio de generals colpistes: Queipo de Llano, Mola i Franco, no té pèrdua) amb altres de comedieta o d'inspiració valleincliniana, provoquen l'absurditat de situacions extremes i d'una pujada i baixada constant en l'escala social de la villa i cort. Hi trobem el ja esmentat José Antonio, humanitzat més enllà del seu personatge d'èpica barata, Niceto Alcalà Zamora, Azaña, etc., però també personatges nobiliaris ridiculitzats pels propis noms i títols, espies de totes bandes que barregen interessos i accions poc encertades, xul·los i pinxos de carrer, filòsofs de cantina, diplomàtics de pà sucat amb oli o les intrigues d'una policia republicana absolutament superada per la dinàmica dels temps.
He pogut llegir alguna crítica lletraferida sobre l'estil narratiu de Mendoza. Jo no tinc prou coneixement de causa per fer-ho, però sí que he passat una bona estona enmig de la disbauxa argumental i les peripècies d'un personatge principal que no controla cap dels nombrosos esdeveniments que es cuinen al seu voltant, i dels quals n'és un espectador privilegiat. No, no és en absolut un llibre "seriós", com va dir el propi Mendoza, perquè llavors sí que li hauríem de començar a enumerar els defectes.

5/1/12

Jo confesso

Intentar resumir la novel·la de Jaume Cabré en unes poques idees o paraules és, com diria algun altre comentarista,  "una tasca absurda, inútil i innecessària" (Jordi Cervera).

No tan sols ens trobem amb una obra immensa, plena de referències culturals vastíssimes, recuperant un classicisme actualment poc recorregut, sinó que prova amb molta eficàcia recursos narratius sorprenents, que l'acosten en moltes ocasions al llenguatge cinematogràfic d'avui dia.

Efectivament, en molts moments, el personatge que interpreta una escena determinada es converteix gràficament, visualment, en un personatge diferent d'una altra època, d'un altre lloc, amb el qual només el lliguen el discurs, diàlegs creuats, el drama de la seva vivència, els dubtes existencials... M'agradava imaginar-me la imatge d'aquesta transformació en una pantalla de cinema, on un representant de la Inquisició a la Girona del S. XIV es convertia en un resistent serbi a la segona guerra mundial, o un metge exnazi que intenta purgar els seus pecats d'incògnit a l'Àfrica profunda, tot esperant la visita del venjador sense rostre.

El narrador en tercera persona es converteix sovint en una primera persona, apropant-nos molt més a la vivència íntima del personatge. Un cop t'has acostumat a no aferrar-te a una forma narrativa monolítica, només t'has de deixar arrossegar pel viatge vertiginós de l'Adrià Ardèvol pel cor (i altres entranyes) de la cultura occidental més intensa. L'Storioni omnipresent no és tan sols un fil d'Ariadna, sinó també una metàfora del valor monetari enfrontat al valor intrínsec de l'objecte, de la seva perfecció, de la seva història. El quadre de Modest Urgell representant el paisatge que envolta Santa Maria de Gerri, és observat sempre des de la interrogació: és allà, perdura, ens observa ell a nosaltres més que nosaltres a ell.

El coneixement com a leitmotiv, la construcció de la seva personalitat des de l'exigència paterna i l'autoexigència, i dels paranys personals pels quals es sent eternament culpable, porten aquest personatge a una confessió a la seva ja desapareguda estimada Sara, quan ja entrelluca el final de la seva vida, condemnada per una decadència inesperada i inevitable. De fet, no se sap de què es confessa ben bé l'Adrià; potser d'haver estat massa "humà" enmig de tanta inhumanitat. Per això, la seva fracassada recerca de l'essència del Mal no pot arribar a bona fi.

Fa de mal dir, però potser sí que ens podem trobar davant la novel·la del segle. Gràcies, Cabré.