20/3/12

Intouchable

Una nova comèdia francesa ens arriba per tocar-nos la fibra sensible. I de fet ho aconsegueix.
S'agraeix en aquestes èpoques de males notícies tenir un break d'aquest estil, que et faci pensar per un moment que la bondat de les persones sempre emegeix per difícils que siguin les circumstàncies, i que aquesta bondat omnímoda fa que persones de móns diferents, radicalment diferenciats, puguin entendre's a la perfecció, connectar amb tota la profunditat que aporta la puresa dels sentiments.

Llàstima que tot s'acabi quan surts de la sala del cinema.

Pel que fa a la pel·lícula, presenta una realització polida, agradable, sense patinades importants. Es podrien haver estalviat algun personatge poc creïble a l'estil americà (la majordona, per exemple), però tot es fa a fi de provocar el somriure i la complicitat de l'espectador.
 
L'enorme expressivitat d'Omar Sy, amb un somriure senzillament escandalós, una forma de ballar encisadora, i un treballat comportament gestual propi dels banlieus, contrasta volgudament amb la subtilesa de François Cruzet (o era Dustin Hoffman?), reclòs al seu propi cos, però parlant a crits en cada mirada.

En resum, una bona opció per anar a passar una bona estona. I poc més.


Macbeth

Sempre és un plaer per a l'esperit revisar grans clàssics. I, entre aquests, què podem dir dels grans drames shackespearians, com ara Macbeth? No hi ha millor manera d'introduir-nos en el sentiment de l'ambició, que porta a la destrucció de l'home i tot el que l'envolta.

Rellegim-lo tants cops com calgui. És un plaer i és un deure intel·lectual.

A disfrutar:

Is this a dagger which I see before me,
The handle toward my hand? Come, let me clutch thee.
I have thee not, and yet I see thee still.
Art thou not, fatal vision, sensible
To feeling as to sight? or art thou but
A dagger of the mind, a false creation,
Proceeding from the heat-oppressed brain?
I see thee yet, in form as palpable
As this which now I draw.

14/3/12

The Artist

 Poques coses a dir d'aquesta gran pel·lícula de Michel Hazanavicius, i més després d'haver aconseguit 5 Òscars, entre ells el de millor pel·lícula, millor director, i millor actor principal (Jean Dujardin). Espereu... he dit "gran"?
En realitat no és "gran". És més aviat una bona història, recreada centenars de vegades, ben explicada, barreja de comèdia i drama. Efectiva, sense altibaixos. Amb una gran interpretació dels personatges principals (fantàstics Dujardin i una adorable Bérénice Bejo) i secundaris al seu lloc, però embolcallats d'una treballada ambientació i una banda sonora molt remarcable. Un producte sòlid i plaent a l'espectador.

La història ja la podem descomptar: una estrella del cinema mut, George Valentin, cau en desgràcia víctima d'un orgull que li impedeix adaptar-se als nous temps (el cinema sonor). La icona d'aquests nous temps és precisament la seva salvació i redempció. Rise & Fall. Res de nou.

Tanmateix jo, més que un homenatge al cinema silent, la considero una metàfora. En realitat ens parla d'un món canviant, en el que, si considerem que el dominem i que s'ha de plegar a les nostres característiques, habilitats o desitjos, fàcilment podem quedar desubicats i incapaços d'assimilar què està passant. Aquests canvis, que a la dècada dels 20 (del S.XX) podien ser més o menys lents i graduals, avui dia són certament vertiginosos, per la qual cosa la nostra capacitat d'adaptació és posada a prova de forma molt exigent i contínua.

El fet que ens parli (...) del pas del cinema mut al sonor, o que estigui rodada en blanc i negre, és un fet circumstancial. El missatge és un altre, que es podria ambientar en altres èpoques o escenaris.

La felicitació, doncs, a aquest equip francès que van saber cuidar molt bé els detalls, incorporant magistralment molts recordatoris de temps passats (els noms, els plànols, les escenes, la música...) que podem anar seguint com a bons aficionats al cinema, especialment el més clàssic.












12/3/12

Complot contra els Estats Units


Phillip Roth és un gran narrador. I bàsicament em centro en la seva capacitat de capbussar-se en una història, tant és el grau de “realitat” que tingui, i desenvolupar-ne tots els serrells, des dels més fins als més generals. Aquesta obra seria un clar exemple d’aquesta seva habilitat.
Com algun altre dels llibres de Roth que he llegit, es tracta d’una ucronia. Roth parteix de l’ambient polític existent als EUA a la segona meitat dels anys 30, quan el New Deal feia començar a superar les greus dificultats generades d’ençà el crac del 29 i, vist des de la seva particular retrospectiva d’un nen de 7 anys, al sí d’una família jueva d’un barri bàsicament jueu a Newark, una població de New Jersey, ens exposa com la mentalitat d’aquella societat s’enfronta a una situació que hauria estat fàcilment plausible.
El plantejament porta a Charles A. Lindbergh, heroi nacional que estava implicat en el moviment America First, que preconitzava contra la intervenció dels EUA a la Segona Guerra Mundial, i que prèviament havia fet acostaments molt perillosos al règim nazi de Hitler, a accedir a la presidència del país, impulsat pel sentiment anti-sionista de fons que es troba en la societat americana profunda. A partir d’aquest moment, les pors de les famílies jueves més conscients dels riscos que aquesta situació comporta, els aboca a solucions diferents: la resistència, la fugida, el col·laboracionisme... mentre es van forjant les bases per a una emergència dels sentiments contra els jueus, considerats una raça inferior que podia embrutir la sang blanca dels EUA. L’aparició creixent de pogroms més o menys espontanis, i les esquerdes aparegudes en la pròpia societat jueva, evolucionen cap a un clímax imprevist. I tot, sempre des de la perspectiva d’una família qualsevol (la de Roth).
L’estil de l’autor és sempre molt identificable. Roth escriu amb frases llarguíssimes, tant que de vegades fan perillar la fluïdesa de la narració. Però ell ho sacrifica per tal de poder donar sortida al raonament de fons. A partir de l’anàlisi de diferents tipus de perfils dels personatges intervinents, ens exposa els fonaments dels diversos plantejaments polítics i la repercussió que aquests tenen sobre les relacions entre les persones, i les reaccions d’aquestes als embats dels esdeveniments.
És interessant plantejar-se quines possibilitats hi havia que realment les coses haguessin anat com Roth les descriu. Des de la distància (temporal i geogràfica) es fa difícil de dir, però sí que es veu clar on hi ha el pas a partir del qual l’autor desenvolupa la seva imaginació, deixant de banda els successos reals de l’època.
Més que res perquè, en el fons, és un exercici útil per poder veure que el futur, ja sigui polític com de qualsevol altra mena, de vegades penja d’un fil molt subtil, però de conseqüències enormes.
I, això, ens ho hauríem d'aplicar.