19/4/09

Gran Torino

Diu el tòpic que Clint Eastwood és l'últim clàssic de Hollywood. I és molt probable que sigui veritat. Als seus 66 films com a actor (alguns d'una qualitat una mica dubtosa), hi hem de contraposar els 33 que porta com a director. I entre les quals hi trobem petites obres d'art.

Efectivament, Eastwood ataca amb gran solvència alguns guions que ens plantegen dilemes clàssics, situacions límits dintre d'entorns quotidians que porten a decisions dramàtiques i desesperades. Els personatges solen ser senzills, força unidimensionals; les històries, lineals i simples, però sempre envoltades d'una força tremenda. No experimenta en formats ni en mètodes. No cal.

Aquest plantejament, treballat amb un enorme mestratge a films com "White Hunter Black Heart", "The Bridges of Madison County", "Midnight in the Garden of Good and Evil", "Mystic River"o "Million Dollar Baby", el torna a repetir amb una gran efectivitat a Gran Torino.

Recollint alguns tòpics americans on gran part de la població d'aqull país s'hi pugui sentir reflectida, apareix un personatge d'enorme força, amb importants i tormentosos conflictes interiors que, a banda de fer-lo molt humà, fan un bon punt de partida per explicar reaccions, relacions, visions del món. Però la pròpia història, el bon fons del personatge, i la crua realitat que l'envolta ens el van canviant, en un gir molt políticament correcte, i alhora li aporten la salvació personal, la pròpia redempció davant els dimonis interiors, per mitjà d'un camí insospitat.

El film ens deixa una barreja estranya de tristor i de fe en l'essència de la humanitat. Com farien els clàssics. És clar.

9/4/09

Brucia la terra

De tan bonic, fa mal...



Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

L'anima chianci
Addulurata

Non si da paci
Ma cchi mala nuttata

Lu tempu passa
Ma non agghiorna
Non c'e mai suli
S'idda non torna

Brucia la terra mia
E abbrucia lu me cori
Cchi siti d'acqua idda
E ju siti d'amuri

Acu la cantu
La me canzuni

Si no c'e nuddu
Ca s'a affacia
A lu barcuni

Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

2/4/09

Els homes que no estimaven les dones

Sé que no sóc original, que hi ha milers de posts en sengles blogs que tracten el mateix. I milions de persones que ja l'han llegit. Espero que vosaltres també i el puguem comentar una mica.

Crec que aquest és un llibre molt ben fet, en el sentit que aconsegueix perfectament el que pretén des de bon començament: atraure l'atenció del lector i que no tingui cap escapatòria; ningú el podrà abandonar. És una novel·la negra, més o menys, o la història d'una investigació que anirà desvetllant misteris estranys, secrets terribles i rerefons molt insospitats, amb recursos una mica heterodoxes però tremendament efectius.

Al llibre de Stieg Larsson (mort el 2004, renoi, quina llàstima) hi podrem trobar moltes referències al món de les finances i de l'estructura de les grans corporacions industrials (en aquest cas, sueques), les intrigues i complexes relacions dins dels clans familiars on es barregen poder, política i perversions, etc. Segons diuen, la trilogia que s'acabarà de publicar el mes de juny hauria d'haver estat una col·lecció de set històries, però ha quedat suspesa per sempre.

El protagonista de la novel·la és Mikael Blomkvist, periodista i fundador d'una revista d'economia sueca, Millennium, a qui en un moment difícil de la seva carrera en Henrik Vanger, patriarca ja ancià d’una de les sagues industrials escandinaves més poderoses, li encarrega que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la Harriet Vanger, la seva neboda, que llavors en tenia 16. Aquest misteri l'ha tingut obsessionat tot aquest temps, i ha esdevingut una recerca que ha quedat encallada per l'esgotament de totes les possibilitats fins al límit. L'aparició del personatge de la Lisbeth Salander, un dels més especials dels últims anys, una noia amb greus deficiències en el seu funcionament personal i social, però amb habilitats especials que seran extremadament útils, i el progressiu lligam entre ella i en Blomkvist, alimenten una recerca que va embolcallant tota la seva vida fins que...

No conec ningú que no li hagi agradat, ni he llegit encara cap crítica negativa. És un dels llibres més "enganxosos" que m'he trobat (tret, potser, del "Dràcula" d'en Bram Stocker). Passa molt ràpidament i sempre tens ganes de saber què passa a continuació. Fa esment de moltes coses actuals, lligades amb les noves (noves?) tecnologies, les trames financeres, etc. És a dir, que el pots arribar a sentir molt proper. A més, fa sentir un llenguatge senzill i directe, molt clar i concís.

Com podeu suposar, li hauré de treure algun defecte. Doncs, mireu: a mi els personatges em semblen massa "exitosos", se'n surten sempre amb una superioritat sobre els demés esparverant, són els millors en tot el que fan. Això em sembla poc creïble, tot i que fa que la gent s'hi senti molt bé identificant-s'hi: així ajuda a fer créixer l'autoestima del lector (hehe).

De passada, fa propaganda d'alguns llogarrets de Suècia que valdria la pena conèixer. Es farà un circuït "Salander"?

Per cert, aviat arribarà la pel·lícula. Aquesta ha estat la principal raó que me'l llegís. I n'estic content.

En fi, llegiu-lo, aquells que no ho hagueu fet. No us en penedireu.