9/11/11

Les aventures de Tintin: el Secret de l'Unicorn

Finalment ha arribat el moment de les comparacions. Tintin forma part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Tant les seves aventures com el seu disseny gràfic són icones culturals del segle XX. Què en faria de tot això l'Steven Spielberg (i en Peter Jackson)? Aquest era l'interrogant.

Bé, d'entrada, el director americà ha intentat ésser molt respectuós amb tot el que envolta el món de Tintin. Les referències, aprofitament de troballes narratives, l'especial humor dels personatges... tot s'ha mirat de conservar. Però, és clar, hi havia dues coses importants que calia modificar perquè la pel·lícula fos un èxit:

D'entrada, l'estil gràfic d'Hergé, anomenat posteriorment línia clara i àmpliament imitat, no era traspassable al cinema. Bàsicament perquè no cal. L'híperealisme en el còmic és pràcticament un suïcidi, tant per l'ingent treball que suposa (tot i que en la darrera dècada això ha canviat molt),  com pel fet que distreuria l'atenció del lector d'una història que, ja de per si, és força densa. Calia centrar la concentració en el que explicava l'autor, i no tant en la magnificiència de l'art gràfic. Tanmateix, el destí dels temps que vivim va elevar aquest grafisme simple, de colors plans i línies constants en un estil molt reconegut i aprofitat pels dissenyadors.

La segona qüestió a modificar era el ritme. Igual com passa en d'altres camps, avui dia la successió d'esdeveniments, l'acció, ha de ser absolutament trepidant. I això els còmics originals de Tintin no ho tenien, sinó que podien assaborir-se a poc a poc, amb temps de digerir-ho plenament.

Doncs bé, Spielberg ha treballat aquests dos aspectes de forma magistral: el disseny gràfic de personatges i entorns és ara riquíssim, tot i preservant l'atmosfera original, i el ritme de l'acció és insuperable, continu, transportant-nos a móns d'aventura locals i exòtics sense cap problema de continuïtat.

Certament, molts crítics han afirmat que aquesta pel·lícula és més Indiana Jones que Tintin. Segurament tenen raó. Però: hi havia alguna altra possibilitat?








8/11/11

1Q84 (Llibre 3)

S'acaba l'obra més important, fins ara, de Hauruki Murakami. Més important pel volum, és clar, però és més discutible que sigui pel valor literari.

Murakami ens deixa la resolució pendent (?) dels dos primers llibres, tot i que potser no calia. En aquest darrer, l'autor treballa més acuradament els personatges principals, Tengo i Aomame, si bé hi aporta la nova línea narrativa de Ushikawa, un nou element que crea certa incertesa pel que fa al resultat final.

En el fons, res de nou. Les línees argumentals es van acostant poc a poc, molt poc a poc, per arribar a un final esclatant que resulta ser foc d'encenalls i et deixa amb una cara de... ximplet?

Els escenaris són petits, tancats, com volent incidir més en la intimitat dels personatges. Els diàlegs són, de llarg, el millor de tota l'obra, de com els diversos discursos, especials i diferents tots ells en la forma, s'han d'entendre per força.

Murakami no deixa gaire espai a la incertesa o el misteri, encara que es tracti d'una obra de fantasia: tots els personatges, abans o després, ho saben tot dels altres, sense haver-se ni tan sols comunicat. Crec que aquí és on l'autor patina una mica massa.

D'altra banda, el fet que tots ells siguin especialíssims, supercompetents i espavilats, treu una mica de credibilitat al conjunt. Hi podria haver una mica més de realisme (amb les seves deficiències), si us plau?

Un notable, però no crec que passi a ser una obra de culte. En absolut.

18/10/11

L'any de Saeko

La literatura japonesa sempre sorprèn amb les seves petites dosis de quotidianitat que ens fan aprofundir en la complexitat de les relacions humanes. Tot i que l'entorn, el context social i la visió del món poden ser molt diferents dels nostres, sota la capa cultural hi rau la condició humana més primària, comuna arreu.
En aquesta obra, trobem dos personatges en principi poc engrescadors, i una història lenta, mandrosa, de tan banal. Sembla que no passi res, però de cop ens trobem que això no és del tot cert: tot el que pensàvem rutinari, monòton, abriga una realitat d'una gran complexitat humana.
A través de Shum'ichi i de Saeko, la parella protagonista, Katayama ens parla de la naturalesa de la relació de parella, de l'estructura de les emocions i de la pròpia estabilitat psicològica. I com dues persones febles, soles i dèbils, sense massa recursos personals, s'enfronten a decisions i problemes enormes. I com perdura l'enllaç. I perquè. I què hi ha quan no hi ha alternativa...
Al final, és el destí el qui marca l'esdevenir de les coses, i només podem navegar en aquest mar capritxós, intentant no enfonsar-nos.
Una bona elecció per a qui vulgui una novel·la lenta, calmada, profunda, però de bon regust.

8/10/11

Com un puny (Raimon)




Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon1973)

29/9/11

El plagi pictòric de Bob Dylan

Ha sortit la notícia que els quadres que Bob Dylan exposa en la seva The Asian Series, a New York, són senzillament còpies de fotografies antigues d'aquesta temàtica. Podeu veure-ho aquí:

Els quadres copiats de Bob Dylan

Què en penseu? És simple interpretació, inspiració, o bé es tracta de plagi pur i dur?

Tot són opinions.

28/9/11

Mar de roselles

La novel·la d'Amitav Gosh ens transporta a l'Índia del segle XIX, en plena puixança de l'Imperi Britànic, basada en la potent companyia de comerç que controlava extenses zones de l'orient i monopolitzava el tràfic (més que comerç) de productes com ara l'opi o fins i tot esclaus cap a d'altres zones de l'Imperi.
Com a novel·la d'aventures és força entretinguda, amb mitja dotzena de personatges ben diversos que miren de trobar el seu lloc en aquella tempesta d'interessos, prejudicis, tradicions ancestrals contraposades, etc. El final ens deixa una porta ben oberta als propers lliuraments d'una trilogia (en principi), que és de bon seguir.
El que més m'ha interessat, però, és el canvi de punt de vista dels esdeveniments d'aquells temps: fugint de la visió occidental, Ghosh ens planteja com viuen els habitants d'aquella regió les imposicions de la metròpoli britànica: l'idioma, els costums i, sobretot, el daltabaix econòmic que suposa per a la majoria de la gent que viu en zones agrícoles haver de substituir les seves plantacions tradicionals per la plantació de l'opi, a fi que l'exportació cap a la Xina enriqueixi i doni força al colonialisme. Això provoca, entre d'altres coses, enormes onades migratòries cap a suburbis de les ciutats que passaran en poc temps a ser megalòpolis, i l'aprofundiment de les diferències socials, ja marcades per altres mecanismes socials com ara la religió o el sistema de castes.
S'hi veuen retratats els principals col·lectius de la zona: els hindús, els musulmans, els xinesos i els occidentals. Les relacions entre tots ells són desequilibrades i sovint s'aboquen a desencontres que provoquen esdeveniments impactants. I en mig de tot, l'opi i els estralls que produeix en les persones de qualsevol condició.
Tot i que l'acció és força dinàmica, amb un ritme adequat, de vegades, sobretot al començament, es fa un pèl feixuc de llegir a causa del nombrós vocabulari en les principals llengües de la zona, tant per les frases transcrites en l'original i en català (cosa que s'agreeix), com en la forma de referir-se a les diverses classes, races, castes, etc., cosa que ho complica tot una mica més. A més, hi ha un important coneixement de l'art de la navegació, que fa servir molt vocabulari especialitzat que dificulta una mica més si no hi estàs molt introduït.
Al marge d'això, una molt interessant novel·la, ben resolta, tot i que m'ho pensaré abans d'entomar un hipotètic segon volum, ja que l'extensió és una mica excessiva.

26/9/11

La piel que habito

L'última pel·lícula d'Almodóvar ens fa entrar en un món sinistre, barreja d'obsessions que es poden portar a terme gràcies a la tècnica, venjances que no se sap on porten, qüestions com les identitats personals, entre les que destaca la identitat de gènere, la bioètica i el sentiment de "creador" gore.
Si comencem per la posada en escena, l'escenografia, fotografia, il·luminació, etc. són esplèndides. D'alguna manera, el decalatge entre forma i fons s'ajusta involuntàriament al que vol explorar el guió. I és que el fons de tot plegat, la història, grinyola d'allò més.
A mesura que el desenvolupament de la trama et va desvetllant sorpreses arriscades, se't va confirmant la impressió que Almodóvar s'ha ficat en un pantà del que segurament no d'ha sabut sortir (llegeixi's: l'adaptació cinematogràfica de la novel·la "Taràntul·la" de Thierry Jonquet). L'ús de la cirurgia plàstica, de l'experimentació transgènica per crear una pell més resistent (i també utilitzable per a d'altres usos, com acabarem sabent), ens plantegen d'entrada la qüestió d'on rau la nostra essència com a persones. En un primer discurs, el cirurjà brasiler Robert Ledgard (Banderas), deixa anar allò tan manit de la cara com a porta d'entrada i vehicle principal de la comunicació humana. Bé. Però es queda aquí, ampliant-ho una mica a d'altres parts del cos, això sí. Sincerament, el tema de la identitat de la persona és molt (però MOLT) més profund del que Almodóvar és capaç d'analitzar aquí, amb l'eina potent de re-creació franquesteiniana. Tot queda en truquets efectistes de guió per impactar el respectable. I prou.
La qualitat de les inter-pretacions és molt desigual: d'un crescut Antonio Banderas que exhibeix molt d'ofici, en ocasions excel·lent, a una Elena Anaya (Vera) efectiva, correctíssima. De la resta, un infumable Roberto Álamo en el personatge dolentot (un increíble fill brasiler de Marisa Paredes que parla, oh meravella!, en castellà amb la seva mare, això sí, amb un accent portuguès que tomba per mal executat), un força correcte Jan Cornet (Vicente) o una impresentable Blanca Suárez en el paper de la filla de Banderas (on donen el carnet d'actriu?).
Però la pitjor de tots, deixeu-m'ho dir, la veterana Marisa Paredes, a qui tant li fa què és el que ha d'interpretar: una vocalització nul·la, desvargada, acaba d'adobar una sobreinterpretació que ella creu que beu de les fonts del Hollywood clàssic, amb una mirada pretesament dura però que produeix vergonya aliena a l'espectador. Pot ser que algú em digui que és una gran actriu, amb una carrera enlluernadora, etc., però què voleu que us digui, cal que li ensenyin quatre nocions bàsiques sobre l'art de la interpretació, penso. Mal que ataca a gran part dels actors habituals del cinema espanyol. Apa, ja ho he dit.
He llegit crítiques de diversa orientació sobre aquesta pel·lícula, això sí, després de veure-la. Alguns la consideren gairebé una obra mestra, d'altres la denosten absolutament. Jo crec que n'hi podem trobar poc de l'autèntic Almodóvar, que està molt forçat per trobar una estètica i un plantejament acceptable internacionalment. En canvi, aquella frescor de les escenes i personatges de la cutreria castissa, de les de les seves primeres pel·lícules, n'hi ha ben poca: amb prou feines es pot rescatar una situació simpàtica en la botigueta de roba de segona mà de la mare de Vicente "Sí, hija. Vuelve otro día que hoy estás muy espesa". Per tant, l'intent de fer una pel·lícula "a l'americana" no acaba de ser reeixit.
Així, doncs, un aprovat fluixet.

16/9/11

Funuke domo, kanashimi no ai wo misero

 Un film sorprenent, aquest, ple de secrets i situacions recargolades on es barregen tot tipus d'emocions humanes. La història es basa en una família d'una zona rural que funciona (disfunciona, de fet) al voltant de l'obsessió de la filla gran, Sumika, de ser una actriu famosa a Tokyo, cosa per a la qual, obviament, no serveix. Això la portarà a la manipulació extrema de tots els membres de la família i unes conseqüències del tot inesperades.
S'hi poden trobar grans dosis d'humor negre, sadisme i sensibilitat alhora, i la desorientació d'uns personatges totalment desbordats per les situacions que ells mateixos van creant.
El personatge principal és, però, la germana petita, Kyomi, que observa el que passa al seu voltant i ho transcriu en forma de manga, activitat que tindrà uns resultats catastròfics. El cas és que ens mostren un personatge misteriós en el seu silenci, una mica fosc i tenebrós, però que inspira al mateix temps una gran tendresa.
La fotografia és força bona, amb una saturació del color que incrementa les reaccions del públic davant els aconteixements estranys i, de vegades, certament exagerats. El recurs a una dessaturació, precisament, per fer flaix-backs aclaridors, és molt efectiu i s'agreeix.
L'ambientació és molt bona, recreant perfectament l'atmosfera real dels pobles japonesos actuals.
La recomano vivament, si voleu passar una estona sorprenent, divertida i excitant.







16/8/11

Easy Rider

És bo fer de vegades un repàs a fites importants de la nostra cultura contemporània, ara que, després d'unes dècades, n'hem vist els efectes i la línea que s'ha seguit.
Evidentment, Easy Rider és un d'aquests punts d'inflexió, i no tan sols en el món del cinema. Va ser un referent absolut a principis dels 70, pel missatge contracultural que recollia de l'efesvercent moviment hippy, amb la inclusió de l'experimentació personal amb tot tipus de drogues com a element indissociat de la llibertat individual. També va iniciar un nou gènere cinematogràfic, el road-movie en moto que facilita el guionista a introduir la successió de personatges i la contraposició d'ambients, com a eina per engegar un manifest socialment crític. Així, la Harley Davidson passa a ser una nova icona emblemàtica de la rebel·lia.
La història és simple: dos companys, que han fet un bon grapat de calers amb una reeixida compra-venda de drogues, s'embarquen en un viatge per carretera en les seves motos i amb l'únic equipatge de la seva llibertat, per arribar al seu particular El Dorado: les festes del Mardi Gras a New Orleans, sense cap altre horitzó vital que aquell emblemàtic hedonisme. Pel camí es van creuant amb les diverses cares de la societat americana de l'època: la comuna hippy, el trionfador però insatisfet fill de bona família, la mentalitat més radicalment conservadora de l'Amèrica rural...
Com a pel·lícula, els 42 anys que ens separen de la seva estrena es fan evidents d'entrada en el disseny de producció i, sobretot, en les tècniques de muntatge. Alguns recursos experimentals que fa servir per a la transició entre escenes són poc efectius o directament desencertats, i han estat descartats en l'ortodoxia actual, per la qual cosa no podem més que fer un condescendent somriure en detectar aquells intents fallits de ser "innovadors". Tanmateix, alguna escena, com ara el "viatge" psicodèlic final amb les prostitutes de New Orleans val la pena pel que té de realment autèntic, amb iconografies properes al surrealisme i deliris descontrolats que provoquen reaccions emocionals intenses.
Els diàlegs, a voltes, són poc articulats, fruit d'improvisacions que aporten naturalitat però també una sensació de producte poc elaborat. La banda sonora, per la seva banda, és excel·lent, i forma part del paisatge humà i del context ideològic del film. Per això ha perdurat sense tant desgast com la resta.
Els personatges estan molt ben construïts: la sobrietat i serenor d'un observador Wyatt (Peter Fonda), que va aprenent de tot allò que es troba pel camí, es contraposa amb l'impulsiu i irreflexiu Billy (Dennis Hopper), però la complicitat entre ambdós és absoluta i no li calen paraules. Cal esmentar, evidentment, l'interessant paper d'un novell Jack Nicholson, molt per sobre de la resta, que exemplifica el personatge que, estant dintre el sistema, n'és absolutament crític, però no acaba de decidir-se a oposar-s'hi fontalment i escenificar un trencament total.
Un dels punts més interessants és quan Wyatt li diu, just abans de dormir, a un Billy eufòric que expressa l'alegria per haver assolit l'èxit d'haver-se convertit en rics i retirar-se a Florida: "We blew it" (aprox. "l'hem fotut"), lacònica frase que aquest no entén i que aporta importants dubtes a l'espectador. I és que el Mardi Gras no és un objectiu en ell mateix. S'endevina el final del camí.
De fet, un breu monòleg de Jack Nicholson sobre la llibertat individual, davant del foc nocturn, resumeix absolutament el missatge de la pel·lícula:
Oh, yeah, that's right. That's what's it's all about, all right. But talkin' about it and bein' it, that's two different things. I mean, it's real hard to be free when you are bought and sold in the marketplace. Of course, don't ever tell anybody that they're not free, 'cause then they're gonna get real busy killin' and maimin' to prove to you that they are. Oh, yeah, they're gonna talk to you, and talk to you, and talk to you about individual freedom. But they see a free individual, it's gonna scare 'em. (Oh, sí, és cert. D'això és del que es tracta tot això, d'acord. Però parlar d'ella (la llibertat) i ser-ho (lliure), són dues coses diferents. Vull dir, és molt difícil ser lliure quan et compren i et venen al mercat. Per descomptat, mai li diguis a ningú que no és lliure, perquè llavors estaran realment molt ocupats matant i mutilant per demostrar-te que ho són. Oh, sí, ells et parlaran, i et parlaran, i et parlaran sobre la llibertat individual. Però si veuen un individu lliure, això els espanta).
D'una gran vigència, oi?

12/8/11

Francisco Solano López

Certament, a molts (especialment als qui no són molt aficionats als còmics), aquest nom no els dirà massa res. Però va donar forma a una de les històries comiqueres més llegendàries del S.XX, "El Eternauta" (1957), tot un referent i pal de paller del còmic argentí.

La seva tècnica no és que fos la més revolucionària ni que excel·lís en virtuosisme, però sí que era efectiu i d'un realisme cru per a l'època. Aquesta matinada s'ha mort.

Gràcies per tot!


29/7/11

Magia contra la impostura - Midnight in Paris (a La Poma Daurada)

La poma daurada: Magia contra la impostura - Midnight in Paris, de ...: "Si teméis al cambio, no vayáis a verla. Midnight in Paris es de aquellas películas que, en el clima propicio a la reflexión (como estos d..."

Fantàstica aportació al deliciós blog "La poma daurada". Ets un crack, Eva!

11/7/11

L'última trobada

A “L’última trobada”, l’escriptor hongarès Sándor Márai ens relata el retrobament de dos grans amics que havien compartit la seva joventut en els grans dies de l’Imperi Austrohongarès, relació que es va veure bruscament interrompuda per la fugida d’un d’ells. Quaranta-un anys després, el fugitiu reapareix iha d'afrontar els retrets de qui l'ha estat esperant.

Bàsicament es tracta d’un monòleg, en què el General, un noble que viu aïllat en la seva propietat de terratinent al peu dels Càrpats aboca literalment a en Konrád, el seu íntim amic, tot allò que ha anat elaborant durant aquests quaranta-un anys i que no ha pogut compartir amb ningú. Els perfils del General i de Konrád no poden ser més diversos: l’ànima marcial i amb l’honor com a principal divisa del primer, es veu contraposada (i, de fet, complementada) per Konrád, d’origen humil, amb inclinacions artístiques soterrades, que fa de la carrera militar la sortida evident cap a un progrés social assegurat. Tanmateix, el discurs del General durant una nit intensa, ens anirà desvetllant els motius de la fugida precipitada d’aquell, com inicia una nova vida als tròpics, on farà fortuna, i on troba el retir buscat d’allò que el va empènyer a marxar. Tant lluny com fos possible.

Amb un format proper a l’obra teatral, l’obra ens parla de l’amistat, de la fidelitat, de l’honor, de la valentia... valors que es troben en crisi en un moment en què l’Imperi s’esmicola, i un nou ordre substitueix el passat vuitcentista. El General es manté al marge dels canvis amb un aïllament que ha volgut mantenir fins a tenir l’oportunitat de retrobar-se amb el seu amic. Konrád, per la seva banda, no volia acabar la vida sense retornar, ja vell, a l’escenari on va viure la plenitud i respondre pel que va succeir.

Un molt bon llibre on els silencis són, al capdavall, tan transcendents com les paraules.

1/7/11

"Nèmesi", de Philip Roth

Del primer llibre de Roth que vaig llegir no en vaig poder més que fer una ressenya boníssima. Tant que vaig seguir pendent d'agafar-ne un altre com més aviat millor per veure si confirmava les meves impressions tan favorables.

I vet aquí que sí. Roth és actualment un dels meus escriptors actuals preferits. I ho és per com descriu, dissecciona i transcriu la realitat, amb un llenguatge directe, sense excessives floritures però amb profundes capbussades en el funcionament íntim de les persones.

En aquest cas, Philip Roth ens exposa uns tràgics fets derivats d'una epidèmia de pòlio que es va esdevenir a la ciutat de Newark l'estiu de 1944. Un jove sa i atlètic, tocat pel fet que un problema visual li impedeix allistar-se per anar a lluitar a Europa, fa de monitor d'esplai del barri jueu de la ciutat. La seva situació personal, amb tot de cara, comença a fer aigües quan apareixen els primers casos entre la mainada que té al seu càrrec.

Podem seguir el procés d'autorres-ponsabilització, que porta a la culpa, la dependència de les relacions emocionals d'un noi que ha tingut una infància complicada però que té un íntim complexe de culpa per com les coses semblen anar per bon camí, i s'aferra a la autodisciplina i la responsabilitat exacerbada per conduir les seves decisions, que a voltes el portaran a finals imprevistos.

És engrescador seguir el fil dels aconteixements, que a voltes semblen descontrolats i a voltes certament exagerats. El narrador és un dels nois supervivents d'aquella epidèmia, que Roth ens descriu amb cruesa i claretat, tant des d'un punt de vista mèdic com, sobretot, humà i social.

Un nou vot positiu per aquest escriptor que encara ens ha de donar moltes hores de plaent lectura.

22/6/11

Assassins sense rostre

Petita (i ràpida) incursió al món de Henning Mankell. La lectura d’aquesta aventura de l’inspector Kurt Wallander, “Assassins sense rostre”, m’ha suposat la introducció en el món que tan clarament ens havia exposat en Pere fa temps.

L’obra en si és simplement un cas de doble assassinat en una zona rural de Suècia. Com és previsible, la investigació comporta nombroses dificultats, sospites falses, pistes poc clares, i amb implicacions amb d’altres qüestions més serioses com és el creixent sentiment xenòfob al país. Barrejat amb tot plegat, un personatge principal proper, transparent, amb virtuts i defectes molt humans, i una dedicació pràcticament obsessiva cap a la seva feina, que porta a terme de forma tan brillant com desastrosa és la seva vida familiar. Un clàssic en el gènere negre.

La prosa de Mankell és àgil i directa. Sense concessions a la floritura, va per feina. No hi ha profundes reflexions, ni descripcions farragoses de paisatges o persones. Contínuament es van succeint els esdeveniments, sense períodes de transició ni una creació de clima que desemboqui en desenllaços definitius. Més o menys previsibles, aquests esdeveniments apareixen de sobte, sense preparació. Són fets directes, tal com es van produint. Les proves del cas van apareixent poc a poc i les has de tenir sempre presents per tal de poder intuir el desenllaç de tot plegat. Però no hi cerqueu misteris complexos o dilemes irresolubles. En tot cas, Wallander apareix com un paradigma de la fi d’una època, un home amb ancoratges en esquemes antics que es veuen superats pels canvis dels temps que vivim. Tanmateix, la pinzellada queda en això, un simple apunt sobre el que hi ha de reflexionar personalment el propi lector.

Clar i directe, Mankell ens guia per una història simple amb les dosis adequades d’acció, sexe, problemes personals i dedicació vocacional a la tasca policíaca. Bona lectura per a l’estiu. Fresca i agradable.

11/6/11

1Q84

Aprofitant que li van concedir el Premi Internacional Catalunya l'altre dia, farem un petit comentari de l'última obra de Murakami.

1Q84 (de fet, els llibres 1 i 2, ja que diuen que el 3 sortirà a la tardor) és un bon llibre, molt ben construït, entretingut, que combina diferents elements amb habilitat. En destaca la desenvolupada capacitat de Murakami de fer llargues, llarguíssimes i detallades descripcions de l'entorn. També dóna moltes voltes a tot: els dubtes, misteris, pors, interrogants, decisions... són repetits de mil i una formes, abastant totes les possibilitats existents al mateix moment que se li van ocorrent al lector. Amb això aconsegueix que et facis la història molt teva.

Però també aconsegueix allargar-la excessivament. La veritat és que les 780 pàgines d'aquest volum doble podrien haver estat 400 sense massa problema, amb una mica més de ritme. Però així és més atractiu per aquells a qui els agrada capbussar-se en el llenguatge.

L'estructura recrea fidelment la que ja va fer servir a Kafka a la platja. Dues històries alternants i gairebé paral·leles que van confluint lentament i que, indefectiblement, s'han de trobar. Poc a poc anem coneixent secrets del passat: com el passat ha fet els personatges com són ara mateix.

Els personatges... doncs sí, també semblen petites variacions dels anteriors: Tengo és en certa mesura un Kafka madurat. I l'Aomame no tant, aporta algunes coses diferents, però a la qual sembla que li hagis de posar en tot moment el rostre de la Lisbeth Salander (amb trets asiàtics, és clar).

En l'elaboració, Murakami hi ha posat els ingredients habituals per fer-ne un llibre d'èxit: personatges torturats, assassinats, elements màgics, sectes estranyes, sexe força explícit i un punt pervers, amor etern... i la seva irreparable tendència a col·locar els ja sabuts discos clàssics de jazz! Aquest home no té perdó! Bé, en tot cas se li pot tenir en compte que ho intenta compensar fent alguna petita incursió a la música clàssica més especialitzada.

Penso que no passarà a la història de la literatura, però se'l pot qualificar de bon llibre pel que té de bon llegir, de saber copsar l'atenció i mantenir vius els principals interrogants durant la major part del trajecte literari. Recomanable, sí.




29/5/11

NON SOLUM


Uns cinc minuts triga l'actor a posar-se el públic a la butxaca. Parteix d'un decorat nul, tant sols una caixa o petita tarima a l'escenari i res més, només ell. S'expresa i es mou al cim de l'escenari fins que entres dins la seva pel.lícula, un amant que entra d'amagat a casa la seva estimada i se'n troba un altre i després un altre que són com ell.
Amb gran naturalitat i capacitat, va representant diferents personatges i va omplint ell sol tot l'escenari fins a ser multitud, i ens va conduint de la realitat d'un pis a uns paisatges més irreals ocupats d'una gernació humana. Amb gesticulació evident que fa pensar en la manera de fer d'en Rubianes, ocupa tot l'escenari i canta fent-se ell mateix l'orquestra.
Un gran actor capaç de trasmetre la seva història que a vegades no és fàcil d'entendre però que no perd la capacitat de fer-te riure i maravellar-te.
El seu missatge passa per reflexions existencials, "tot som iguals..no jo sòc diferent.. i jo també.." , sobre l'òptica del masculí femení, home-dona... Canviant el punt de visió de l'espectador, quan el mateix actor es converteix en un membre del públic i comparteix la crítica del que estem veient tot ironitzant sobre la complexitat del missatge.
Queden molt bones sensacions després d'una hora i mitja de gran treball a l'escenari que et diverteix i et sorprén

3/5/11

Elvis Presley

Llegir una biografia sempre té un punt d'irrealitat, ja que sols entrar en la intimitat d'un gran personatge com si l'accés fos franc i senzill, però de fet no estàs sinó contemplant el retrat que en fa una altra persona, que de fet ha tingut accés a una gran quantitat de dades de primera o segona mà. Si, a més a més, el personatge en qüestió és un mite, aquesta proximitat es fa encara més inverosímil, ja que humanitza la figura llegendària que semblava més enllà del bé i el mal.

Crec que no cal repassar qui va ser Elvis o què va significar en la història de la música contemporània, però això de conèixer al detall l'inici de tot plegat, la "construcció del mite", tal com diu el subtítol de la biografia de Guralnick, aporta moltes claus per reconèixer la personalitat de base del noi de Memphis en la posada en escena del mite Elvis.

Segurament Elvis va tenir la sort d'ésser en el lloc correcte en el moment oportú, però també cal reconèixer-li un perfil especial: ja de bon inici era una persona amb una imatge extravagant, una mica marginal en el seu entorn. Però també va ser un treballador infatigable, amb una implicació total: va fer de la dedicació a la música l'únic leitmotiv de la seva vida, i tot voltava entorn la seva carrera.

Especialment interessant m'ha semblat com es van produint les incorporacions d'"amics" al seu cercle íntim. Sense cap més criteri que no fos que li caiguessin bé, contractava aquelles persones que li havien de fer companyia, que li creaven un entorn segur i de confiança en un món complexe i extremadament exigent. Es podia preveure amb molta facilitat que la dinàmica d'aquest entorn que va anar creixent de forma anàrquica estava destinada al caos, les friccions, enveges i tot tipus de problemes personals.

He deixat per més endavant la segona part de la biografia: "la destrucción del hombre", però tots sabem com va acabar la història, no?

20/4/11

Petits crims conjugals

Un plantejament senzill, una escenografia encara més senzilla i un guió sobri ens porten una adaptació prou efectiva d'en Xicu Masó d'aquesta obra de Schmitt.

El desenvolupament de la història, lineal i en temps real, va fent evolucionar la realitat inicial d'una forma contínua, cada cop més a fons, fins a un final més o menys esperat.

Basat clarament en la potència de la interpretació de la parella protagonista, que redescobreixen la seva relació en un sol espai distribuidor, de treball i de descans alhora, aquest és potser l'aspecte que deixa un petit regust a poc, a que caldria alguna cosa més per fer-la recordable. A un solvent Ramon Madaula s'hi oposa una voluntariosa Laura Conejero que es troba més còmoda en les escenes d'aflorament emotiu que en les de contenció i normalitat.

Per tant, la podem considerar un bon entreteniment teatral que potser podria haver incorporat algun element més transgressor, més original, amb més potència creativa. Aprovadet.

18/3/11

Botxan

Aquests dies, arran del terratrèmol, el tsunami associat i el desastre desfermat a la central atòmica de Fukushima, tothom s'atreveix a parlar del Japó i dels japonesos. A banda dels molts
tòpics que s'han deixat anar, alguns encertats, d'altres no tant, a mi m'ha fet una especial impressió aquella catàstrofe tot evocant els dies que vam passar al país nipó i la fantàstica gent que hi vam trobar. Una manera de fer reviure aquells records i d'enriquir-los ha estat sumergir-me en alguns aspectes de la seva cultura: literatura, cinema, manga, pintura... En aquest cas, us parlaré d'un petit i deliciós llibre, ple d'humor i també d'humanitat.

"Botxan" és el motiu amb que es coneixen els "senyorets", entenent aquest mot com a professor, bàsicament els novells. El protagonista és un jove de Tokyo que, sense massa ganes de treballar ni esforçar-se, resol formar-se com a professor de matemàtiques per tal de tenir un mitjà de guanyar-se la vida. La seva poca inclinació a la tasca pedagògica li proporciona un lloc de treball a una petita població rural, tasca cap a la que s'hi aboca mantenint-hi una forta distància personal.
El previsible assetjament per part d'uns alumnes "difícils" queda en un segon pla davant el desconcert que li provoca, a un "senyoret" de Tokyo, com hi pot haver, entre el professorat, tensions i conxorxes en les quals s'hi veu embolicat involuntàriament. Allò que ell considerava una comunitat de gent senzilla i planera es converteix en un complexe retrat de les debilitats i passions humanes, on conceptes com l'honorabilitat i la fidelitat competeixen amb els interessos més espuris i la hipocresia més descarnada.
El protagonista, en una petita etapa de creixement personal, procura conservar la dignitat personal i la seva integritat tot reforçant llaços emocionals amb persones de la seva infantesa que ell havia, en certa forma, menystingut fins aleshores.
Amb un llenguatge molt planer i situacions sorprenents, amb grans dosis d'humor i simpatia, Sôseki ens parla de les dificultats d'adaptar-nos a entorns i relacions estranyes, sobretot quan la nostra inexperiència ens fa creure superiors o que controlem allò que ens envolta. És un procés de construcció personal que segurament haurem de tancar amb un conjunt de cicatrius més o menys profundes.

16/3/11

El discurs del Rei

Aquesta pel·lícula, de bona factura, que va guanyar l'Oscar al millor film del 2010 (juntament amb els de millor director, millor actor principal i millor guió original, i 8 nominacions més), es basa pràcticament en dos pilars importants: el duel interpretatiu entre els dos personatges principals, i la gestió de les escenes decisives. Tots dos aspectes són totalment previsibles des d'abans de començar, o sigui que ningú pot dir que li causin sorpresa.

Com resol Tom Hooper aquests dos grans reptes? Doncs jo haig de dir que força bé, realment. No descobriré ara el pareràs que fa Colin Firth, o l'igualment excel·lent Geoffrey Rush. L'alt i baix de les seves trobades, que es decanten ara a favor de l'un, ara a favor de l'altre, reflexa força bé la dinàmica que es pot preveure en una interacció terapèutica d'aquest tipus,

en que la posició dominant del terapeuta xoca amb la posició dominant del pacient. L'equilibri i gestió que ambdós fan d'aquesta tensió és un dels elements més interessants del guió.

D'aquesta manera, l'altre punt fort eren aquelles escenes d'alta tensió que preveu el mateix títol. En els diversos crescendos que culminen amb l'enfrontament del protagonista amb discursos d'alta trascendència, una banda sonora potent i els moviments pausats i estudiats de la càmera ens acompanyen al moment èpic en què el Rei s'enfronta públicament als seus dimonis interiors i... i... està bé, no ho direm.

Per tant, bona pel·lícula, de factura molt correcta i estudiada, amb exercicis d'interpretació d'alta volada, a l'antiga. Però ni de bon tros una pel·lícula que pugui marcar època o alguna cosa semblant.

15/3/11

El cementiri de Praga

Tot i que el llançament es va fer amb tots els ingredients d'un fenomen editorial, avui dia és difícil fabricar-ne un davant un mercat tan heterogeni i canviant. No sé si ha cobert les expectatives, però la novel·la d'Eco sembla que no ha arribat als nivells d'èxit desitjat.


I això no vol dir que no sigui un bon llibre, ni de bon tros. De fet, la complexitat dels arguments de fons estan conduïda per una estructura narrativa àgil, propera a la novel·la d'aventures, però amb un gran pòsit d'ironia (que no cinisme) en la forma d'entendre els grans esdeveniments del darrer terç del Segle XIX, un període convuls, ple d'intrigues i grans pugnes que marcaria la fesomia i les interrelacions de l'Europa del Segle XX.


D'entrada, l'autor ens retrata el personatge principal, el Capità Simonini, fil conductor a través de la Història, com una persona d'estructura mental feble, molt influenciable pels principals prejudicis i corpus argumentals que fan créixer els tòpics negatius sobre diversos col·lectius que formen les dianes a les quals abocar les frustracions col·lectives dels grups dominants. Entre aquells s'inclouen els jueus, els maçons, els jesuïtes, però també els italians, els rusos, els francesos, els anglesos, les dones, els capellans... Tots ells són descrits sense manies com a conspiradors, corruptes, maniàtics, pervertits i vés a saber quantes coses més.

Però Simonini no tan sols serveix per posar damunt la taula el ventall de prejudicis de l'època, sinó que ens el col·loca al rerefons de les maniobres més truculentes i perverses dels grans poders d'una Europa que es veu abocada a la fi dels Imperis. A causa de la seva habilitat com a falsificador, és utilitzat per a elaborar documents d'una importància cabdal per a desfermar moviments justificats de repressió i anul·lació de l'adversari en un tauler d'escacs geopolític impressionant. Des dels Protocols dels Savis de Sió fins a l'esclat del cas Dreyfus, Simonini és utilitzat pels principals serveis secrets de les grans potències, amb intencions molts cops antagòniques, sense saber, al capdavall, a qui estava servint en realitat, sovint contra la seva pròpia voluntat, enmig de xantatges i amenaces.

Embolicant més la troca, i per dotar l'obra d'un caire més literari que la simple novel·la històrica, el misteri de la possible doble personalitat del personatge, que es comunica amb ell mateix sense acabar d'entendre la seva pròpia realitat, ens introdueix en els tortuosos averanys de la psicosi que complica tot l'entramat de conxorxes i assassinats.

En definitiva, de com es mouen les clavagueres del poder (metaforitzades en les clavagueres de Paris), on s'amaguen enganys i cadàvers, del patiment personal per frustracions, manipulacions i repressions que estan en el substracte de la nostra cultura i història judeocristiana.

1/2/11

The Tourist

Plantejada com una posada al dia d'un thriller pseudo-comèdia a l'estil Hitchcock, aquesta cinta és una decepció enorme per a qui esperava més d'un director que va sorprendre tothom agradablement amb "La vida de los otros" (Florian Henckel von Donnersmark, 2006).

El guió no està a l'alçada: personatges caricaturescs, situacions inversemblants, diàlegs patètics, girs argumentals MOLT previsibles... Sort que l'acció continuada fa que no ens adormim!

Els actors, molt fluixets i sense una mínima química entre ells. Johnny Depp assajant per Jack Sparrow quan tenia l'ocasió, en persecucions al límit... del ridícul. Angelina Jolie, tota glamurosa, es passa de freda i tibada, ja que intenta passar per britànica: l'anglesa menys creïble que he vist en tota ma vida. Malaguanyats, realment.

Visualment és digerible, però està molt lluny d'aportar una fotografia evocadora que faci justícia a Venècia, decorat privilegiat del film. En realitat, semblen imatges rodades per un turista (valgui la ironia) i no per professionals del cinema.

A banda d'això, les greus errades de localització fa que, aquells que estimem la ciutat dels canals, no ens creguem pràcticament res més. Un exemple: l'arribada a l'estació del tren de Santa Lucia, on agafen un taxi-barca per anar a l'hotel, i arriben al Gran Canale des de San Giorgio Maggiore, a l'extrem oposat de l'illa! O l'escena en que Depp fa caure a l'aigua accidentalment un policia que sembla tret d'una pel·lícula de Dino Risi de 1955! Això no és Venècia, home!

Conclusió: estalvieu-vos-la. Pot ser un telefilm de diumenge a la tarda, sense més pretensions.

31/1/11

Ulisses, de James Joyce

Fa difícil d'escriure alguna cosa interessant d’una novel·la com l’”Ulisses”. De fet, és considerada de forma comuna com l’obra mestra del s.XX. Com que aquest blog està pensat per exposar les impressions que ens causen les diverses obres culturals i artístiques a les que assistim, parlaré més d’això que pas del llibre en si.

Primer de tot, estan les prevencions que ens produïa abans d’entomar-lo. N’has sentit parlar tant, i amb tanta complexitat, que sembla només estar a l’abast de grans lectors i especialistes. I no tan sols pel volum (més de 1000 pàgines segons l’edició), sinó principalment pel fet que cada pàgina està farcida de referències culturals, paranys, estils narratius heterogenis i línies discursives estrambòtiques o inconnexes.

De fet, un cop comences, costa de situar-se. Sobretot perquè quan comences a entendre la fórmula narrativa i el llenguatge, tot es capgira de sobte en el següent capítol i tornes a sentir-te perdut i desorientat. A voltes no entens molt bé ni tan sols qui és el narrador, o què dimonis està dient. Llavors comença allò tan cèlebre del corrent de consciència (stream of consciousness), en què les paraules brollen tal com les produeix el pensament, amb la qual cosa les frases deixen de tenir estructura, es barregen raonaments fraccionats amb visions puntuals, associacions més o menys lliures, records, emocions, desitjos o propòsits, fins al punt que fins i tot les paraules queden interrompudes moltes vegades a mig expressar. L’única recomanació que puc fer en aquest cas és la de llegir de pressa, sense intentar entendre-ho massa, només provant de “sentir-ho”. A mi em funcionava.

Els personatges principals, Stephen Dedalus i Leopold Bloom, són tremendament complexes, s’intenta gratar en el més profund del seu funcionament conscient i inconscient, tot i l’enorme diferència entre ells. Dedalus (així com altres personatges del voltant), exhibeix una enorme erudició sobre cultura clàssica, filosofia, política, etc. De vegades costa de seguir, així com les referències a la cultura i història gaèlica per als que no n’estem avesats, i que formen part de múltiples converses i discussions de nivells molt diversos.

La diversitat crec que és la gran característica de la novel·la. Joyce exhibeix una plasticitat impressionant, ja que és capaç d’elaborar discursos des d’un llenguatge formalment jurídic, bellament poètic, intel·lectualment filosòfic, descriptivament periodístic, crípticament científic... fins a les expressions més grollerament brutals. I no tan sols pel que fa a la terminologia , sinó també als estils en que es sustenta cada capítol diferent, que tenen una diversitat tal que sembla difícil creure que siguin escrits per un mateix autor.

En tot cas, el treball que hi ha darrera tot el conjunt és ingent, d’una complexitat imponent i un repte per al lector que pot arribar a nivells d’anàlisi o de captació igualment diversos segons la preparació i la disposició. Però, això sí, imprescindible en un moment o altre de la vida.

Finalment, us deixo un post aquí que aporta algunes pistes sobre com encarar la lectura. Que ho gaudiu.