6/11/09

El trastorn de Portnoy

Traduïda antigament per "El mal de Portnoy", aquesta novel·la de Philip Roth de 1969 va ser portada al cinema l'any 1972, passant força desapercebuda. Ara ha estat publicada per Edicions 62 amb aquest títol més ajustat.


Formalment, es tracta d'un monòleg del personatge principal, Alexander Portnoy, que va reflexionant sobre la seva vida i les seves relacions a cal psicoanalista. De fet, fa una mica l'efecte d'un Woody Allen verborrèic (direu: encara més?), amb l'afegit que, en aquesta semblança, s'hi dóna la circumstància de que ambdós són jueus. Aquesta és una de les claus de tot el discurs, i de tot un plantejament vital.


L'educació estricta, basada en l'autocontenció i el sentiment de culpa, planen en tot allò que Portnoy va encarant al llarg de la seva vida, especialment pel que fa referència al sexe. La seva lluita constant contra la pulsió eròtica xoca frontalment amb tot allò que li van inculcar, cosa que li provoca un malestar continu, uns dubtes angoixants, una inseguretat tremenda i una imatge d'ell mateix molt negativa.


Tornant a la comparació amb Woody Allen, Roth és en aquest cas molt més cínic, àcid, punyent. Les contradiccions personals fan que l'intent de sortir del paper tradicionalment assignats als jueus (o d'altres minories) vs. els WASP (White Anglosaxon Protestant) sigui perpètuament bloquejat per la pròpia autolimitació, i que Portnoy ho vulgui sublimar amb la conquesta sexual de dones gentils. Però veu que, sorprenentment, no arriba més enllà en l'objectiu vital fracassat de formar una família tradicional (jueva) i tenir descendència. L'intent final d'aconseguir aquesta relació plenament jueva el porta a una situació esperpèntica i sorprenent.


En definitiva, un llibre molt divertit, ple de sorpreses en forma d'actes i relacions d'una obscenitat aclaparadora i descollonant (amb perdó).

3/11/09

Carnaval

Perquè ningú pensi que sols parlem de productes culturals enormes, transcendents o transoceànics, volia fer una petita ressenya d'aquesta obra, que vam poder veure interpretada per un grup de teatre amateur molt interessant.

L'obra de Jordi Galceran, després de l'èxit internacional del seu "Mètode Gronhölm", és tremendament dinàmica, corprèn i et condueix cap a un crescendo d'emocions cada cop menys contingudes. En paraules del propi Galceran:

Dia de carnestoltes. Un nen de tres anys ha desaparegut. La inspectora Maria Garralda no té cap pista. De sobte, les alarmes s'encenen. Un missatge. El nen morirà d'aquí a trenta minuts i el món sencer ho podrà veure a través d'una pàgina d'internet. A la comissaria s'inicia una carrera contra el rellotge per intentar fer alguna cosa abans que es compleixi l'amenaça.
Carnaval és un thriller policíac. Una obra de gènere que ens parla del mal. Del mal es estat pur. I de com els éssers humans intentem enfrontar-nos a la seva existència
.


L'obra és rodona, molt ben estructurada i amb un ritme cada cop més frenètic. Entremig hi podem llucar els problemes, dubtes o inseguretats personals d'alguns dels seus personatges, que han de quedar aparcats pel curs dels esdeveniments.

L'adaptació que va fer el grup de teatre cassanenc La Guspira Teatre, només es pot qualificar d'excel·lent. Tots els actors/actrius estan perfectes en la seva recreació dels personatges, i les seves reaccions emocionals les fan nostres de manera absolutament magistral. Sé que hi ha hagut altres adaptacions d'aquesta obra al nostre país i fins i tot a Madrid, però dubto que li treguin gaire mèrit a la que estan fent els de Guspira.

Felicitats. Una gran recomanació per a una estona emocionant.

2/11/09

Ágora

Ai, Amenábar, Amenábar...

La idea era fer una súperproducció a l'espanyola, demostrar que el cinema del país veí havia superat definitivament la tradició de les espanyolades (encara mantinguda tossudament per Almodóvar, a qui no sé com ningú li veu el "glamour" per enlloc). Bé, si aquest era l'objectiu, crec que s'ha aconseguit.

Ara bé, com a súperproducció... encara li falta una mica, la veritat. Dóna tota la impressió d'anar curt d'armilla (vull dir de pressupost), cosa que no s'arregla amb el treball informàtic i amb unes quantes imatges de Google Earth.

L'elecció del tema és molt bona: el xoc entre creences i la voluntat d'anul·lació dels rivals, la recerca de la veritat científica pura i dura, intentant el·ludir els prejudicis o idees preconcebudes que ens limitin el marc de comprensió, la lluita pel poder utilitzant qualsevol estratègia... El marc, incomparable: l'Alexandria decadent que representa la fi de l'Imperi Romà. El personatge principal, impactant i estimulant: Hipàtia és (continua essent) un misteri històric, un referent mític per la seva pròpia existència enmig d'un escenari tan poc favorable a l'aparició d'una dona... científica (filòsofa, perdó).

Partint d'aquestes bases, la pel·lícula ja val la pena. Però l'escassetat de recursos es fa sentir. Les multituds no ho són tant. La ciutat queda reduïda a un parell de racons d'un poblet mediterrani. Els personatges són quatre, mal comptats...

Pel que fa al guió, a mi em van fallar algunes qüestions: només cal un parell de paraules i tota una gernació es mobilitza de cop per matar els que fins llavors havien estat els seus veïns en un clima prou pacífic. No es nota una crispació o separació dràstica de la població que deixés anar espurnes d'odi. Aquest apareix de forma força imprevista. A més, els líders solen ser estrategues molt ineptes: engeguen accions contra els rivals sense comptar amb la reacció d'aquells, amb la qual cosa sovint els surt la broma molt cara. En tres ocasions ho veiem de forma sorprenent.

La Raquel Weisz, per la seva part, guapíssima, com sempre. Però potser li falta una mica de força per al personatge, que no té el carisma que se li suposa. Crec que s'hauria hagut d'aprofitar una mica més això. Sovint se la veu perduda i superada pels esdeveniments. Ja que el personatge històric ens ofereix un ventall tan ampli per la poca informació que en queda, Amenábar hauria d'haver-ho aprofitat una mica més.

La resta dels actors, passables. Max Minghella, en especial, en el paper de Davus, l'esclau, està molt poc expressiu, li costa transmetre emocions, ni que sigui una mica. La seva evolució personal no la veiem en el seu rostre, la seva gesticulació, la seva figura... La resta compleixen, més o menys.

Total, un aprovat per Amenábar, tot lamentant que no hagi aprofitat l'ocasió per fer alguna cosa més... gran.

Hoy no me puedo levantar

Seguint les passes del Mamma Mia d'Abba (ei, la veritat és que no sé quin dels dos ha estat primer), els de Mecano han donat una nova vida als seus vells èxits amb aquest actualitzat musical.

Cal dir que l'espectacle està molt treballat, és pensat per a impressionar el públic, i juga una mica (molt) amb les ganes de recordar i la nostàlgia de temps passats (la dècada dels '80). No obstant, hi ha algunes coses que el fan trontollar.

D'entrada, ens trobem amb una primera part força fluixeta, amb diàlegs pobríssims, acudits de pena, caricaturitzant sense cap gràcia alguns personatges típics de l'època (però no tan sols d'aquella època) amb una recreació dels ambients de la movida madrilenya on s'hi ha de posar molta imaginació per identificar-los. Tanmateix, els mateixos tocs locals que volen obtenir la complicitat del públic (què hi pinta un heavy de Terrassa als afores de Madrid?) li treuen l'escassa credibilitat que l'obra tenia. No calia.

Després, l'adaptació musical jo, personalment, no la vaig trobar ben encertada. Les cançons de Mecano són, en la majoria d'ocasions, difícilment identificables i, sobretot, molt poc fidels al seu esperit original. La frescor i innocència d'aquella música (que de fet mai m'ha fet el pes), era substituïda per arranjaments molt recarregats, uns coros poc afinats que sovint es feien molt difícils d'entendre i uns excessos vocals que han donat peu a molts (i no gaire afalagadors) comentaris i crítiques. Aquella veu sensual i plena de matisos d'Ana Torroja és substituïda per uns actors amb ganes de lluïr potència pulmonar i, no tan sols això, sinó que a alguns d'ells (principalment el protagonista principal) això li passava factura en forma de galls i desafinades estrepitoses. Tant, que finalment el públic l'acabava ignorant i recompensant algun dels secundaris amb millor entonació, arribant a escenes de veritable vergonya aliena.

Nogensmenys, la necessitat d'encabir-hi totes les cançons conegudes dels germans Cano a l'espectacle aportaven una sensació de calçador que ajudava a treure més punts al resultat final.

Les coreografies, d'altra banda, eren força pobres, gens lluïdes, simplistes i sense reflectir l'ambient original. A més, hi introduïen alguns elements que no tenen cap més intenció ni sentit que el d'omplir espai i temps amb preteses ganes d'impressionar: què hi pinta un "ballarí-acròbat" que baixa des del sostre penjat d'aquella mena de cortinatges, estil Circ du Soleil?

En fi, tot i que amb el decurs de l'obra (excessivament llarga) els errors es van esmorteïnt en benefici d'alguns personatges que acaben essent entranyables, es tracta tan sols d'un bon intent que s'aguanta únicament per les ganes de remember d'un públic (no tot) a voltes entregat a, almenys feia la impressió, qualsevol cosa que els posessin al davant. No passaria del 4 sobre 10.