26/2/09

La Danza - Rossini

Com que això està una mica apagadet, què us sembla una mica de festa? I no hi ha festa com la de la Tarantella Napoletana!! Tot seguit, "La Danza", de Gioachino Rossini:




Già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia si salterà,
l'ora è bella per danzare
chi è in amor non mancherà.

Presto in danza a tondo,
donne mie venite quà,
un garzon bello e giocondo
a ciascuna toccherà,
finchè in ciel brilla una stella
e la luna splenderà.
Il più bel con la più bella
tutta notte danzerà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Salta, salta, gira, gira,
ogni coppia a cerchio va,
già s'avvanza si ritira
e all' assalto tornerà.

Serra, serra colla bionda
collabruna va quà e là,
colla rossa và a seconda
colla smorta fermo sta!
Viva il ballo a tondo a tondo
sono un Rè, sono un Bascià,
è il più bel piacer del mondo
la più cara voluttà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

15/2/09

Alabama Song

Tal com el propi autor avisa al final del llibre, aquest s'ha de llegir com si fos una novel·la, no una biografia. És ben cert que s'endinsa en un personatge digne d'una bona biografia, i de fet ja se n'han fet unes quantes, d'ella i, sobretot, el seu marit.

Zelda Sayre va ser la dona de F. Scott Fitzgerald, un dels mítics escriptors dels EUA al segle XX, icona de la generació perduda. Els va tocar viure una vida especial, fora dels convencionalismes, que, finalment, els va destruir. Ell ens va deixar obres mestres com El Gran Gatsby, o Tendra és la nit. Ella, només els somnis irrealitzats, la lluentor d'una vida brillant i breu. Van formar part i, en algun sentit, ser-ne imatges d'una dècada daurada, que va finalitzar durament, molt durament.

Zelda va ser un fort estímul i una forta càrrega per a Fitzgerald. Els seus somnis de ser ballarina i escriptora, la necessitat de portar una vida de luxe total, complicat amb l'esquizofrènia que la feia igualment imprevisible, creativa però dependent, van portar-la dalt de tot de la societat novaiorquesa i al fons de la misèria personal. D'alguna manera, van estroncar la progressió literària de Scott Fitzgerald, però també li va conferir l'estímul i la brillantor necessàries.

Tornant al llibre, escrit en primera persona, ens proporciona una visió de Zelda plena de contradiccions i excessos, de passions i desenganys, de somnis frustrats i d'un Scott Fitzgerald molt allunyat d'ella, a qui li retreu en gran part els seus patiments. Esfilagarsa la seva malaltia i les teràpies (algunes brutals) que li van aplicar. Retrata un Fitzgerald dèbil, cansat, castrador, infidel, homosexual i alcohòlic, cosa que finalment el portarà a la destrucció. Però tot des de la distància.

Zelda era una noia de casa bona, una bellíssima filla del sud, d'un poble d'Alabama. I va conquerir el nord. Però el nord se la va crospir. No va ser ballarina, no va ser escriptora, no va ser bona mare ni bona esposa. No va ser tantes coses...

Gilles Leroy la intenta rescatar en aquest deliciós llibre, ple de fantasia i realitat barrejades, o bé amagades sota noms falsos. La tormentosa relació (renoi, quin tòpic!) entre Zelda i F. Scott Fitgerald agafa un altre caire des d'aquest prisma.

Una bona opció per llegir amb tranquil·litat. Assaborint.

8/2/09

Bienvenue chez les Ch'tis

En efecte, m'estic referint a "Bienvenidos al Norte", una pel·lícula dissortadament doblada al castellà, perquè si en algun cas és important conservar la llengua original, era aquest.
Us diré que és una comèdia molt ben estructurada, amb humor senzill i efectiu, i escenes de gran qualitat emotiva. Tot plegat fa un film entranyable, d'aquells que deixen bon gust de boca.

La qüestió que m'ha plantejat és que, en un món que sembla rodolar sense fre cap a la globalització (ara n'estem començant a patir els enormes desajustaments que això provoca), és molt adequat que aparegui una obra com aquesta, basada en l'èmfasi del particularisme, de com, del tòpic i el prejudici forassenyat, en pot sortir el coneixement, el respecte i l'estimació per l'altre. Segurament això ha fet que s'hagi convertit en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès (de debò?). En el fons, la gent vol, desitja, necessita la identitat particular, saber d'on és i com és, i donar-li un valor a això. I fer saber a tothom que això no és dolent i que no implica el menyspreu dels altres.

Tornant a la pel·lícula, Dany Boon aconsegueix fer-nos riure sense embuts, riure amb els personatges i les situacions curioses (un xic meloses) que els toca viure. He llegit a algun lloc que en Will Smith n'ha comprat els drets per fer-ne una adaptació "a l'americana". Ai, Senyor! Em temo que ens trobarem amb una repetició del desafortunat cas de "Tres solteros y un biberón".

No us la perdeu, però. I si pot ser, en francès.