Rolling Stones, 50 anys rebentant els escenaris

Doncs al final serà veritat, que el temps estava del seu costat. Felicitats, Stones!

Bruce Springsteen

No defrauda. Amb 62 anys, el Boss va córrer ahir per l'escenari com si l'edat no comptés per a ell. L'Estadi Lluís Companys va respondre perfectament i es va entregar a la disposició d'en Bruce. Gairebé tres hores i mitja de ritme imparable.
El feeling amb el públic gairebé no calia ni que se'l treballés gaire, però sí que va fer ús de la seva enorme professionalitat per crear intenses complicitats.
Ell sap de les ganes de marxa del públic, però també de les dificultats socials que actualment colpegen la gent, i s'hi va referir amb fermesa i claredat. A més, va fer tots els parlaments en català, cosa que s'agreeix.
A banda de l'esperit rocker, va tenir moments per al sentimentalisme, recordant Clarence Clemons(Big Man) i Danny Federici, i també grans interpretacions de godspel i blues. Fins i tot un sentit homenatge a Donna Summer, que va morir ahir mateix.
En fi, una gran nit de rock de la mà d'un dels més grans.

Earl Scruggs

Un adéu al gran mestre del banjo, ai carai.

Com un puny (Raimon)

Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon, 1973)

Amy Winehouse

Amy Winehouse 

El blues sona avui més trist que mai

Elvis Presley

Llegir una biografia sempre té un punt d'irrealitat, ja que sols entrar en la intimitat d'un gran personatge com si l'accés fos franc i senzill, però de fet no estàs sinó contemplant el retrat que en fa una altra persona, que de fet ha tingut accés a una gran quantitat de dades de primera o segona mà. Si, a més a més, el personatge en qüestió és un mite, aquesta proximitat es fa encara més inverosímil, ja que humanitza la figura llegendària que semblava més enllà del bé i el mal.

Crec que no cal repassar qui va ser Elvis o què va significar en la història de la música contemporània, però això de conèixer al detall l'inici de tot plegat, la "construcció del mite", tal com diu el subtítol de la biografia de Guralnick, aporta moltes claus per reconèixer la personalitat de base del noi de Memphis en la posada en escena del mite Elvis.

Segurament Elvis va tenir la sort d'ésser en el lloc correcte en el moment oportú, però també cal reconèixer-li un perfil especial: ja de bon inici era una persona amb una imatge extravagant, una mica marginal en el seu entorn. Però també va ser un treballador infatigable, amb una implicació total: va fer de la dedicació a la música l'únic leitmotiv de la seva vida, i tot voltava entorn la seva carrera.

Especialment interessant m'ha semblat com es van produint les incorporacions d'"amics" al seu cercle íntim. Sense cap més criteri que no fos que li caiguessin bé, contractava aquelles persones que li havien de fer companyia, que li creaven un entorn segur i de confiança en un món complexe i extremadament exigent. Es podia preveure amb molta facilitat que la dinàmica d'aquest entorn que va anar creixent de forma anàrquica estava destinada al caos, les friccions, enveges i tot tipus de problemes personals.

He deixat per més endavant la segona part de la biografia: "la destrucción del hombre", però tots sabem com va acabar la història, no?

Les BSO de dol: John Barry e.p.d.

"Out of Africa", "Midnight Cowboy", "Born Free" o "James Bond", grandíssimes peces que formen part de la BSO de la nostra vida.

In Memoriam.

Nuages - Django Reinhardt

Charles Aznavour

Hores d'ara, si vas a veure Charles Aznavour, ja et pots imaginar un senyor gran, molt gran (tant com de 86 anys) que fa el que pot per oferir un espectacle digne. Tirant d'ofici, va oferir un concert al Festival de Cap Roig apte únicament per a nostàlgics o encuriosits per velles glòries d'altres èpoques.

El veterà cantant va demostrar per què ha trepitjat amb èxit escenaris de tot el món i és considerat un dels grans de la chanson francesa. Però, realment, la seva època ja va passar. Amb apel·lacions contínues a la seva edat, va arribar a dir "ja sé que el públic vol sentir les cançons antigues", quan es disculpava per haver començat amb peces més modernes: el problema és que les "modernes" eren de l'any 1975!!

Fluixet de veu (sí, ja sé que em direu que té 86 tacos), va equivocar-se en un parell d'ocasions en què va confondre la llengua en què havia de cantar o va oblidar alguna frase. Aquests errors, no cal dir-ho, van ser acollits amb simpatia per un públic entregat.

Tanmateix, el que no és tan disculpable, però, és la qüestió musical. Anava acompanyat de bons músics, certament, però tots ells semblaven trets dels arxius televisius de fa 4 dècades. El so era inconfusiblement anacrònic, i els arranjaments absolutament antiquats, entre els que cal esmentar els cors femenins (una de les quals era una seva filla). Desconec quin paper hi va jugar el propi Aznavour en aquest disseny acústic, però el director artístic segurament hauria de fer algun esforç més per convèncer-lo que cal actualitzar el so.

En fi, una vetllada agradable, tot i que amb 30 o 40 anys de retard.

Que reste-t-il de nos amours (DALIDA et CHARLES TRENET)

Edith Piaf - Padam Padam

Cet air qui m'obsède jour et nuit

Cet air n'est pas né d'aujourd'hui

Il vient d'aussi loin que je viens

Traîné par cent mille musiciens

Un jour cet air me rendra folle

Cent fois j'ai voulu dire "pourquoi?"

Mais il m'a coupé la parole

Il parle toujours avant moi

Et sa voix couvre ma voix...

Padam, padam, padam,

Il arrive en courant derrière moi

Padam, padam, padam,

Il me fait le coup du souviens-toi

Padam, padam, padam,

C'est un air qui me montre du doigt

Et je traîne après moi comme un drôle d'erreur

Cet air qui sait tout par coeur

Il dit: "Rappelle-toi tes amours

Rappelle-toi puisque c'est ton tour

'Y a pas d'raison pour qu'tu n'pleures pas

Avec tes souvenirs sur les bras"

Et moi je revois ceux qui restent

Mes vingt ans font battre tambour

Je vois s'entrebattre des gestes

Toute la comédie des amours

Sur cet air qui va toujours...

Padam, padam, padam,

Des "je t'aime" de quatorze-juillet

Padam, padam, padam,

Des "toujours" qu'on achète au rabais

Padam, padam, padam,

Des "veux-tu" en voilà par paquets

Et tout ça pour tomber juste au coin d'la rue

Sur l'air qui m'a reconnue...

Écoutez le chahut qu'il me fait...

Comme si tout mon passé défilait...

Faut garder du chagrin pour après

J'en ai tout un solfège sur cet air qui bat

Qui bat comme un coeur de bois.

Mercedes Sosa

Avui la gran "Negra" està lluitant desesperadament per recuperar-se d'una greu afecció. Aquest cop no volia fer un post de despedida, com tants cops, sinó un homentatge que intenti enviar una mica d'ànims i força.
Us deixo una de les cançons que millor ha interpretat, que posa els pèls de punta tot recordant la mítica mort d'una altra gran dama de la cultura argentina, la poetessa Alfonsina Storni.

Escolteu-la bé, val tant la pena...

Paolo Conte

L'avvocato piamontese va tornar a actuar a casa nostra. I no va decebre ningú. Amb la seva professionalitat impecable, va oferir un concert vibrant, magnífic, ple de matisos i virtuositats musicals.

Conte ens va oferir un repertori molt clàssic de la seva extensa obra, amb peces com Via con me, Sparring partner, Max, Sotto le stelle del Jazz, Cuánta pasión o Alle prese con una verde milonga, a les que va anar intercalant-hi temes del seu darrer treball, Psiche. Amb 72 anys a l'esquena i la inconfusible veu ronca a flor de llavi, va mostrar una envejable energia dirigint fermament els complexes ritmes i harmonies que el caracteritzen.

Acompanyat de vuit músics virtuosíssims, el seu piano ens deixava també melodies suaus plenes d'emotivitat. I tot de cop apareixien els fantàstics saxos que aclaparaven els sentits, o un solo de violí portat a l'extrem, o bé el ritme hipnotitzant del xil·lòfon, els acords generosos del bandoneó o una incansable i embriagadora guitarra clàssica... No hi ha altra forma de definir-ho que una acolorida simfonia de sons precisos i preciosos que arribaven de totes bandes en una coordinació complexíssima i sublim.

La seva música és força inclassificable, tot i que sovint se l'ubica en una mena de jazz transalpí, barrejat amb ritmes tradicionals italians o fins i tot amb harmonies properes a la música clàssica. Les seves lletres, de la mateixa manera, són poesia directa a les emocions, on sovint el que es calla és molt més suggerent que el que es diu. I allà on no hi arriben les paraules o els acords, apareix la seva veu gutural en un taral·laleig personalíssim.

En sortir vaig sentir alguna lleu queixa ("Com és que no ha cantat Gelato al limon o Azzurro?"), però jo crec que no era massa fonamentada, ja que no cal recórrer indefectiblement al repertori més antic, per bé que més famós, si el que ens està oferint és aquest plaer pels sentits.

Un luxe.

Bossa Nova, la historia, las historias

Hi ha llibres que, per la seva pròpia concepció, esdevenen Bíblies d'alguna temàtica concreta. Aquest segurament n'és un.

Aprofitant l'empenta que ha suposat el 50è aniversari de la Bossa Nova, Turner va reeditar l'any passat aquesta obra del periodista musical Ruy Castro que, tot i que és de 1990, conserva intacte el seu valor. I aquest no és altre que submergir-nos en la història d'aquest estil musical, basat en els records dels propis protagonistes, sense amagar qualsevol tipus de detall per negatiu que fóra, però que també ens transmet una mica millor la seva humanitat i ens els fa molt propers. De fet, el llibre va ajudar a recuperar la imatge i el charme d'aquesta música.



Pels qui, com jo, només en tenien vagues referències, us faig cinc cèntims del que el llibre ens desvetlla.

Partint de la situació musical i cultural del Rio de Janeiro els anys 50 (llavors era la capital de Brasil), ens exposa amb tota mena de detalls l'obsessió i la influència que la joventut d'aquell moment tenien, d'una banda, de la música vocal (sobretot coral) derivada del jazz americà, de grans intèrprets orquestrals com ara Stan Kenton, la temàtica del bolero mexicà i, al mateix temps, de la pervivència del samba com a ritme definitori nacional, bàsicament. Les grans emissores de ràdio i la generalització de les gravacions en disc van popularitzar enormement la passió musical de la classe mitjana carioca.

No obstant, tota una colla de joves que cercaven alguna cosa més es van trobar en aquell moment, i tot es va alterar a partir de l'aparició d'alguns elements fonamentals: João Gilberto, Antonio Carlos (Tom) Jobim i Vinicius de Moraes. Ells són els grans noms de la Bossa Nova, però no els únics.

João Gilberto era un jovenet baià que tocava la guitarra i va arribar a Rio sense res més que la seva afició musical. La seva personalitat especial (per dir-ho suaument) va fer que, en un primer moment, no fos acceptat en l'ambient musical de Rio i n'hagués de fugir enmig d'una crisi personal molt profunda. Els dos anys de "descens als inferns" li van permetre reinventar-se i, amb la seva obsessió per la puresa i la perfecció, va aconseguir trobar el so que cercava, i la seguretat en ell mateix que li permetria enfrontar-se a tot. Va retornar a Rio el 1958. I tot va canviar.

Tom Jobim era un noi de Rio molt més formal i responsable, que ja tenia un ampli bagatge musical en aquella època malgrat la seva joventut. Era un dels directors musicals més prometedors d'una emissora de ràdio i un arranjador reconegut. I ja havia composat nombroses cançons i obres simfòniques quan va trobar João Gilberto. Però tot va canviar.

Vinicius de Moraes era una mica més gran. Poeta i diplomàtic, formava part, quan podia, d'aquella èlit cultural nocturna de la ciutat. Ell solia crear les lletres de moltes cançons, escollia els seus parceiros (socis) musicals (Tom Jobim, Baden Powell, Toquinho...) amb un sentit possessiu peculiar, i amb el seu mètode particular (del qual en formava part indissociable l'amic Johnny Walker -"el millor amic de l'home"-) exprimia el soci creador fins assolir alguna de les peces més meravelloses que s'han escrit mai. Però amb l'arribada de João Gilberto tot va canviar.

Efectivament, tot va canviar. Joãozinho tocava la guitarra com ningú l'havia tocat abans: li donava un tempo especial i aconseguia acords inversemblants; alterava el ritme de base amb una melodia que podia avançar o endarrerir a voluntat, i sobretot va introduir la famosa batida. Jobim va reconèixer de seguida el valor d'aquell talent, i li va fer interpretar algunes cançons seves. Així, amb Chega de Saudade, s'iniciava una convulsió artística sense precedents. Els músics joves, blancs, de classe mitjana, es van apoderar de l'avantguarda musical, deixant enrere el samba d'origen baià, negre, tropical. Ells feien una mena de jazz sensual, que deixava enrere els temes crus del bolero, la tristesa i la desolació, i li cantava a la vida, l'amor, la innocència de la puresa. I sobretot, va deixar enrere les veus potents de la cançó melòdica, cantant baixinho, amb un fil de veu.

Es van succeir, no sense dificultats i entrebancs, les actuacions més o menys amateurs, festivals de música estudiantils, els primers discos on tothom mirava d'imitar aquell estil que es va començar a anomenar Bossa Nova... Els clàssics repudiaven la nova música, que veien insubstancial, però d'altres es van afegir ràpidament a la nova onada. Van sorgir molts noms importantíssims: Carlos Lyra, Sylvia Telles, Luiz Bonfá, Nara Leão, João Donato, Roberto Menescal, Ronaldo Bôscoli, Sérgio Mendes, Os cariocas, Walter Wanderley, Astrud Gilberto... i molts més.

En les actuacions històriques, com l'encotro al Bon Gourmet el 1962, es van presentar temes universals, com Garota de Ipanema. Altres ja anaven apareixent o feia temps que eren al calaix, sovint creacions de Jobim i Vinicius, una parella creativa inigualable, com Tristeza, Insensatez, Desafinado, Eu sei que vou te amar...

L'interès despertat entre els jazzistes americans, i algunes gravacions inoblidables com el meravellós LP Getz/Gilberto, van aconseguir atraure l'atenció del món musical americà, sobretot per la impressionant versió en anglès que Astrud Gilberto (la muller de João) va fer de Garota de Ipanema, i finalment es va muntar un gran concert, amb greus errades, val a dir-ho, al Carnegie Hall de New York. Després d'allò, Gilberto gairebé es va quedar definitivament als EUA, com també Jobim i alguns altres.

El furor per la Bossa Nova a Rio (i poc després també a São Paulo) va anar desapareixent gairebé tan ràpid com havia aparegut i, després del cop d'estat militar al Brasil, va ser assumida en un moviment més ampli anomenat MPB (Música Popular Brasilera), que ja englobava molts altres ritmes i estils. La política, la cançó polititzada, tornaven a emergir des del morro, des del samba. Però la Bossa Nova ja havia traspassat les fronteres i havia estat adoptada a tot el món, deixant de ser un patrimoni exclusivament carioca. Fins avui.

Avui Tom Jobim i Vinícius de Moraes fa anys que són morts, com gran part d'aquella generació. La Bossa Nova és idolatrada sobretot al Japó i als EUA. I molts altres artistes joves (i no tant joves) segueixen composant amb el so que van crear aquells genis (Eliane Elias, Bebel Gilberto...). João Gilberto, amb 78 anys, segueix vivint al seu apartament aïllat de tothom, recreant el seu personatge excèntric i obsessiu, i sortint només per fer algun concert sempre que les condicions acústiques i el comportament del públic ho permetin (si no, s'aixeca i marxa!).

Val la pena recordar alguns àlbums imprescindibles:

• "Chega de Saudade", de João Gilberto (1959)
• "Bossa Nova", de Carlos Lyra (1959)
• "Um encontro no Au Bon Gourmet", amb João Gilberto, Tom Jobim, Vinícus de Moraes i Os Cariocas (1962)
• "The Composer of Desafinado plays", de Tom Jobim (1963)
• "Getz/Gilberto", de João Gilberto amb Stan Getz (1964)
• "Francis Albert Sinatra & Antonio Carlos Jobim", de Tom Jobim i Sinatra (1967)
• "Elis & Tom", de Tom Jobim i Elis Regina (1974)
• "Gravado ao vivo no Canecão", amb Vinicius, Jobim, Toquinho i Miúcha (1977)
• "Que falta você me faz", de Maria Bethânia interpretant Vinicius (2005)

Evidentment que la selecció és molt personal i que té moltes mancances, però no deixa de meravellar cada cop que la sento. Salut!

The Pretenders

La banda de Chrissie Hynde va actuar diumenge a Sant Feliu, al Festival de la Porta Ferrada.

Amb la sang renovada per la incorporació d'un baix i un guitarra joveníssims, van passar revista als seus temes més clàssics, juntament amb la presentació del seu darrer treball. Però Pretenders és Chrissie Hynde: una dona d'una personalitat impactant, una força tremenda, d'un magnetisme infinit. Tant li fa l'edat que tingui. I tota la resta és símplement acompanyament.

Caldria replantejar-se, per part dels responsables del Festival, si l'Espai Port és el més indicat per a aquest tipus de concert. La Hynde va començar una mica fora d'ambient, ja que veure tot el públic assegut tranquilament a les grades no l'acabava de motivar com ella volia. Així les coses, a la tercera cançó ja va demanar sense embuts que la gent baixés a ballar al peu de l'escenari, cosa que l'organització no volia permetre. Però la rebel·lió va ser massa evident com perquè ho puguessin evitar, i tota una colla de gent va abandonar el seu seient i van baixar a saltar, ballar i cantar als seus peus. I ella es va deixar anar, i els va compensar amb una complicitat especial.

Llavors sí estava còmoda, en el seu ambient, i ens va oferir un concert potent i d'un rock directe, ben treballat, de proximitat. I la gent l'hi ho va retornar, és clar. Fins i tot hi va haver crits de "GUAPA"!! És ben bé que la música és capaç de canviar la nostra manera de veure el món!! ;-)

Brucia la terra

De tan bonic, fa mal...



Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

L'anima chianci
Addulurata

Non si da paci
Ma cchi mala nuttata

Lu tempu passa
Ma non agghiorna
Non c'e mai suli
S'idda non torna

Brucia la terra mia
E abbrucia lu me cori
Cchi siti d'acqua idda
E ju siti d'amuri

Acu la cantu
La me canzuni

Si no c'e nuddu
Ca s'a affacia
A lu barcuni

Brucia la luna n'cielu
E ju bruciu d'amuri
Focu ca si consuma
Comu lu me cori

Maurice Jarre

Fa molt temps, vaig sentir dir a un crític de cinema que la música clàssica del futur serien les bandes sonores del cinema actual. I si aquesta asseveració és certa, crec que Maurice Jarre podria ser considerat una mena de Richard Wagner de la música cinematogràfica.

Aquest compositor francès, pare de Jean Michel Jarre, va morir abans d'ahir als 84 anys. La seva trajectòria va ser espectacular, ja que va composar la música de 140 pel·lícules, i 9 d'aquestes li van valdre la nominació a l'Òscar, que va aconseguir en tres ocasions, per "Lawrence d'Aràbia" (1962), "Doctor Zhivago" (1965) i , i "Passatge a l'Índia" (1984).

Va treballar amb grandíssims directors, com Visconti, Hitchcock, David Lean, Huston o Frankenheimer. La seva música era bàsicament simfònica, amb unes orquestracions perfectes, però cap a la dècada dels 80 va fer servir molt la música electrònica, cosa que va restar grandesa a la seva obra.

Personalment, tinc una consideració especial per "Lawrence d'Aràbia" i "Doctor Zhivago", que considero absolutes obres mestres que es poden repassar una i una altra vegada sense que deixis de trobar-hi tot tipus de matisos, ambientacions exhuberants, recreacions de la tragèdia o de la gran èpica de personatges heròics i compromesos, o la dolçor de valsos tendres i emotius versionats amb estils d'allò més divers.

Me'ls poso ara mateix. Salut i un brindis per l'obra de Jarre!

La Danza - Rossini

Com que això està una mica apagadet, què us sembla una mica de festa? I no hi ha festa com la de la Tarantella Napoletana!! Tot seguit, "La Danza", de Gioachino Rossini:




Già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia si salterà,
l'ora è bella per danzare
chi è in amor non mancherà.

Presto in danza a tondo,
donne mie venite quà,
un garzon bello e giocondo
a ciascuna toccherà,
finchè in ciel brilla una stella
e la luna splenderà.
Il più bel con la più bella
tutta notte danzerà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Salta, salta, gira, gira,
ogni coppia a cerchio va,
già s'avvanza si ritira
e all' assalto tornerà.

Serra, serra colla bionda
collabruna va quà e là,
colla rossa và a seconda
colla smorta fermo sta!
Viva il ballo a tondo a tondo
sono un Rè, sono un Bascià,
è il più bel piacer del mondo
la più cara voluttà.

(Mamma mia, mamma mia,
già la luna è in mezzo al mare,
mamma mia, mamma mia,
mamma mia si salterà.
Frinche frinche frinche frinche
mamma mia, si salterà,
La la ra la ra...)

Miriam Makeba

Se n'ha anat quan estava al peu del canó, però sempre ens quedarà la seva música...

Ne me quitte pas

Segurament, la millor cançó en francès de tots els temps. Reserveu poc més de 4 minuts de la vostra vida per assaborir-la.

Ne me quitte pas - Jacques Brel

Ne me quitte pas.

Il faut oublier

Tout peut s'oublier

Qui s'enfuit dejà

Oublier le temps

Des malentendus

Et le temps perdu

A savoir comment.

Oublier ces heures

Qui tuaient parfois

A coups de pourquoi

Le coeur du bonheur.

Ne me quitte pas,

Ne me quitte pas,

Ne me quitte pas,

Ne me quitte pas.

Moi je t'offrirai

Des perles de pluie

Venues de pays

Où il ne pleut pas.

Je creuserai la terre

Jusqu'apres ma mort

Pour couvrir ton corps

D'or et de lumière.

Je ferai un domaine

Où l'amour sera roi

Où l'amour sera loi

Où tu seras reine.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

Ne me quitte pas.

Je t'inventerai

Des mots insensés

Que tu comprendras.

Je te parlerai

De ces amants là

Qui ont vu deux fois

Leurs coeurs s'embraser.

Je te racont'rai

L'histoire de ce roi

Mort de n'avoir pas

Pu te rencontrer.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

On a vu souvent

Rejaillir le feu

De l'ancien volcan

Qu'on croyait trop vieux.

Il est paraît-il

Des terres brûlées

Donnant plus de blé

Qu'un meilleur avril.

Et quand vient le soir

Pour qu'un ciel flamboie

Le rouge et le noir

Ne s'épousent-ils pas.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

Ne me quitte pas.

Je ne vais plus pleurer,

Je ne vais plus parler.

Je me cacherai là

À te regarder

Danser et sourire

Et à t'écouter

Chanter et puis rire.

Laisse-moi devenir

L'ombre de ton ombre,

L'ombre de ta main,

L'ombre de ton chien.

Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.