Hores d'ara, si vas a veure Charles Aznavour, ja et pots imaginar un senyor gran, molt gran (tant com de 86 anys) que fa el que pot per oferir un espectacle digne. Tirant d'ofici, va oferir un concert al Festival de Cap Roig apte únicament per a nostàlgics o encuriosits per velles glòries d'altres èpoques.El veterà cantant va demostrar per què ha trepitjat amb èxit escenaris de tot el món i és considerat un dels grans de la chanson francesa. Però, realment, la seva època ja va passar. Amb apel·lacions contínues a la seva edat, va arribar a dir "ja sé que el públic vol sentir les cançons antigues", quan es disculpava per haver començat amb peces més modernes: el problema és que les "modernes" eren de l'any 1975!!
Fluixet de veu (sí, ja sé que em direu que té 86 tacos), va equivocar-se en un parell d'ocasions en què va confondre la llengua en què havia de cantar o va oblidar alguna frase. Aquests errors, no cal dir-ho, van ser acollits amb simpatia per un públic entregat.
Tanmateix, el que no és tan disculpable, però, és la qüestió musical. Anava acompanyat de bons músics, certament, però tots ells semblaven trets dels arxius televisius de fa 4 dècades. El so era inconfusiblement anacrònic, i els arranjaments absolutament antiquats, entre els que cal esmentar els cors femenins (una de les quals era una seva filla). Desconec quin paper hi va jugar el propi Aznavour en aquest disseny acústic, però el director artístic segurament hauria de fer algun esforç més per convèncer-lo que cal actualitzar el so.
En fi, una vetllada agradable, tot i que amb 30 o 40 anys de retard.
2 comentaris:
Amic Jordi, sens dubte, la edat te un efecte en les habilitats de les persones com aixi va quedar demostrat en el concert de Aznavour a Cap Roig. Tampoc el so va ser d'alló més. I, com be, dius, els que varem ser-hi, varem perdonar aquests petits inconvenients a canvi de veure i sentir a un dels més grans chansoniers dels darrers temps. De totes formes, és bo documentarse a l'hora d'escriure un article. El comentari de les cançons més modernes el va fer després de cantar Je voyage (2003) i Mon ami, mon Judas (1992). Com veus, uns anys més tard del 1975 que apuntes.
Pot ser si que la seva epoca ja ha passat. El que no ha passat, ni passarà son les seves cançons, les seves lletres i la seva expresivitat i savoir faire al escenari. Personalment, voldria ser la meitat de bona a la meva feina que ell als seus 86 anys dalt d'un escenari.
Gràcies pel teu comentari, amiga anònima. Estic totalment d'acord amb el que dius: el privilegi de veure'l (i sentir-lo) valia la pena.
Dissortadament, no m'he sabut explicar prou bé pel que fa a les cançons modernes: això del 1975 pretenia únicament ser una imatge, no una dada. Celebro que hi hagi cançons del 2003 (tot i que no ho semblin), i m'agradaria tenir un domini del seu repertori com el que tens. Moltes gràcies per l'apunt!
Com pots veure, en els meus posts (lluny de ser articles), miro de projectar les impressions que m'han causat els esdeveniments o productes culturals. Sento molt que aquest cop m'allunyés tant de la realitat.
En definitiva, el que volia transmetre és que els anys no passen en va. Això és el que més em va impressionar.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada