26/5/08

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall


UNA CONTINUACIÓ INNECESSÀRIA

Ahir diumenge vaig anar a veure l’última aventura de l’Indiana Jones, després que hagin passat pràcticament 20 anys de l’estrena del que fins ara era l’últim film: “Indiana Jones i l’última croada”.

Primer de tot, he de reconèixer que sóc un gran fan de la saga de l’Indy. Vaig tenir la sort de poder veure’n la primera pel·lícula, “A la recerca de l’arca perduda”, en pantalla gran cap a mitjans dels vuitanta, quan tenia uns set o vuit anys. L’impacte fou tal que, aquell dia, sortint del cinema, com tants d’altres nens de l’època vaig decidir que quan fos gran em dedicaria a l’arqueologia (res més lluny de la realitat actual!).

Vaig tardar poc a veure’n el segon film, aquest cop en VHS, a casa meva. “Indiana Jones i el temple maleït” era una pel·lícula un pèl fosca per l’edat que tenia llavors però completament satisfactòria en els altres aspectes, sobretot en tot el tram de la persecució a les mines (que li féu merèixer un oscar als millors efectes especials).

Quan es va anunciar la tercera part de les aventures de l’Indy, vaig ser dels primers a fer cua a l’únic cinema de Girona on s’exhibia. L’època dels multicinemes encara no havia arribat, cosa que convertia les llargues cues a les estrenes de films taquillers en un fet habitual. Pel què fa al film, a priori no semblava que pogués superar el nivell exhibit fins al moment. Un cop més les expectatives foren superades amb escreix. “Indiana Jones i l’última croada” era (i és) un prodigi de tècnica fílmica. Una màquina que funciona a la perfecció i que deixa el llistó molt alt. Ritme trepidant i humor a base de gags continus, acompanyat del conflicte generacional entre pare i fill. Una autèntica delícia.

I perquè us comento la trilogia si havia de parlar d’aquesta nova “Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall”? Doncs perquè no hi ha massa res a dir. La pel·lícula entreté, sí, però no té la frescor de les altres tres. D’humor n’hi ha poc (i prescindible), li manca ritme en les parts en què no hi ha acció (arribant a avorrir en certs moments) i a més, aquesta quarta part no deixa de ser un refregit de les anteriors.

En definitiva, aquella sensació de satisfacció que m’envaïa un cop acabava de veure una pel·lícula de l’Indy, ja no l’he experimentada amb aquesta última. Però entreté? Us preguntareu. I jo us diré sí, però no creieu que tractant-se d’una nova història del Dr. Jones cal que els espectadors siguem exigents i demanem un film a l’altura de la trilogia? Almenys jo ho veig així.

25/5/08

Der Wegweiser

Tinc una debilitat especial per a les peces curtes, ja sigui en forma de conte, de poema, de cançó o de curtmetratge. Per mi és un plaer poder percebre d'un sol cop d'ull com tot un seguit d'elements es relacionen i formen una estructura compacta i ben travada. En la música clàssica un dels gèneres que pretenen unir brevetat i perfecció estètica és el lied. I és sobre una d'aquestes peces que m'agradaria escriure aquí i convidar-vos així a gaudir també d'uns quants minuts de plaer.

Un any abans de morir, el compositor vienès Franz Schubert (1797-1828) escriu el seu últim cicle de lieds: Winterreise ("El viatge d'hivern"). Retirat de la vida social i amb problemes de salut, decideix posar música als poemes de Wilhelm Müller sobre un viatger que, després d'un desengany amorós, emprèn un viatge per freds paisatges hivernals sense objectiu ni esperança. El mateix Schubert va escriure que aquest és un dels treballs que més li agradaven i el commovien

Cada un d'aquests lieds és una lliçó magistral sobre com transformar en música les paraules d'un poema. Us convido a fer una etapa d'aquest viatge schubertià amb el vintè lied, que porta per títol Der Wegweiser ("El rètol del camí"). I, com qui s'atura a contemplar el paisatge, podeu resseguir la geografia que conformen notes i lletra amb l'ajuda d'aquesta petita guia de viatge i de la mà del baríton berlinès Dietrich Fischer-Dieskau




Estrofa 1 (fins al minut 1:00)
- El piano és l'encarregat de mantenir el puls constant durant tota la peça, com els passos perseverants i sense repòs del viatger. Ho fa tocant repetidament i gairebé sense variació la mateixa figura rítmica (corxeres). Mentrestant la melodia (la part cantada) representa els diferents estats d'ànim de qui camina.

-El caminant es pregunta per què camina tot sol i evita altres camins més transcorreguts. La tonalitat menor representa aquest estat d'ànim melancòlic i desolat. Al final de l'estrofa el jo poètic no entèn perquè escull camins amagats que pugen fins les altes muntanyes nevades. La melodia també s'enfila fins a tons més aguts (00:50)

Estrofa 2 (de 1:00 a 2:00)
-Al principi canvia el color de la música (tonalitat major, més clara, relaxada i sense tanta tensió) i també el to del poema. El viatger manifesta la seva innocència: ell no ha fet pas res dolent del que s'hagi d'avergonyir. Però a la segona meitat de l'estrofa (1:17) torna el color menor i tràgic: aleshores perquè es veu empès dins aquest paratge desert? L'acompanyament del piano ressalta la sensació de desesperança amb uns acords que no arriben mai a estar lliures de tensió.

-L'estrofa acaba amb uns acords del piano. Si us hi fixeu, just en els dos últims (1:48) per primer cop s'interromp el puls constant de l'acompanyament de piano: els dos acords són més llargs i després hi ha una petita pausa, com qui s'atura a agafar aire per reprendre la marxa.

Estrofa 3 (de 2:00 a 2:34)
-És la repetició gairebé idèntica de la primera estrofa. El punt més dramàtic és en el moment que el text diu "ohne Ruh' und suche Ruh'" (camino sense descans i busco descans). Precisament la paraula "Ruh'" (descans) es diu cinc vegades, la segona de les quals és un to molt agut (2:15) i amb tensió (musicalment parlant, la nota sensible de l'acord). A partir d'aquí, la paraula es representa cada vegada amb una nota més greu fins que, amb l'última nota de l'estrofa, la melodia també descansa (2:27).

Estrofa 4 (de 2:34 al final)
-El poema arriba al final: de cop apareix un rètol en el camí i el viatger sap que ha seguir-lo, tot i que sap que és el camí del qual mai no ha tornat ningú. Per representar aquest estat de confusió abans de seguir finalment el camí, Schubert fa servir per al piano un recurs musical que s'anomena "la roda del diable": canvia ràpidament a noves tonalitats per sorpresa (2:38 fins a 2:56)

-La melodia cantada repeteix en molts punts la mateixa nota durant uns quants compassos, la qual cosa transmet la sensació que cada cop la marxa avança més lentament. Fins que, als últims compassos, també el piano enlenteix el ritme (a partir de 3:35), com els últims passos en el camí sense retorn cap a la mort.



Així és com Schubert desplega la seva destresa a l'hora de compondre i ressalta el text poètic amb diferents recursos musicals, ja sigui amb la línia melòdica, amb el ritme o amb les harmonies o colors que toca el piano. D'aquesta manera la poesia multiplica el seu potencial per suggerir imatges i sensacions i es crea una petita filigrana de factura impecable.

Per acabar, podeu sentir la versió que la Vienna Art Orchestra fa d'aquest lied. Perquè, ja que ens és inevitable fer camí, de vegades ve de gust marxar amb una mica de swing.






24/5/08

Eduardo Mendoza i l'absurda quotidianitat

Si hi ha una emoció de les que desperta la novel·la que em resulta especialment estimulant és la seva capacitat de fer-nos riure. No em refereixo a puntuals situacions còmiques narrades o a girs retòrics ocorrents sorgits de la ploma audaç d’un escriptor de qualsevol gènere. Més aviat penso en aquelles narracions que emmarquen la seva trama en una realitat aparentment quotidiana, plena de referents absolutament identificables pel nostre imaginari cultural, però amb un focus narratiu distorsionat. Són novel·les, de vegades relats contístics, que utilitzen la veu narrativa d’un personatge que processa les seves reflexions des de la “lògica de l’absurd”, transformant la nostra realitat més propera –a voltes, la nostra realitat històrica- en una bogeria aparentment normalitzada.
Tenim autors contemporanis en la tradició literària de Catalunya que són autèntics mestres d’aquesta fórmula literària hil·larant: Quim Monzó, Sergi Pàmies o Eduardo Mendoza. Cadascun d’ells mereix el seu propi acte d’homenatge i reconeixement pels increïbles moments que ens han fet passar, però avui m’agradaria retre un modest tribut al mestre Mendoza.

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha alternat, des de l’aparició de la seva primera novel·la al 1975, la publicació de relats de gènere històric amb d’altres de gènere pretesament còmic. En referència a aquests darrers, voldria celebrar amb vosaltres la sort que he tingut de poder immergir-me en les increïbles històries del narrador protagonista de la següent trilogia:
El misterio de la cripta embrujada (1979).
El laberinto de las aceitunas (1982).
La aventura del tocador de señoras (2001).

El narrador protagonista de les tres novel·les és un malalt mental, absolutament enganxat a la Pepsi i que expel·leix de forma continuada eructes i ventositats, el qual és tret del manicomi per tal d’investigar sengles casos d’assassinats i corruptel·les. Utilitzant un llenguatge de registre inusualment i ridículament alt, el narrador es fa un tip de recórrer la Barcelona de finals dels setantes, dels vuitantes i del postolimpisme, relacionant-se amb totes les capes socials tan pròpies de la capital catalana. L’alta burgesia barcelonina, l’hampa del lumpen del Raval, els convents de monges de les zones altes de la ciutat i, com no, els cossos i forces de seguretat de l’estat (tan persistents ells en l’esmentada època postfranquista). Tota una amalgama de personatges i situacions que són analitzats minuciosament pel nostre orat home que és capaç de passar en un instant d’una profunda reflexió filosòfica sobre l’essència de l’ésser humà a la descripció de la urgència d’una necessitat fisiològica imminent. Al final, com no, se’ns barregen sentiments contraposats quan pensem en ell: compassió, hil·laritat, solidaritat, reprensió, tendresa… basques! El vaig descobrir quan tenia 20 anys i ara, gairebé 20 anys més tard, xalo per devorar un altre lliurament d’aquest intrèpid personatge (ànims Eduardo!).

Menció apart mereixen altres títols igualment estimulants i plaents que si bé van per lliure no desmereixen en absolut la qualitat literària del mestre Mendoza:
Sin noticias de Gurb (1990).
El último trayecto de Horacio Dos (2002).

Amdues joies s’emmarquen en el gènere de la ciència-ficció, però sense més connexió entre elles que l’estil mendozià a què ens té acostumats l’autor. Igualment, l’enfocament de la realitat observada manté el sedàs de la interpretació subjectiva d’un narrador que s’obstina a fer-nos veure la vida que passa des d’una perspectiva demencial.

Per acabar, només compartir amb vosaltres que m’ho he tornat a “passar teta” amb la darrera llufa d’en Mendoza:
El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008).

Aquest cop viatgem als primers anys de la nostra era, en què el narrador protagonista és un patrici romà a la recerca d’aventures i pòcimes màgiques el qual, per atzar, acaba immers en un cas d’intriga a Natzaret amb el petit Jesús, el fuster Josep i una Maria que no tenen pèrdua com a deuteragonistes… imagineu la resta!

Eduardo Mendoza ha escrit més novel·les, teatre (en llengua catalana) i també assaig, no obstant hi explora d’altres gèneres i intencions lluny de les que us he citat. No les conec tant així que no en faré esment.

Només una cosa per acabar. No penso a tornar a cometre l’error de deixar una novel·la d’en Mendoza a cap “amic” o “familiar”: no tornen mai!

23/5/08

El Club de la lluita


Tot pensant en pel·lícules que m'havien impactat al llarg dels últims anys, sempre apareix un títol: "Fight Club" (El Club de la lluita).

Aquesta pel·lícula és una adaptació del llibre homònim editat el 1996 per Chuck Palahniuk, un dels escriptors nordamericans més emblemàtics de la Generació X. Destralers, iconoclastes, subversius, posen en qüestió qualsevol plantejament, qualsevol prejudici o plantejament que pugui ser considerat políticament correcte. L'anorreament de tot l'establert és una de les bases dels seus arguments.

Per qui no l'hagi vist, cal avisar que hom no es pot deixar portar pel títol de la pel·lícula, ja que no és una pel·lícula de garrotades, ni per l'aparició d'un dels seus actors: Brad Pitt. Certament, tots els actors (Edward Norton, Helena Bonham Carter, Brad Pitt i fins i tot Meat Loaf) fan una aportació magnífica al film. Però el més impactant és el que se n'extreu del seu elaboradíssim guió. Aviso d'entrada que no és per a esperits pusilànims.

Intentaré fer-ne alguna pinzellada sense desvetllar totalment la trama, més que res per si algú no l'ha vista i té intenció de fer-ho.

En el fons de tot hi ha una crítica contra la societat de consum, una crítica àcida i destructiva. No obstant, per consum no s'entén només el model "llar IKEA" (que també), sinó la pròpia mentalitat de les persones, l'ésser més profund. Això crea en el fons un seguit de patologies i necessitats artificials, contra les quals el protagonista es rebel·la progressivament.

L'aparició del personatge de Tyler Durden és una de les troballes més interessants de l'obra. La incògnita sobre el seu poder, el seu magnetisme salvatge, la vida portada al límit del que podríem considerar racional, ens planteja una filosofia corrosiva i autodestructiva, camí on es van veient abocats tota una sèrie de personatges marginats (que no marginals). Però en el fons, el que ens està dient és que TOTS podríem seguir aquest camí, perquè TOTS estem perduts en aquest mateix món fastigós. No som el que tenim, això és un miratge de la societat consumista. Som alguna cosa més que només pot sortir a la llum des de la destrucció.

A "El Club de la lluita" el succeeix, com no podria ser d'altra manera, el "Projecte Mayhem", que és el que ens porta al desenllaç inesperat de tot el que ens ha estat mostrat de forma hàbil i pertorbadora. A mi m'encanten els guions imprevisibles, en què no saps què serà el següent, on et portarà tot allò que, d'alguna manera, ha de tenir un sentit. I aquesta pel·lícula és una obra mestra en aquest sentit. Des dels primers minuts i fins a l'escena final.

D'aquesta manera, el treball interpretatiu d'Edward Norton i la resta no desmereix en absolut la solidesa d'un gran guió. Un parell de consells: penseu una mica en la qüestió dels grups d'autoajuda que apareixen al començament, i en el tema del sabó, tota una gran metàfora.

21/5/08

Vida y destino Autor Vasili GroSsman







A la diada de Sant Jordi d'enguany, corria la versió en català, però jo ja l'havia començat en castellà. Vaig llegir aquesta novela perquè em varen indicar que seria un bon complement al llibre de "Les Benignes" i així ha estat. Tal com diu la portada Grosman era un periodista rus que va viure la invasió de les tropes alemanyes al seu país i la batalla de Stalingrad. Va novelar les seves impressions , però no ho va poder publicar perquè contenia crítiques al sistema stalinista.




Els primers capitols creen confusió, hi ha moltes històries curtes, com episodis de dos tres fulls i un munt de personatges que, per acabar d'enredar la troca a vegades se'ls anomena pel cognom i a vegades pel patronímic sense cap referència que els vinculi., a Stalin a vegades l'anomena així, o a vegades Josif Visarionovic. Poc a poc va guanyant interès fins arribar a relats que val la pena recordar com l'intent que fa un oficial alemany davant un oficial rus que és presoner de comparar els seus dos sistemes polítics i concloure que no estan tan apartats, els alemanys posen per davant el poble (raça aria) i els rusos el sistema de classe social, però tot dos trepitgen les individualitats i aquells que no són "dels seus" per aconseguir les seves finalitats.


Explica en detall el clima social de por a allò que no sigui políticament correcta, la intervenció dels comissaris polítics a qualsevol nivell de la vida: a les fàbriques, entre els científics, entre els soldats i entre els generals....




És un relat més viu i complet que les benignes, Vida y destino, abasta molts aspectes de la vida en un període de guerra, mentre que "Les Benignes" és més lineal al voltant de la vida del protagonista i les descripcions i justificacions del personatge sobre la política d'extermini que ha d'executar.




A quí recomanaria aquest llibre? En primer lloc als interessats en aquesta etapa històrica, no en l'episodi de la guerra si no en el que passava a la Unió Soviètica durant la guerra i abans d'aquesta. Fa constant referència a les purgues de l'any 1937, en la que es varen fer milers d'execucions de persones dissidents, es parla de les conseqüències de la col.lectivització i els desplaçaments de població, del culte a la figura de Stalin....




Un llibre interessant però per llegir amb paciència

18/5/08

Vida privada (i 2)

Com ja havia dit en el post anterior sobre aquesta novel·la, ara que ja l'he acabada puc fer-ne una mica d'opinió.
Segons diu la contraportada promocional, és "una de les grans novel·les de la història de la literatura catalana". Deixant de banda que la literatura catalana no excel·leix per les seves grans novel·les (tot i que n'hi ha de magistrals, certament), Vida privada té una gran virtut que és, alhora, un defecte. Retrata amb molt detall la degradació social, moral, econòmica, d'una de les grans famílies de l'aristocràcia catalana, i aquest retrat ens porta de la vida d'una generació a la d'una altra sense solució de continuïtat, i d'una forma poc elaborada, com estroncant històries en el moment que n'apareixen de noves. Aquesta evolució simbolitza clarament els canvis de tota una societat que va mudant en els seus gustos, costums, tabús...
L'obra es nota que va ser escrita d'una sola tirada, en poc menys de dos mesos, l'estiu de 1932. Sagarra hi va reflectir la seva visió i el seu coneixement profund de la Barcelona de la dictadura de Primo de Rivera i de la posterior República. En aquest marc, que obliguen a una reubicació social, política i moral de les classes nobles, els Lloberola van perdent el prestigi que el nom els atorga a base de flaqueses molt humanes. Al seu voltant, la reacció i els lligams estrets amb tota la seva classe i amb els altres estrats de la vida diürna i nocturna de la ciutat.
La vida privada de tots els personatges es descriu amb precisió de cirurgià, exposant al detall depravacions morals impensables, però sempre intentant resseguir els complexos viaranys del pensament, del sentiment o de la pura libido que hi menen. Així, ens fa comprendre aquestes debilitats que s'enfonsen més enllà de l'aparença social que tots guardem, entroncant-les amb els trets caracterials propis de cadascun dels personatges.
M'ha sorprès, de vegades, alguna petita escletxa en la continuïtat del relat, que es veu mig tallat per informacions gairebé periodístiques sobre els esdeveniments polítics del moment. En aquest pas, aproximadament a mig llibre, Sagarra es dirigeix en diverses ocasions al lector directament, recordant-li que tot plegat és una composició de personatges que ell ens està exposant, i no la vida mateixa. L'efecte de tot plegat és com un gerro d'aigua freda en la construcció de la trama, en la cadència narrativa. No obstant, més endavant reprèn el fil i torna a bastir els elements bàsics d'una bona novel·la.
En resum, si voleu una gran obra que aprofundeixi en els perquès dels "vicis" privats de diversos personatges en un temps on la imatge pública era un valor tant determinant com la posició econòmica, no us perdeu aquest llibre. Sagarra això ho fa magistralment.

14/5/08

El Perich

Hi va haver una època en que vivia entre nosaltres un humorista emprenyat. I molt. Molt emprenyat i molt humorista. La seva consciència crítica la transmetia de manera que ens feia pensar mitjançant la rialla més incontenible. Solia fer humor gràfic, tot i que va demostrar abastament que al seu humor no li calia aquest suport per arribar on volia arribar.

Tots coneixem El Perich. Va morir jove, als 55, crec. Tenia els gats i el whisky com a obsessions, juntament amb l'odi a José Luis Perales (a la seva música). Va participar en les principals revistes humorístiques, diaris, televisions, tot i que mai va deixar de criticar-los.

De totes maneres, El Perich era molt més que un humorista. I no sóc original quan dic això. Ell, més enllà de fer humor amb jocs de paraula, ho feia amb jocs d'idees. I això és molt difícil. Per exemple, una de les meves frases preferides:
"El mal no triomfarà mai, perquè si triomfés s'anomenaria ".

Només ens queda agrair-li haver-nos deixat aquestes idees perquè seguim pensant una mica.

I ara, us proposo una juguesca. Que algú em digui si és capaç de llegir les següents frases sense haver d'aturar-se a eixugar-se les llàgrimes dels ulls.

  • L'esperança és l'últim que es perd. El primer és l'encenedor de gas.
  • Quan ens fotin una puntada de peu als ous, és millor oferir l'altra galta, perquè si repeteixen al mateix lloc, anem llestos.
  • Està demostrat científicament que l'aigua bull a la temperatura adequada.
  • La penicil·lina es va descobrir per casualitat, el Napalm no.
  • Un optimista és aquell que creu que tot es pot solucionar. Un pessimista és el que pensa el mateix però sap que ningú ho intentarà.
  • La veritat ni es tem ni ofèn: fot.
  • Que el cargol és comestible i el llimac no ho és, m'ho crec. I a més admiro profundament al tipus que va ser capaç de descobrir-ho per primera vegada.
  • Fumar en excés és dolent. Beure en excés és dolent. Menjar en excés és dolent. Follar en excés és difícil.
  • Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res. Al governant tampoc.
  • La gent jove està convençuda que posseeix la veritat. Malauradament, quan aconsegueixen imposar-la ja no són joves ni és veritat.
  • La religió serveix per ajudar-nos i consolar-nos davant uns problemes que no tindríem si la religió no existís.
  • L’Església segueix ferma en la seva postura: l’homosexualitat és cosa de maricons.
  • L’home és l’animal més semblant a l’ésser humà.
  • El nostre sistema fiscal és una meravella: el que té més, paga més, i el que té menys també paga més.
  • Hi ha una cosa més tràgica que ser un fill orfe: ser el pare d'un fill orfe.
  • Als que diuen que la joventut és una malaltia que es cura amb els anys, els diria que la vellesa també, i per sempre.
  • El plor d'un nen és la cosa més entendridora del món la primera mitja hora.
  • A partir d'un patrimoni de dos-cents mil milions d'euros, les persones honrades poden comptar-se amb els dits d'una orella.
  • Els amics són per a les ocasions, llevat de determinats cercles político-econòmics, en els quals les ocasions són per als amics.
  • És absolutament impossible contemplar una posta de sol de prop. Per això l'home va inventar l'ou ferrat.
  • Si bé és cert que el camell és l'animal que més temps pot romandre sense beure, és precís reconèixer que quan beu es posa insuportable.
  • El camell no és només l'animal que més temps pot passar sense beure, sinó que a sobre és el que més temps pot passar sense fumar.
  • Després de menjar és necessari esperar dues hores si volem banyar-nos. Si no volem banyar-nos, hem d'esperar, lògicament, més temps.
  • Déu, diuen, és a tot arreu. No té gran mèrit: la coca-cola també.
  • Els picapedrers, quan els condemnen a treballs forçats, els obliguen a escriure poesies.
  • Un fanàtic és un individu que té raó encara que no tingui raó.
  • Gràcies a la guerra un no tan sols pot morir pels seus ideals, sinó que fins i tot pot morir pels ideals d'un altre.
  • El millor control de natalitat seria que les dones posessin ous. Que vols tenir un fill, es cova; que no es vol tenir, et fas un ou ferrat.
  • El Quixot no és només un dels llibres més llegits del món, sinó un dels menys llegits si comptem la gent que no l'ha llegit.
  • L'aigua és un liquid incolor, inodor, insípid, estúpid, torracollons, imbècil i cretí.
  • Des d'un punt exterior a un recta és possible traçar diverses perpendiculars. Això sí, cal estar molt borratxo.
  • Política internacional: La millor prova que als Estats Units qualsevol pot arribar a president, la tenim en el seu president.
  • Com tot el món sap, els cants de sirena atreuen els homes per després acabar amb ells. Especialment les sirenes de les fàbriques.
  • Geopolítica: Rep el nom de "món lliure" aquella part del món que està en poder dels Estats Units.
  • Queda algun misteri per descobrir a l'ésser humà? Un i important. Encara no se sap com és possible que quan un fumador s'empassa el fum, aquest no li surti pel cul.
  • L'autogir es deu a un inventor espanyol: De La Cierva. No sé si serà per això que tot el món utilitza l'helicòpter.
  • Un dels inconvenients de ser pobre és que a sobre t'obliguen a ser honrat.
  • L'esclavitud no s'ha abolit, s'ha posat en nòmina.
  • És molt més fàcil reconèixer que fa deu anys vam fer l'imbècil que reconèixer que ho vam fer fa deu minuts.
  • Per solucionar el problema de la vista cansada n'hi ha prou amb mirar un llit durant deu minuts o una cadira durant vint.
  • Encara que la pornografia és greument perillosa, també és cert que no es coneix ni un sol cas de mort provocada per la pornografia.
  • Encara que la majoria dels rius espanyols no són navegables, en compensació gairebé tots són caminables.
  • Ser honrat no condueix a cap lloc que apreciïn els altres.
  • El perquè de la forma de les piràmides és molt simple: a mesura que s'anaven construint, s'escurçava el pressupost, s'escurçava el pressupost...
  • Existeix molta gent a qui sembla de mala educació dir davant de les senyores el que fa amb les senyores.
  • Déu va fer el món en sis dies. Fins al moment ningú no s'ha pogut explicar a què venia tanta pressa. Així ha quedat com ha quedat.
  • L'estatura de l'ésser humà es mesura en metres i centímetres perquè si es mesurés en quilòmetres resultaria depriment.
  • L'únic animal capaç de riure's de si mateix és l'ésser humà. No té cap mèrit: és l'únic que dóna motius per fer-ho.
  • L'índex de mortalitat en l'ésser humà és del cent per cent.
  • Jurar en fals per la salut de la mare mai ha perjudicat la salut de cap mare.
  • El peu és una mesura de longitud. L'home mesura dos peus.
  • Les matemàtiques són una ciència exacta llevat de quan t'equivoques.
  • És lamentable que, posats a crear absurds com el melic, Déu no hagi proveït al cos humà de butxaques.
  • A l'hora de predicar amb l'exemple, és aconsellable predicar una cosa que ens agradi.
  • Afortunadament el cos humà només té 200 ossos. Si tingués 2.500 seria un embolic i la carrera de Medicina duraria 23 anys.
  • La caritat és l'única virtut que precisa de la injustícia.
  • Dels americans es pot esperar el pitjor des del moment en què per donar les gràcies diuen "tancs". (adaptació lliure)
  • Si tanquem un ull resulta molt difícil poder apreciar les distàncies. Si tanquem els dos, molt més.
  • Que als avions hi hagi una armilla flotant sota cada seient, és tan absurd com si als vaixells hi hagués un paracaiguda a cada camarot.
  • Si ens engeguen un tret al cap a traïció, per l'esquena, ens morim igual que si ens l’engeguen noblement, de front.
  • Si Hitler tornés, quina sorpresa s’emportaria: els jueus fent la guerra i els alemanys negocis!
  • Per gran que sigui una circumferència, la part que queda fora sempre és més gran.
  • Cal exigir que es prediqui amb l'exemple. Sol donar el mateix resultat però redueix el nombre de predicadors.
  • Literatura infantil: coneixeu el conte d'"Alí Babà i les quaranta immobiliàries"?
  • Si Espanya fos França, l'himne nacional "La marsellesa" es diria "La parisenca".
  • Pregària capitalista: Benaventurats els mansos perquè ells em permetran viure com en el cel.
  • Problema social: Si deu paletes construeixen un edifici de quatre pisos en sis mesos, quants paletes seran necessaris perquè, ajuntant els seus sous de cinc anys, puguin comprar un d'aquests pisos?
  • En una Guerra Santa els valents que perden la vida en el combat van directament al cel, i els covards que queden amb vida, van al cel molt més tard, quan es moren de vells.
  • Malgrat el que digui el refrany, si vestim una mona de seda és molt possible que pugui entrar al Liceu una nit de gala.
  • Abans al poble se li donava "pa i circ". Actualment, gràcies al progrés, se li ven "pa i circ".
  • El millor homenatge que es pot fer a la intel·ligència de la dona és que a certs esports se'ls anomeni "d'homes".
  • Geometria nacional: La línia més llarga entre dos punts és la RENFE.
  • Mai no plou a gust de tots... inclòs quan no plou.
  • Ciències naturals: La forma de la pera (fruita de la perera, aproximadament cònica o una mica més arrodonida, però sense melic cap al pecíol, amb endocarpi apergaminat, amb cinc cel·les i una o dues llavors en cada una, la carn amb alguns grups de cèl·lules pètries i coronada pel calze) és completament absurda.
  • Primers auxilis: als ofegats se'ls practica la respiració artificial perquè surt més barata que la natural.
  • Quatre-cents ulls veuen més que dos.
  • Tenir molts estudis moltes vegades no serveix per a res útil. Vegin si no els estudis de televisió.
  • Únicament en determinats països es dóna el cas curiós que el 80% de la població opina que sí, i el 78% opina que no.
  • Gramàtica parda: les conjuncions opinen, i amb raó, que les conjuncions copulatives són unes degenerades.
  • És perillós l'alcohol? No... Per fora desinfecta les ferides i per dins desinfecta les depressions...

13/5/08

Ramon Casas

Si algú em demanés com m'agradaria saber dibuixar, diria sense dubtes: "com en Ramon Casas". I és que aquest fabulós artista barceloní de l'època del Modernisme és per a mi el més gran retratista al carbó que ha donat el nostre país i, segurament, un dels millors de la història de la pintura.

La seva aportació, però, no s'acaba amb la gran quantitat de retrats de personatges importants que va realitzar, i que són, d'alguna manera, la galeria fotogràfica d'una època. Casas va ser molt més que això. Entre d'altres coses va ser una de les ànimes del moviment Modernista, agermanat amb el bo i millor del Paris de l'època (finals del S XIX, principis del XX), on va residir (a Montmartre, és clar) i compartir evolucions artístiques amb la més avançada intel·lectualitat, i la follia de la vida nocturna més despenjada a base de ball i absenta.

A la seva pintura s'hi barregen diversos estils segons els motius a pintar: de la influència de Toulouse-Lautrec en les seves interpretacions dels balls al mític Moulin de la Galette o la proximitat d'Alphonse Mucha en el cartellisme, fins a les obres costumistes on plasma amb delicadesa la vida íntima familiar (de la seva pròpia família) o grans esdeveniments socials de la Barcelona d'aquell temps. Tota aquesta obra, però, està realitzada amb tons suaus, velats, que donen un aire eteri a les ambientacions, en composicions de vegades espectaculars. En això contrasta amb l'estil directe, dur, contundent, del seu traç al carbó.

A banda d'això, Casas va participar de forma molt decidida en el desenvolupament del Modernisme a Catalunya, editant i dirigint revistes culturals, fundant Els Quatre Gats juntament amb Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, i, com no, participant en les grans festes de Rusiñol al Cau Ferrat de Sitges.

9/5/08

Groucho i Chico, advocats.

Sóc un addicte oïdor de ràdio. Fins als vint-i-quatre anys, quan posava la ràdio era només per escoltar música. Va ser a partir d’aquesta edat que un amic, en Jordi A, em va recomanar que escoltés un programa que feien a Ràdio Barcelona al migdia, el programa es deia El Terrat i els veïns que l’habitaven eren l’Andreu Buenafuente i el seu equip acompanyats d'una munió de personatges que cobraven vida allà dalt amb el seu particular sentit de l’humor que diríem... català? Sí, però obert.
Poques han estat les vegades que he sintonitzat música al dial des d’aquella descoberta ara fa setze anys. La història de Buenafuente és coneguda per la majoria, va anar fent saltironets, ara aquí, ara allà, ara ràdio, ara tele, ara les dues, fins que donà el salt a les espanyes mentre es cordava i descordava botons de l’americana. No vull fer cap ressenya més per que aquest escrit no va dedicat a El Terrat, tan sols dir que, amb la meva modesta opinió, han exportat el seu humor amb un elevat grau d’èxit.

Un dia la meva dona, coneixedora de la meva debilitat per l’humor dels germans Marx i la seva peculiar visió de la vida, em va regalar el llibre: Groucho i Chico, advocats (l’original era Flywheel, Shyster, and Flywheel) que tracta d’un bufet d’advocats –com es pot deduir- que és un desastre. En Groucho és Flywheel, un picaplets busca-raons i en Chico és Ravelli, el seu ajudant incompetent.

És una perla que recull els guions radiofònics emesos per la cadena nord-americana de ràdio NBC durant els anys 1932-33 narrats per la meitat dels germans Marx -dic la meitat perquè Harpo i Zeppo no hi tenien gaire tirada a sonar a través de les ones, eren més plàstics i visuals-. El patrocini del programa anava a càrrec d’una empresa de carburants i Groucho i Chico cobraven 6.500 dòlars per poc més de mitja hora a la setmana amb la condició que havien de fer una cunya publicitària de la marca en qüestió dins de cada episodi, un sou que no estava gens malament en aquell temps per llegir un guió que no calia memoritzar.

El títol inicial era Beagle, Shyster i Beagle, però un advocat anomenat Beagle va amenaçar amb posar una denúncia i ho van haver de canviar a partir del quart episodi, en el que ja figura el títol de Flywheel, Shyster, and Flywheel. L’edició que tinc és la del 1989 de Columna i la traducció va estar encarregada a Màrius Serra que comptà amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquests guions es van emetre en català a Catalunya Ràdio l’any 1990 i posteriorment en Pere Sagristà va fer l’adaptació teatral al 1996, al Teatre Regina.

Els 26 episodis íntegres que es van emetre són en aquest llibre que recomano a tots els amants de l’agilitat de paraula d’aquests Marx, per la comicitat de les situacions, els girs característics, les sentències i el sarcasme que s’hi aplica en tot moment.
La darrera emissió es va dur a terme el vint-i-dos de maig de 1933, s’acomiadaven dels oïdors per donar pas a la programació d’estiu, però Flywheel, Shyster, and Flywheel no va tornar a les ones mai més. Hi ha vàries raons per això, n’hi ha que diuen que per manca d’audiència, a pesar dels bons resultats obtinguts dins una franja horària difícil d’aguantar –dos quarts de vuit del vespre-. Un altra opinió és que els germans Marx tenien en ment tornar a fer cinema i també que el mateix Groucho ho atribuïa a que les vendes del patrocinador havien pujat com l’escuma i no eren temps de fer inversions irracionals.

Fragments d’aquests guions van ser usats en pel·lícules com Duck Soup on, fins i tot el nom del personatge de Groucho, Rufus T. Firefly, guarda cert paral·lelisme amb l’advocat Waldorf T. Flywheel. Els guionistes Nat Perrin i Arthur Sheekman van prestar d’aquests guions radiofònics la majoria de girs emprats als guions de Duck Soup. A tall d'exemple:
“Senyora Brittenhouse... que em donaria un floc dels seus cabells?... I encara em continc perquè anava a demanar-li tota la perruca”.

La lectura és molt amena i divertida, del tot aconsellable als incondicionals de l’humor. En moltes ocasions se’m feia difícil llegir-lo i contenir el riure, digueu-me del riure fàcil ; )



8/5/08

Tornen els festivals

Feia temps que no obria la porta per veure què hi ha fora. I ja sigui per fortuna o per dissort, una de les primeres coses que m’han passat per davant ha estat la VII edició del BLACK MUSIC FESTIVAL de Salt (Girona).

Quina alenada d’aire fresc que m’ha vingut de cop a la cara! Més enllà de la meva proximitat o llunyania musical amb els grups que han desfilat enguany pel festival, per mi ha estat com reobrir un bagul malendreçat al traster.
Només he pogut gaudir de tres concerts però, potser mogut per una inqüestionable enyorança del món farandular, he xalat d’allò més. El concepte de “música negra” és tan ampli que hom es perd a l’intentar cristal·litzar-lo en un determinat ritme, una determinada tonada, una determinada veu. De fet, dins la música popular contemporània d’Occident... quina música no és parenta de la música negra? Blues, jazz, rythm’n’blues, rock, soul, reggae, ska, samba, bossa, funk, hip hop... És evident que cadascú de nosaltres pot combregar més amb una disciplina o amb una altra, fins i tot hi ha qui experimenta fusionant diversos estils fins arribar al més inversemblant dels mestissatges. De fet, no és res més que la reproducció artística més evident d’allò que és l’espècie humana.
M’ho he passat molt bé i des d’aquí m’agradaria felicitar els organitzadors del festival perquè amb uns recursos més que limitats (em consta) han aconseguit, un any més, uns resultats excel·lents... d’això se’n diu EFICIÈNCIA!
No conec massa a fons la corrua de festivals de música “negra” que es programen de manera fixa any rere any, però em fa que n’hi ha uns quants de memorables: el Festival de Jazz de Figueres, el Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el Festival Internacional de Jazz a Vic, el Blues a Roses, la Mostra de Jazz de Tortosa, el Festival de Blues de Cerdanyola, etc...
Se’ns gira feina, amics!

7/5/08

Lluís Llach

Voldria aprofitar el dia d'avui, en què en Llach compleix 60 anys, per retre-li un petit homenatge.
Fa un any es va retirar després d'una prolífica carrera musical, en un gest no del tot compartit però que, si més no, va servir per acostar-lo una mica a tot un sector de gent que, per edat o per inclinacions ideològiques diverses, no havien tingut massa ocasió de conèixer-lo.
No entraré a analitzar detalladament la seva producció artística, però sí m'agradaria deixar aquí les meves impressions acumulades al llarg de molts anys.
Llach va començar com un jove cantautor amb cançons que tenien un toc d'innocència en una època complicada des del punt de vista polític, el tram final de la dictadura franquista. Va tenir la sort d'estar en el lloc precís i oferir un perfil necessari que lligava un aspecte universitari amb un origen (...) de la Catalunya més profunda, cosa que garantia una puresa cultural. Les lletres dels seus primers treballs eren força directes, sense artificis més enllà dels eufemismes i imatges inversemblants a què obligava la censura, que ell va patir molt directament. Això ho acompanyava amb melodies simples que tothom podia recollir ràpidament i repetir en aquells focs de camp de les excursions kumbes... Les seves cançons parlaven de sentiments purs, d'amor i desamor, i de política, molt, molt reivindicativa. Així, ens va deixar veritables himnes de tota una època, que han traspassat la seva autoria per ser adoptats per tota una nació, per posar banda sonora al renaixement de tota una cultura: la gallineta, la Madamme, Venim del Nord, venim del Sud, Cal que neixin flors a cada instant, Abril del 74, el magnífic Jorn dels miserables, Laura, Que tinguem sort, o, evidentment, l'Estaca, entre moltes d'altres.
Amb la caiguda del franquisme, Llach va començar l'experimentació musical, una evolució que no abandonarà fins a la seva retirada. D'aquesta segona època (sempre segons la meva modesta classificació, i comptant que les diverses èpoques que aprecio s'encavalquen -no em critiqueu per això-), en guardem algunes peces "simfòniques" de gran format, veritables meravelles acústiques que contenen, a més, missatges de fons molt més elaborats, idees també de gran format en una etapa de gran ambició creativa. Em refereixo, és clar, a Viatge a Ítaca i Campanades a morts, bàsicament, però també a El meu amic el mar i Verges 50, una mica més tard. Aquest format el repetirà encara posteriorment en algunes precioses composicions com Astres i Un pont de mar blava, tots dos treballs magnífics però potser sense la intensitat dels primers. De fet, aquests dos darrers ja ens indiquen la porta d'entrada a la seva última etapa creativa.
Llach, potser cansat de la seva trajectòria habitual, va portar l'experimentació més enllà potser del que el seu públic més fidel podia entendre. La diversificació de formats, col·laboracions molt diverses amb músiques d'altres àmbits, obres de presentació multidisciplinar, van servir per enriquir el seu procés creatiu però li va restar solidesa al conjunt de la seva obra i a la connexió amb el gran públic. Es van trencar els rituals als que ens tenia acostumats i anava més enllà en un camí que potser només una elit podia entendre. Al mateix temps, mostrava una preocupant manca de frescor en la creació d'aquelles melodies simples que l'havien caracteritzat, i la reiteració del missatge i de les figures retòriques el feien fracassar quan cercava alguna nova cançó que repetís la popularitat dels seus grans èxits, tot i que la recerca de l'èxit amb aquesta forma no ha estat mai el seu primer objectiu artístic. No dic que no hagi fet cançons precioses en els seus últims anys, com Torna aviat, Un núvol blanc, Tendresa, El cafè antic, Si un adéu d'amor, Dóna'm la mà, però no era això, company, no era això... Crec que aquest procés havia de derivar indefectiblement en la retirada final del 2007.
Lluny de voler deixar una imatge de fracàs final, em limito a exposar la meva relació amb la seva música, personal i, per tant, esbiaixada. Vaig veure Llach en directe desenes de cops, en tot tipus d'escenaris, i he pogut apreciar aquesta evolució en directe. M'estimo la seva música, la seva obra i la figura referent que representa per al nostre país. Però això no vol dir que no pugui ser una mica crític des de la meva ignorància. Per exemple, quan algú em deia que consideraven Llach un gran poeta, jo els comparava les seves lletres amb les dels poetes de veritat que ell mateix va musicar magistralment: Màrius Torres, Josep M. de Sagarra, Pere Quart, Joan Fuster, Joan Salvat-Papasseit, Kavafis o evidentment Miquel Martí i Pol. Realment, no hi ha comparació, ho sento, i crec que ell estaria d'acord amb mi. No obstant, en Lluís Llach ens va proporcionar una nova manera d'acostar-nos-hi, de poder-los viure, a més de llegir-los. No em direu que Vinyes verdes vora el mar no té una nova i molt més gran dimensió en la meravellosa cançó de Llach? I La casa que vull? I la duríssima Corrandes d'exili de Joan Oliver (Pere Quart)? Sempre li haurem d'estar agraïts al noi de Verges per obrir aquesta porta a la poesia...
En fi, que podria seguir escrivint molt i molt sobre tot el que ha significat Lluís Llach en les nostres vides individuals i col·lectives, però sospito que ningú tindria esma de llegir-ho, no? Prefereixo que opineu.
Us deixo un vídeo de una de les seves interpretacions més emotives d'Amor particular:

6/5/08

Six Feet Under

Fa un temps comentava amb un amic que les sèries americanes estan passant per una època daurada, cosa que no es pot dir de l'actual cinema de Hollywood.
HBO, Showtime o FOX són les cadenes de televisió de moda, on han desfilat una sèrie de personatges memorables com Tony Soprano, Dexter Morgan o House.

Però a part d'aquests individus amb caràcters tant marcats, a mi m'agradaria destacar-ne un col·lectiu, de fet una família: els Fisher. La sèrie? “Six Feet Under”(a la 2 de TVE, va ser traduïda per “A dos metros bajo tierra”) una brillantíssima sèrie sobre l'ofici de funerari... i molt més.

Perquè si a primera vista pot sobtar-nos l'arriscada aposta que va fer la cadena de televisió HBO (potser la que fins ara ha ofert les sèries més interessants dels últims anys) per explicar el dia a dia d'una família propietària d'una funerària, Fisher & Sons, un cop superem l'estranyesa inicial del projecte (l'ideòleg del qual és Alan Ball, guionista de ”American Beauty”) veurem que aquest és un ofici com tants d'altres, sovint amb els mateixos problemes que qualsevol negoci familiar.

Cada capítol s'inicia amb la mort d'algú, sent aquest succés el motor principal de la història, amb les ramificacions que això comporta. De fet, es podria dir que l'estructura dels capítols té dues vessants, una té a veure amb la persona difunta i tot el que l'envolta: la família, els amics, les circumstàncies de la mort, les cerimònies en record del difunt (que evidenciaran una variadíssima concepció de la vida dels qui l'acompanyen), etc. i d'altra banda, trobem les riques i complexes vides dels Fisher, unes vides que he seguit amb devoció al llarg de cinc temporades i que, finalment, un cop acabada la sèrie són difícils d'oblidar per la capacitat d'empatia que m'han creat.

També cal remarcar que l'aparició de secundaris de luxe i de personatges en segon pla, del tot necessaris en el conjunt de la història, fa que aquesta sigui una sèrie molt completa i amb una gran capacitat per aprofundir en les històries que es descriuen. És més, això últim és producte de l'important esforç de coordinació dels guionistes per crear una sensació d'unitat. Això també genera pros i contres: hi ha alguna temporada un pèl fluixa en comparació amb el conjunt de tota la sèrie, però també hi trobem més varietat i versatilitat, agafant tocs més dramàtics o més d'humor corrosiu en funció de les temporades.

De totes maneres, cal tenir en compte que aquesta sèrie no és apta per a tots els públics. Si sou dels que busqueu acció, suspens o intriga, aquí no hi trobareu res d'això. Ara bé, si sou dels que primer us interessa la qualitat independentment del gènere, us la recomano de totes totes.

Per últim, si hagués de resumir Six Feet Under, us diria que és una sèrie de caire dramàtic, amb unes interpretacions sublims, uns guions molt ben treballats (d'una estructura gairebé teatral) i amanits d'un humor àcid que la fan del tot imprescindible per qui vulgui gaudir d'una sèrie honesta i alhora d'altíssima qualitat. No us en penedireu.




1/5/08

Milton Nascimento

En van quedant pocs, dels mites de la música brasilera, però si fa un any vam poder disfrutar d'en Toquinho, aquest cop ha estat la visita d’en Milton Nascimento, la que ens ha fet viure de primera mà tota la riquesa musical de Brasil.

En Milton Nascimento va camí dels 70 anys; externament se li nota. Li costa caminar i no sembla que hi vegi massa. Davant del micròfon, pràcticament no es mou, i li costa aixecar els braços perquè li pengin la guitarra. Poques vegades, però, he vist algú transmetre tant fent “tan poc”.

Va fer mitja por veure’l aparèixer a l’escenari amb un vestuari absolutament anacrònic, caminant pas a pas, lent, com si no sabés on li tocava anar. Però quan va arrancar a cantar, després de deixar que la banda, liderada per la descendència del gran Jobim, deleités amb una sèrie de versions molt jazzístiques del propi Jobim i de Vinicius, com Águas de Março, Garota de Ipanema o Eu Sei Que Vou Te Amar (una de les cançons més boniques de la història de la música), i després d’una recerca de l’afinació que el feia humà, va demostrar que la puresa segueix intacta. Una veu absolutament admirable i el que més importa: una capacitat de transmetre emocions que és a l’abast només d’uns quants escollits.

Li va costar, sí, però va aconseguir posar-se el públic a la butxaca. Fent un esforç titànic, va acabar baixant a platea, fent cantar l’estribillo de Maria, Maria a TOTA la primera fila, un per un, i provocant que tots els que érem allà féssim l’única cosa que sabem fer en aquests casos: aplaudir, dempeus, fins que les mans fan mal. 

No tot és bossanova, a Brasil; en Milton ho va deixar clar. La seva música té molt més d’arrel, té influències fins i tot africanes. El jazz és i serà la mare dels ous, però a Brasil l’han sabut adaptar i fusionar amb tot el que et pot oferir el que és un dels països musicalment més rics. I poder-ho disfrutar en directe no té preu.