Lluís Llach

Voldria aprofitar el dia d'avui, en què en Llach compleix 60 anys, per retre-li un petit homenatge.
Fa un any es va retirar després d'una prolífica carrera musical, en un gest no del tot compartit però que, si més no, va servir per acostar-lo una mica a tot un sector de gent que, per edat o per inclinacions ideològiques diverses, no havien tingut massa ocasió de conèixer-lo.
No entraré a analitzar detalladament la seva producció artística, però sí m'agradaria deixar aquí les meves impressions acumulades al llarg de molts anys.
Llach va començar com un jove cantautor amb cançons que tenien un toc d'innocència en una època complicada des del punt de vista polític, el tram final de la dictadura franquista. Va tenir la sort d'estar en el lloc precís i oferir un perfil necessari que lligava un aspecte universitari amb un origen (...) de la Catalunya més profunda, cosa que garantia una puresa cultural. Les lletres dels seus primers treballs eren força directes, sense artificis més enllà dels eufemismes i imatges inversemblants a què obligava la censura, que ell va patir molt directament. Això ho acompanyava amb melodies simples que tothom podia recollir ràpidament i repetir en aquells focs de camp de les excursions kumbes... Les seves cançons parlaven de sentiments purs, d'amor i desamor, i de política, molt, molt reivindicativa. Així, ens va deixar veritables himnes de tota una època, que han traspassat la seva autoria per ser adoptats per tota una nació, per posar banda sonora al renaixement de tota una cultura: la gallineta, la Madamme, Venim del Nord, venim del Sud, Cal que neixin flors a cada instant, Abril del 74, el magnífic Jorn dels miserables, Laura, Que tinguem sort, o, evidentment, l'Estaca, entre moltes d'altres.
Amb la caiguda del franquisme, Llach va començar l'experimentació musical, una evolució que no abandonarà fins a la seva retirada. D'aquesta segona època (sempre segons la meva modesta classificació, i comptant que les diverses èpoques que aprecio s'encavalquen -no em critiqueu per això-), en guardem algunes peces "simfòniques" de gran format, veritables meravelles acústiques que contenen, a més, missatges de fons molt més elaborats, idees també de gran format en una etapa de gran ambició creativa. Em refereixo, és clar, a Viatge a Ítaca i Campanades a morts, bàsicament, però també a El meu amic el mar i Verges 50, una mica més tard. Aquest format el repetirà encara posteriorment en algunes precioses composicions com Astres i Un pont de mar blava, tots dos treballs magnífics però potser sense la intensitat dels primers. De fet, aquests dos darrers ja ens indiquen la porta d'entrada a la seva última etapa creativa.

Llach, potser cansat de la seva trajectòria habitual, va portar l'experimentació més enllà potser del que el seu públic més fidel podia entendre. La diversificació de formats, col·laboracions molt diverses amb músiques d'altres àmbits, obres de presentació multidisciplinar, van servir per enriquir el seu procés creatiu però li va restar solidesa al conjunt de la seva obra i a la connexió amb el gran públic. Es van trencar els rituals als que ens tenia acostumats i anava més enllà en un camí que potser només una elit podia entendre. Al mateix temps, mostrava una preocupant manca de frescor en la creació d'aquelles melodies simples que l'havien caracteritzat, i la reiteració del missatge i de les figures retòriques el feien fracassar quan cercava alguna nova cançó que repetís la popularitat dels seus grans èxits, tot i que la recerca de l'èxit amb aquesta forma no ha estat mai el seu primer objectiu artístic. No dic que no hagi fet cançons precioses en els seus últims anys, com Torna aviat, Un núvol blanc, Tendresa, El cafè antic, Si un adéu d'amor, Dóna'm la mà, però no era això, company, no era això... Crec que aquest procés havia de derivar indefectiblement en la retirada final del 2007.

Lluny de voler deixar una imatge de fracàs final, em limito a exposar la meva relació amb la seva música, personal i, per tant, esbiaixada. Vaig veure Llach en directe desenes de cops, en tot tipus d'escenaris, i he pogut apreciar aquesta evolució en directe. M'estimo la seva música, la seva obra i la figura referent que representa per al nostre país. Però això no vol dir que no pugui ser una mica crític des de la meva ignorància. Per exemple, quan algú em deia que consideraven Llach un gran poeta, jo els comparava les seves lletres amb les dels poetes de veritat que ell mateix va musicar magistralment: Màrius Torres, Josep M. de Sagarra, Pere Quart, Joan Fuster, Joan Salvat-Papasseit, Kavafis o evidentment Miquel Martí i Pol. Realment, no hi ha comparació, ho sento, i crec que ell estaria d'acord amb mi. No obstant, en Lluís Llach ens va proporcionar una nova manera d'acostar-nos-hi, de poder-los viure, a més de llegir-los. No em direu que Vinyes verdes vora el mar no té una nova i molt més gran dimensió en la meravellosa cançó de Llach? I La casa que vull? I la duríssima Corrandes d'exili de Joan Oliver (Pere Quart)? Sempre li haurem d'estar agraïts al noi de Verges per obrir aquesta porta a la poesia...
En fi, que podria seguir escrivint molt i molt sobre tot el que ha significat Lluís Llach en les nostres vides individuals i col·lectives, però sospito que ningú tindria esma de llegir-ho, no? Prefereixo que opineu.
Us deixo un vídeo de una de les seves interpretacions més emotives d'Amor particular: