26/5/08

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall


UNA CONTINUACIÓ INNECESSÀRIA

Ahir diumenge vaig anar a veure l’última aventura de l’Indiana Jones, després que hagin passat pràcticament 20 anys de l’estrena del que fins ara era l’últim film: “Indiana Jones i l’última croada”.

Primer de tot, he de reconèixer que sóc un gran fan de la saga de l’Indy. Vaig tenir la sort de poder veure’n la primera pel·lícula, “A la recerca de l’arca perduda”, en pantalla gran cap a mitjans dels vuitanta, quan tenia uns set o vuit anys. L’impacte fou tal que, aquell dia, sortint del cinema, com tants d’altres nens de l’època vaig decidir que quan fos gran em dedicaria a l’arqueologia (res més lluny de la realitat actual!).

Vaig tardar poc a veure’n el segon film, aquest cop en VHS, a casa meva. “Indiana Jones i el temple maleït” era una pel·lícula un pèl fosca per l’edat que tenia llavors però completament satisfactòria en els altres aspectes, sobretot en tot el tram de la persecució a les mines (que li féu merèixer un oscar als millors efectes especials).

Quan es va anunciar la tercera part de les aventures de l’Indy, vaig ser dels primers a fer cua a l’únic cinema de Girona on s’exhibia. L’època dels multicinemes encara no havia arribat, cosa que convertia les llargues cues a les estrenes de films taquillers en un fet habitual. Pel què fa al film, a priori no semblava que pogués superar el nivell exhibit fins al moment. Un cop més les expectatives foren superades amb escreix. “Indiana Jones i l’última croada” era (i és) un prodigi de tècnica fílmica. Una màquina que funciona a la perfecció i que deixa el llistó molt alt. Ritme trepidant i humor a base de gags continus, acompanyat del conflicte generacional entre pare i fill. Una autèntica delícia.

I perquè us comento la trilogia si havia de parlar d’aquesta nova “Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall”? Doncs perquè no hi ha massa res a dir. La pel·lícula entreté, sí, però no té la frescor de les altres tres. D’humor n’hi ha poc (i prescindible), li manca ritme en les parts en què no hi ha acció (arribant a avorrir en certs moments) i a més, aquesta quarta part no deixa de ser un refregit de les anteriors.

En definitiva, aquella sensació de satisfacció que m’envaïa un cop acabava de veure una pel·lícula de l’Indy, ja no l’he experimentada amb aquesta última. Però entreté? Us preguntareu. I jo us diré sí, però no creieu que tractant-se d’una nova història del Dr. Jones cal que els espectadors siguem exigents i demanem un film a l’altura de la trilogia? Almenys jo ho veig així.

11 comentaris:

Jordi ha dit...

Aiaiaiiii.. Em feia patir precisament això. Tot i que hi aniré, per suposat...

Anònim ha dit...

Totalment d'acord. I algunos os van a decir que les gustó mucho y no les gustó. AL LOROOOO!! (eh marc?)

Marc ha dit...

A mi em va agradar molt! En serioooo! Entertaiment total!

Xenofílic ha dit...

Així m'agrada! Generant debat ;-)

Dani ha dit...

Alguna cosa em deia que en Xenofílic no acabaria de xalar amb l'Indy i que en Marc ho faria completament! hehehe
Jo encara no l'he vist, sorry!

Marc ha dit...

Ara que han passat uns dies i després d'haver-ho digerit bé, puc dir que la pel·li m'ha agradat bastant i repetiria i tot.

Reconec que a part del tema de l'objecte que van a buscar, la resta són pedaços d'altres capítols d'Indy. Però tot i així el personatge està en plena forma i deixa bon gust de boca.

Pere ha dit...

Bé, una impressió cultural per la que hi passarem la majoria. També m'agrada tota la saga i reconec que aquesta et deixa bon gust de boca, tot i que té sortides força previsibles, com el final amb l'aparició de la nau, que ja s'ensuma quan comences a veure calaveres amb occipital de carbassa. Repeteix esquemes d'anteriors films, com quan l'amic dolent fa mala fí perquè vol acumular riqueses. Què m'en dieu dels actors? El paper de la Kate Blanchet... qui reconeixeria la reina elfa, tota llum i bondat, en aquesta espia russa d'ulls freds. I al final, què ens volen dir amb el casament? Li volen donar un vernís romàntic? o potser volen "jubilar" indiana... Crec que no era necessari.
He sentit opinions per tots els gustos. A mi m'ha agradat

Xenofílic ha dit...

Home, la Cate és la Cate...reconec una certa debilitat per ella.
Les escenes d'acció són impecables però això de l'Spielberg ja ho sabíem no?

Jordi ha dit...

Òstres, Pere... gairebé l'has explicada tota, oi? ;-)

Marc ha dit...

Home Xenofílic, això no és just. No valorar les coses bones d'un director perquè hi té la mà trencada? Això és com dir que "Casino" no és tant bona perquè l'Scorsese té facilitat pel cine de gàngsters!

Jordi ha dit...

Bé, estic força d'acord amb el que s'ha exposat. He vist una pel·lícula força previsible, on li manca sentit de l'humor i li sobren (pel meu gust) efectes especials. No obstant, és entretinguda i molt, molt, inversemblant.
A això hi ajuda el munt d'incoherències o errades geogràfico-culturals: el Perú que es barreja amb la versió més cutre del Mèxic vist pels ianquis, la confusió entre Cusco i Nasca, o la localització d'una ciutadella... Maia!! a la selva de l'Amazones.
Respecte als caps deformes, tenen una base real en la cultura Paracas, que no a l'Amazònia. Fa temps vaig penjar un post sobre això en un altre blog: http://aventurer.blogspot.com/2006/02/deformitats.html