9/2/10

Taràs Bulba

Taràs Bulba és una de les figures mítiques de la cultura i tradició dels cossacs. Nicolai Gógol en va fer una recuperació romàntica el 1840, que ensalça les virtuts d’aquells homes rudes i valents, de la seva política llibertària i aventurera que va assolar durant diversos segles les estepes del sud de Rússia, però que, amb les seves gestes bèl·liques, arribarien més tard fins a Sibèria, el Pacífic, o al mateix cor de París. En certa mesura, la forma de vida nòmada i soferta d’aquell poble eslau va ser un dels murs del cristianisme (ortodoxe) contra la puixança de l’Imperi Otomà i els Tàtars des del Sud i l’Orient, tot i que esdevenia també un perill sempre present per als imperis catòlics d’Occident, i finalment va ser un element substancial en els orígens de l’actual Ucraïna.

En aquest cas, Gógol ens relata amb una prosa molt florida i un dinamisme embriagador les gestes de Taràs Bulba, quan incorpora els seus fills Andriy i Ostap (Andreu i Eustaqui en la versió “valenciana” d’Edicions 3 i 4) a la comunitat zaporoja reunida a la Sitx, una mena de comuna on impera la llei cossaca, cosa que li serveix per fer-ne una defensa molt aferrissada dels seus costums i tradicions, l’esperit guerrer i indòmit, on imperaven, per sobre de tot, la defensa de la religió ortodoxa i la fidelitat a la comunitat. És en aquests dos valors suprems que Taràs es veu obligat a actuar com un cossac veritable, per sobre de qualsevol sentiment o del dolor personal, i que conformen el desenllaç de la gran tragèdia.

Les gestes heròiques provoquen, en més d’una ocasió, un somriure irònic en veure’n clarament la irrealitat d’alguns passatges, especialment quan relata últimes paraules dels guerrers en la batalla, o l’actitud davant les tortures. En aquest cas, Gógol es va moure molt més per motius extraliteraris (bàsicament polítics) que per la fidelitat a una possible realitat creïble.

Que jo sàpiga, se n’han fet al menys dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1962 interpretada per Yul Brynner i Tony Curtis, i una altra, russa, dirigida per Vladimir Bortko el passat 2009), i una òpera. En tot cas, es tracta d’una gran novel·la històrica que va servir de mestratge als grans autors de la literatura russa del XIX. Imprescindible.

7/2/10

El accionista mayoritario


Com ja he assenyalat en altres comentaris, molts escriptors utilitzen l'esquer de la novel.la policiaca per explicar-nos altres històries, com pot ser els retrats de determinades societats, mostrant la manera com es relacionen i la seva història. Aquest és el cas de l'escriptor grec P. Màrkaris.
"El accionista mayoritario" és una novel.la que forma part d'una sèrie d'altres llibres amb el mateix protagonista, el comissari Kostas Jaritos. En aquesta lectura, l'autor ens retrata la societat grega, on prenen importància els forts llaços familiars (el comissari té bona relació amb la seva filla, la seva dona (malgrat discuteixi i sovint no s'entenguin), i amb els consogres!!!). La gastronomia és un eix per on passen les celebracions i altres activitats.
Pel que fa a la història, ens parla de la vinculació entre sèrbis i grecs (cristians ortodoxos que en el seu moment varen lluitar junts contra els turcs ) a través dels voluntaris grecs que varen lluitar amb els serbis a la guerra de bòsnia, i com alguns d'aquests grecs són perseguits pel Tribunal Penal Internacional per haver participat a la matança d'Srebrenica.
Ens parla del passat recent del país amb les dictadures properes i la divisió entre dretes i esquerres, conflictes que han provocat ferides que encara no estan curades.
Dibuixa una mirada còmica i autocrítica com a país, quan part de l'acció s'esdevé en paratges on hi ha instal.lacions de les Olimpíades d'Atenes 2004, i que ja estan fetes un desastre, perquè no tenen cap utilitat i no es fa manteniment ni practicament vigilància (el llibre està escrit el 2006)
El que realment m'ha sorprès, és que el protagonista, comissari K. Jaritos, reconeix que era policia en temps de la dictadura i que...... va participar (encara que indirectament) en les tortures que la policia va aplicar als disidents polítics!!!!. Explica que els torturadors eren uns altres i ell només obria i tancava garjoles.
El que em meravella, és que un novel.lista plasmi aquesta realitat que en el seu país deu ser prou dura. No veig que això sigui aplicable en el cas espanyol. Qui gosaria fer una novel.la on sortís un policia (protagonista) dient que havia estat policia d'en Franco i que es dedicaven a torturar presos polítics.
Recomanable a qui estigui interessat per fer un cop d'ull a un retrat social de Grècia. La història de crims i resolució dels mateixos no té massa força.