18/8/08

Mamma Mia!

Havia de ser la pel·lícula de l'estiu (amb permís de Batman, The Dark Knight), però... què fa que la música d'Abba segueixi vigent després de 3 dècades? Comencem per l'obra en si...

Vaig veure el musical a Madrid, i la veritat és que, treient la Nina i els seus excessos vocals, em va agradar força. Vaig trobar una història interessant, que barrejava la nostàlgia d'allò que no va poder ser amb la inseguretat d'una persona que no sap exactament qui és. Tot això explicat en to de comèdia, riguent-se força d'allò que érem, de com érem i del que fèiem. Ho dic en primera persona perquè la història va adreçada a una generació que fa un parell de dècades va viure la seva joventut més activa.

Per tant, els excessos barrejats amb les inseguretats van portar a una situació que no era la desitjada per part de ningú. Aquest és el missatge de fons. Així que la filla, que s'ha de casar, no sap qui és el seu pare i descobreix que podrien ser-ne tres de diferents. I els convida tots tres al casament sense que ho sàpiga la seva mare...

La situació provocada és ideal per a reencontres, replantejaments, reaparició de les pors antigues, descobriments de desitjos nous i molta, molta, nostàlgia. L'element que acaba de lligar tots els ingredients és, evidentment, la música d'Abba, esplèndidament col·locada en cada moment de la història.

Pel que fa a l'execució en si, al Teatre Lope de Vega va ser tècnicament perfecta. Entre totes les actrius sobressortia tremendament Mariona Castillo, que interpretava Sophie, la filla que s'ha de casar. Des del meu desconeixement del món dels musicals, m'estranya moltíssim que aquesta noia no hagi arribat ja molt més lluny. Canta com els àngels, de veritat. Al seu costat, Nina, que intrepreta Donna, la mare hippy que regenta un hotelet en una illa grega, pecava del que peca sempre: l'excés. Aquesta noia creu que amb potència de veu tot està arreglat. Doncs no, senyora. Cal afinar molt més i deixar que la veu s'adequï a cada moment. L'escenografia, per la seva part, va ser molt sòbria i efectiva, deixant que un simple joc d'estructures mòbils i l'hàbil canvi de llums ens posessin en situació.

Ara bé, la pel·lícula és molt diferent. D'entrada, l'ambientació ja compensa per ella sola. Una illa paradisíaca a l'Egeu, que crec que no han explotat tant com podien. La fotografia no abusa d'exteriors i la major part de l'acció es porta a terme en l'escenari original, l'hotelet. El tema de les actrius és una altra història. Sense desmerèixer el paper d'Amanda Seyfried, que interpreta força bé la filla, qui s'emporta tot el film de carrer és una tremenda Meryl Streep. La seva presència justifica plenament la pel·lícula, la porta per on vol, li dona el punt de bogeria, tristesa, melangia o humor necessaris en tot moment, d'una forma espectacular. La resta d'actrius i actors estan correctes en la seva continguda -i desorientada- situació. Val a dir que només hi conten les dones, ja que el paper dels homes en aquesta obra és... complementari (especialment l'estaquirot d'en Pierce Brosnan, pobret).

Però si hi ha una cosa que volia comentar, i que em va sorprendre agradablement, és que les interpretacions musicals estan lluny de ser tècnicament excelses: en totes s'hi recull la veu original de les actrius, amb defectes, amb desafinaments o mancances puntuals. No donava la impressió de professionalitat com a cantants en cap moment, sinó que això les feia molt més humanes, molt més properes. Té molt de mèrit si tenim en compte que, al cinema, la temptació de manipular aquest fet devia ser molt gran. Em trec el barret.

M'agradaria també que algú em digués si hi veu algun "cameo" d'algun dels Abba. A mi em va semblar veure no sé si Benny Andersson o Björn Ulvaeus, vestit de mariner i tocant un piano impossible a la interpretació de "Dancing Queen". M'ho podrieu confirmar?

Finalment, us deixo un trosset de "The winner takes it all", el moment culminant de l'obra.



PS: us aviso. Mai he estat un fan d'Abba. De fet, no m'agradava gaire ni la seva música ni l'estètica hortera tipus Dragg Queen, però...

16/8/08

L'Eneida

Sóc un admirador entregat de les grans obres homèriques (La Ilíada i L'Odissea). Per això em vaig acostar amb certa recança a l'Eneida, de Virgili, després de tants anys. Dic això perquè la fantàstica cultura grega (començant per la seva riquíssima Mitologia) va ser absorbida (fagocitada, diria) pel puixant Imperi Romà, així que l'Eneida m'havia semblat sempre una usurpadora d'aquella glòria poètica i èpica. És realment així?

Bé, d'entrada l'Eneida (en concret l'edició d'Editorial Empúries, amb traducció de Joan Bellès) m'ha semblat un llibre molt ben escrit, amb una claredat en el llenguatge que fa que la lectura sigui molt plaent i entretinguda. Fa de mal imaginar que tingui 2000 anys, ja que el ritme, les històries enllaçades, la cruesa de les escenes bèl·liques, els afanys, dubtes, submissió als designis del destí dels seus personatges, etc. que hi trobem són descrites com perfectament podrien ser-ho avui dia en la literatura que coneixem. És cert, però, que s'hi troben molts cants deutors directes de la influència d'Homer: per exemple, les metàfores i comparacions que fa servir per il·lustrar la força d'un heroi, l'impacte de la ràbia en l'esdevenidor d'una batalla, o la forja de l'escut de l'heroi, són pràcticament les mateixes que a La Ilíada. Les marrades dels troians en el seu periple marí, els atacs d'una part de l'Olimp (en concret de Juno/Hera) per evitar l'èxit del seu viatge, calcats de L'Odissea, etc. En tot cas, deixo a l'opinió dels experts la qüestió de la influència del traductor en aquestes sensacions, ja que el meu aparcat llatí no dóna per afrontar una obra d'aquestes dimensions.

Per no avorrir ningú, us faig només un breu resum del contingut. Crec que l'obra té tres parts bàsiques: en la primera, Eneas, que ha arribat a Cartago, explica a la Reina Dido la caiguda i destrucció de Troia a mans dels aqueus (grecs), la seva fugida del desastre salvant el seu pare i gairebé tota la nissaga, i fugint per mar cap a un destí marcat pels Déus. Aquest destí no és altre que la fundació de Roma (una nova Troia), destinada a governar el món, a les ribes del Tíber, al Laci italià. Amb aquest relat Dido queda meravellada per Eneas, i se li lliura en un amor absolutament apassionat que dissortadament serà anorreat pels designis divins, ja que a Eneas l'espera un altre destí lluny de les costes cartagineses. El tràgic final de Dido resta en els anals de la literatura com una de les escenes més impactants mai escrites sobre el gran drama de l'amor absolut i definitiu.

Un segon moment bàsic és el descens als Inferns d'Eneas acompanyat per la Sibil·la de Cumes, essent un dels pocs mortals que ha tingut el luxe de fer-ho en vida... i sortir-ne. Allà pot retrobar el seu pare Anquises, mort durant el periple, i li és reconfirmat el seu destí gloriós. Se li descriuen importants episodis d'un esdevenidor gloriós, la futura Roma que els seus descendents bastiran. Aquesta escena li va valdre a Virgili l'honor de ser l'acompanyant i guia del Dant en la davallada a l'Infern i la visita al Purgatori a La Divina Comèdia.

Finalment, la tercera part és l'arribada d'Eneas a les terres itàliques que l'han d'acollir, el seu pacte amb alguns dels reis del territori (Evandre) i, sobretot, la gran guerra definitiva amb el poble llatí dels rútuls, que ha de decidir un futur que tothom ja coneixia abans de començar. En aquest punt sobresurt poderosament l'enfrontament d'Eneas amb Turn, cap dels exèrcits llatins, un enorme heroi a l'estil de l'Hèctor troià que, malgrat la seva força i decisió, està predestinat a caure a les mans d'Eneas. El xoc dels titans posa el punt i final a aquest enorme poema èpic.

L'Eneida va ser escrita per tal de glorificar la figura de l'emperador Octavi August i la seva nissaga, donar un caire mític a l'origen de Roma i de la família Júlia, explicar d'alguna forma que el destí de l'Imperi era dominar el món i el perquè de la gènesi del seu històric enfrontament amb els cartaginesos. Amb aquest objectiu, Virgili s'apropia d'un personatge secundari de la cort troiana i el va magnificant. Veiem com la figura d'Eneas (i de fet, tot el que el segueix) va creixent amb la narració, esdevenint un autèntic semidéu (era fill de Venus/Afrodita). Virgili també va barrejant elements de les tradicions gregues i paganes amb costums i ritus propis de la Roma clàssica, cosa que els fa més propers als seus lectors de l'època.

En fi, l'Eneida és, efectivament, una mena de seqüela de La Ilíada i L'Odissea, posada al servei d'un interès político-social, però escrita amb gran mestratge per part d'un dels pares de la cultura occidental. Val la pena haver-lo llegit.

7/8/08

Hugo Pratt

Poques coses hi ha a l'estiu més engrescadores que repassar les històries d'aventures que ens han fet gaudir de tantíssimes hores de somnis. Films, novel·les o historietes, totes ens han portat a llocs exòtics, plens de màgia i sorpreses, sentiments nobles i vils, acció desfermada, propòsits de lluitar fins el final per fer el món una mica millor... Jo, com faig periòdicament, he revisat algunes d'aquestes històries que em fan sentir bé, que m'evadeixen cap a llocs més interessants i que refresquen els pensaments. En concret, he tornat a caure a les planes meravelloses de Corto Maltès, l'aventurer per excel·lència creat pel genial artista venecià Hugo Pratt.

Hugo Pratt era en realitat un personatge tan interessant com els que ell va crear. La seva vida va ser una aventura constant i els seus delers es reflecteixen fidelment en les històries que ens va deixar. Ja sigui en guerres antigues o modernes, en recerques una mica llunàtiques o simplement en aquells camins insospitats on la vida ens mena de vegades, els seus personatges són alguna cosa més que atrafegats individus. Els seus plantejaments polítics i filosòfics són molts de cops impactants, semblen fora de lloc en un món convuls i desagraït. Hi ha quelcom de quixotesc en ells.

El dibuix d'Hugo Pratt sol ser directe, resolt amb ràpids cops de pinzell que marquen taques i línies senzilles, poc elaborades, però on hi intuïm el caràcter principal de cada personatge. Amb el temps va millorar notablement la qualitat del dibuix, incloent-hi algunes acuarel·les excepcionals, i els personatges mostren un dinamisme subtil, perfectament ubicats en un espai ràpidament definit. És notable la seva visió dels espais grans, amplis, emmarcats en l'horitzó. Els seus enquadraments són d'una senzillesa i efectivitat impactant, composicions preciosistes com n'hi ha poques. El seu estil ens remet a d'altres grans autors del còmic, com Milton Caniff, Solano López o Dino Battaglia, mentre que ell també influirà en molts artistes posteriors.

No obstant, com podeu intuir, el principal valor de l'obra de Pratt són les històries. Narrador com n'hi ha pocs, la trama principal sol ser símplement un episodi breu pertanyent a una altra història molt més ampla que tan sols s'intueix, l'emmarca, i els lligams que tot sovint ens apareixen amb altres aventures, o la insinuació de relacions fora de quadre, formen un conjunt tremendament encisador. El treball de documentació del propi Pratt sobre l'època, vestimentes, trames polítiques històriques, tradicions, religions i sectarisme és impactant i enriquidor. Ens remet tant al món hebràic com a les tradicions hermètiques i cabalístiques, al vudú brasiler o a la mitologia saxona, a la revolució comunista xinesa com als tormentosos deserts d'Abissínia. Tot i això, hi ha un ritme continuat i molt ben estructurat, après segurament de la mà d'un dels millors guionistes de tots els temps, el malaguanyat argentí Héctor Germán Oesterheld, amb qui va crear el Sgt. Kirk o Ernie Pike. D'aquesta forma, la història principal en si té sempre prou valor per deixar-nos satisfets i alhora desitjar-ne més.

Hugo Pratt sempre ha intentat aprofundir en les relacions entre els personatges, sovint de perfils i orígens absolutament diferents. Ell va viure aquesta proximitat al diferent, i podríem dir que en va fer una regla de vida que va traslladar més enllà dels còmics. Recrea d'aquesta manera cultures i espais llunyans, exòtics i encisadors, però que ell transforma en propers i terriblement humans. Els personatges pertanyen a les ètnies o cultures més diverses, però en el fons es comprenen, es complementen, s'atrauen.

Pratt fou el gran narrador d'històries d'aventura. Les seves influències van des de R.L. Stevenson fins a Hermann Melville, de Jack London a Joseph Conrad... El seu personatge més conegut és, sense dubte, Corto Maltès, però n'hi ha un munt més que reflecteixen tan bé com aquest el missatge de Pratt. Els herois són herois, amb totes les lletres, però de vegades tenen les seves flaqueses, els seus dubtes, les seves incongruències o temptacions. No són símplement homes o dones d'acció, sinó que solen ser cultivats, amants de la bellesa i l'art. Els dolents, en canvi, destil·len una maldat que avui dia es pot considerar naïf. En ocasions solen caure simpàtics, i ens alegra retrobar-los en els moments més adequats de la història. Són cruels, però no tant. Són malvats, però entranyables. La resta dels personatges sempre tenen un gran transfons. Pateixen o han patit com ningú, s'arrapen a les últimes esperances, perden el sentit de la realitat o viuen ancorats en miratges i utopies. Sempre hi trobem coses interessants a rescatar.
Hugo Pratt va prendre part per la llibertat com a principal premisa de l'essència humana. En les seves obres hi trobem sempre la lluita contra l'opressió de qualsevol mena, però també la recerca del somni. Sigui quin sigui aquest somni (la llibertat, un carregament d'or, o una dona...), els seus personatges s'hi abocaran totalment, hi posaran la vida al seu servei.