Mamma Mia!

Havia de ser la pel·lícula de l'estiu (amb permís de Batman, The Dark Knight), però... què fa que la música d'Abba segueixi vigent després de 3 dècades? Comencem per l'obra en si...

Vaig veure el musical a Madrid, i la veritat és que, treient la Nina i els seus excessos vocals, em va agradar força. Vaig trobar una història interessant, que barrejava la nostàlgia d'allò que no va poder ser amb la inseguretat d'una persona que no sap exactament qui és. Tot això explicat en to de comèdia, riguent-se força d'allò que érem, de com érem i del que fèiem. Ho dic en primera persona perquè la història va adreçada a una generació que fa un parell de dècades va viure la seva joventut més activa.

Per tant, els excessos barrejats amb les inseguretats van portar a una situació que no era la desitjada per part de ningú. Aquest és el missatge de fons. Així que la filla, que s'ha de casar, no sap qui és el seu pare i descobreix que podrien ser-ne tres de diferents. I els convida tots tres al casament sense que ho sàpiga la seva mare...

La situació provocada és ideal per a reencontres, replantejaments, reaparició de les pors antigues, descobriments de desitjos nous i molta, molta, nostàlgia. L'element que acaba de lligar tots els ingredients és, evidentment, la música d'Abba, esplèndidament col·locada en cada moment de la història.

Pel que fa a l'execució en si, al Teatre Lope de Vega va ser tècnicament perfecta. Entre totes les actrius sobressortia tremendament Mariona Castillo, que interpretava Sophie, la filla que s'ha de casar. Des del meu desconeixement del món dels musicals, m'estranya moltíssim que aquesta noia no hagi arribat ja molt més lluny. Canta com els àngels, de veritat. Al seu costat, Nina, que intrepreta Donna, la mare hippy que regenta un hotelet en una illa grega, pecava del que peca sempre: l'excés. Aquesta noia creu que amb potència de veu tot està arreglat. Doncs no, senyora. Cal afinar molt més i deixar que la veu s'adequï a cada moment. L'escenografia, per la seva part, va ser molt sòbria i efectiva, deixant que un simple joc d'estructures mòbils i l'hàbil canvi de llums ens posessin en situació.

Ara bé, la pel·lícula és molt diferent. D'entrada, l'ambientació ja compensa per ella sola. Una illa paradisíaca a l'Egeu, que crec que no han explotat tant com podien. La fotografia no abusa d'exteriors i la major part de l'acció es porta a terme en l'escenari original, l'hotelet. El tema de les actrius és una altra història. Sense desmerèixer el paper d'Amanda Seyfried, que interpreta força bé la filla, qui s'emporta tot el film de carrer és una tremenda Meryl Streep. La seva presència justifica plenament la pel·lícula, la porta per on vol, li dona el punt de bogeria, tristesa, melangia o humor necessaris en tot moment, d'una forma espectacular. La resta d'actrius i actors estan correctes en la seva continguda -i desorientada- situació. Val a dir que només hi conten les dones, ja que el paper dels homes en aquesta obra és... complementari (especialment l'estaquirot d'en Pierce Brosnan, pobret).

Però si hi ha una cosa que volia comentar, i que em va sorprendre agradablement, és que les interpretacions musicals estan lluny de ser tècnicament excelses: en totes s'hi recull la veu original de les actrius, amb defectes, amb desafinaments o mancances puntuals. No donava la impressió de professionalitat com a cantants en cap moment, sinó que això les feia molt més humanes, molt més properes. Té molt de mèrit si tenim en compte que, al cinema, la temptació de manipular aquest fet devia ser molt gran. Em trec el barret.

M'agradaria també que algú em digués si hi veu algun "cameo" d'algun dels Abba. A mi em va semblar veure no sé si Benny Andersson o Björn Ulvaeus, vestit de mariner i tocant un piano impossible a la interpretació de "Dancing Queen". M'ho podrieu confirmar?

Finalment, us deixo un trosset de "The winner takes it all", el moment culminant de l'obra.



PS: us aviso. Mai he estat un fan d'Abba. De fet, no m'agradava gaire ni la seva música ni l'estètica hortera tipus Dragg Queen, però...