9/9/08

"Viva la vida or death and all his friends" - Coldplay

Aquesta és la meva opinió del nou disc de Coldplay. He esperat un temps per no precipitar-me en les conclusions que, òbviament, són personals i completament criticables. La valoració final no es correspon a la mitjana del conjunt de temes, doncs considero que els discos per sí sols són alguna cosa més que un grapat de cançons.
Dieu-me romàntic ;-)


1. Life in technicolor (9)

Basant-se en un sample del col·laborador de la banda Jon Hopkins, el disc comença amb una gran arrancada, que corrobora el bon gust del grup pels bons inicis dels seus discos. Tema de força i que augura bons presagis.


2. Cemeteries of London (8)

Èpica i so es donen la mà per teixir una cançó que enganxa a la primera. Els riffs de guitarra i els acompanyaments vocals recorden als U2 més moderns.

3. Lost! (7)

So d’òrgan d’església, emulant l’ambient de “Neon Bible” dels Arcade Fire. Visible trencament sonor i rítmic que apunta a l’interès de provar nous camins.

4. 42 (6)

Tema amb sub-trames musicals. Comença de forma melòdica per, al mig, desbordar de forma rockera. Un altre tema pel banc de proves.


5. Lovers in Japan/Reign of Love (6,5)

U2. Des del títol de la cançó a la melodia, passant per l’acompanyament de piano i efectes sonors. Té èpica però és un calc descarat de la banda irlandesa. Feia falta remarcar que li deuen molt a Bono i companyia?


6. Yes (5)

Un altre tema partit en dos. Desigual i prescindible.


7.Viva la Vida (9,5)

Un dels millors temes, rescatant just a temps el grup abans no s’instal·li l’avorriment. Sonarà i molt.


8. Violet Hill (9,5)

Tot un encert de fer-lo primer senzill de presentació del disc. Força i ritme demolidors i demostració de què vol dir ser una banda de rock. El piano posa la guinda al pastís. Magnífica.


9. Strawberry Swing (8,5)

Minimalisme deliciós. Una cançó senzilla i entranyable que manté el nivell a la recta final de l’audició.


10. Death and all his Friends (8)

Final més que digne, certificant un disc un pèl irregular però que en conjunt supera l’anterior “X&Y”, quedant-se encara lluny de “A Rush of Blood to the Head”, la seva obra mestra.
    VALORACIÓ DEL DISC: 7.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Una gran valoració, Xenofílic. Encara no l'he pogut sentir. Tant aviat com ho faci, contrastarem impressions, però em fa l'efecte que el meu escàs coneixement musical no podrà estar a l'alçada... :-(

Xenofílic ha dit...

Gràcies Jordi, però crec que
no cal tenir grans coneixements musicals per apreciar la música que ens agrada, senzillament n'hi ha prou sentint-la.
Ens llegim!