28/9/08

Mishima

Acabo de llegir un recull de contes de Mishima, el mític escriptor japonès. Crec que era una bona forma d'introduir-se en la literatura d'aquest controvertit personatge, tot i que no són el més representatiu de la seva obra. “La perla y otros cuentos” recull aquest i nou relats més, tots ells de molt bella factura. De situacions a vegades prou corrents i habituals, sol arribar a finals sorprenents, tràgics o inesperats. La culminació inesperada dels relats no és, però, un recurs literari fàcil, sinó que ens demostra que, sota una història corrent, de vegades n'hi sol haver una altra subjacent molt més insòlita i suggerent, descobridora de passions amagades, tragèdies inesperades, conflictes interiors, desitjos inconfessats...

En aquests contes hi podem descobrir alguns aspectes de la vida més tradicional i alhora més quotidiana de la cultura japonesa: del sentiment de culpa davant la tragèdia, passem per les supersticions més insòlites de les geishes del barri de Gion, amors impossibles que arrabassen el seny i la salut de sacerdots ascètics, amors secrets i tràgics amb un gran armari com a testimoni, profundes pors sense fonament, complexes relacions entre veïnes rera la cordialitat formal, fins al món dels amagats sentiments dels actors del Kabuki o la violenta mort per seppuku d'un oficial de l'exèrcit rendit al seu deure d'honor.

Pocs noms hi ha a la literatura del S.XX tan mítics com el de Yukio Mishima (1925-1970). De fet se n’han escrit i filmat diverses biografies, que intenten apropar-se a la complexa personalitat d’aquest impressionant autor. No obstant, segueix deixant-nos un gran desconcert per la seva vida canviant i atzarosa, que dissortadament sovint és molt més coneguda que la seva obra literària, tan extensa com profunda.

Una infantesa marcada per l’educació de la seva àvia, que era descendent d’una casta de samurais de l’època Tokugawa i posseïa un caràcter irat i violent, va anar formant un nen de caràcter delicat, efeminat, feble i culte. Això el va encaminar cap a una primerenca afició per l’escriptura. La seva formació es va basar tant en la cultura tradicional japonesa com en els clàssics occidentals, des dels grecs fins a Goethe o Wilde. En canvi, el seu pare, simpatitzant del nazisme, li va prohibir escriure i el va obligar a estudiar en escoles d’èlit i graduar-se en Dret, entrant fins i tot a l’administració. Naturalment, Mishima desobeia d’amagat el pare i va abandonar finalment aquesta carrera per dedicar-se a l’escriptura.

Després de les seves primeres obres publicades ja va ser reconegut com un dels grans escriptors del Japó contemporani, i es va començar a especular obertament sobre la seva homosexualitat. Aleshores va iniciar un canvi important: va començar un procés de culte al cos impressionant, combinant halterofília, culturisme i arts marcials, i es va convertir en un gran venedor de la pròpia imatge, amb sessions de fotografies que l’idolatraven, assolint el grau d’icona del moviment gai. Tot i aquesta condició homosexual que mai va explicitar al seu país, es va casar i va tenir dos fills.

Com a escriptor també va demostrar una tremenda disciplina personal, publicant en pocs anys gran quantitat d’obres: novel·les, relats breus, obres de teatre Kabuki i revisions de clàssics del teatre Nô. Igualment, va aparèixer en diverses pel·lícules i va participar en alguna adaptació d’obres seves. Va ser candidat en tres ocasions al Premi Nobel de literatura, que no va obtenir mai, aconseguint en canvi nombrosos premis nacionals i internacionals per la seva obra.

Les seves obres més destacades són:
假面の告白, Kamen no Kokuhaku (1948) - Confessions d'una màscara
禁色, Kinjiki (1953) - Colors prohibits
金閣寺, Kinkaku-ji (1959) - El temple del pavelló d'or (guanyadora del Premi Yomiuri)
サド侯爵夫人, Sado Kōshaku Fujin (1965) - Madame de Sade
太陽と鐡, Taiyō to Tetsu (1970) - Sol i acer o El mar de la fertilitat (tetralogia)

La seva deriva personal i política en aquella època (els anys 60) va ser cap a l’Imperialisme més aferrissat i romàntic a l'estil Byron. La defensa de la figura de l’Emperador com a principal element d’identitat i unitat japonesa feia que rebutgés la constitució pacifista sorgida de la rendició del país a la Segona Guerra Mundial. Exigia el retorn de la personalitat pròpia del Japó en uns dràstics plantejaments nacionalistes d’extrema dreta que el van portar a ser rebutjat per la comunitat acadèmica internacional. Al 1968 va formar i dirigir la Tatenokai (Societat Escut), una mena d'exèrcit particular derivat d’unes milícies oficials on s'havia allistat, que formava joves en les disciplines marcials i els principis del bushido, el codi de comportament dels samurais.

El 1970 es va produir el famós incident del 25 de novembre. Mishima, acompanyat dels seus seguidors de la Tatenokai, van entrar en una caserna de Tokyo on van capturar el comandant mentre Mishima llegia un comunicat a la milícia reunida al pati. Com que les pretensions del comunicat eren fomentar una rebel·lió contra l’ordre establert i restaurar el poder ancestral de l'Emperador, i el pla va fracassar estrepitosament, Mishima va portar a terme la cerimònia del seppuku, més coneguda a casa nostra amb el nom de hara-kiri. Després d'obrir-se el ventre, el seu kaishakunin (assistent per a la cerimònia) Masakatsu Morita va intentar tres cops decapitar-lo, sense reeixir-ne, cosa que finalment va fer Hiroyasu Koga. El propi Morita va fer el seu propi seppuku, assistit igualment per Koga. Mishima ho havia deixat tot enllestit per tal que els seus col·laboradors no fossin acusats posteriorment de cap crim, assumint-ne tota la responsabilitat.


D'aquesta forma, amb 45 anys, Mishima va entrar a la galeria de personatges mítics de la literatura.

2 comentaris:

Xenofílic ha dit...

M'acaben de regalar "La remor de les onades". Ja et diré què tal és!

Dani ha dit...

Amb relats curts és segurament la millor manera d'entrar a conèixer autors com aquest... VA!