No és habitual fer un post sobre un membre d'un grup, però el bo d'en Richard Wright (Pink Floyd) s'ho mereix.
Com passa habitualment, aquests tipus de reconeixements se solen dur a terme quan l'individu en qüestió mor. Som així d'injustos. I com que jo no sóc una excepció, aquest escrit sobre Rick Wright és un deute que la recent mort d'aquest músic -ens va deixar ahir- m'obliga a pagar; i és que estem parlant d'un dels noms més importants de la música de la segona meitat del segle XX.
Corria el 1965 quan uns estudiants d'Arquitectura de Londres van decidir formar un grup. Els individus: Richard Wright, Roger Waters i Nick Mason. I el grup: The Pink Floyd Sounds (evolució de Sigma6). La banda va fer evolucionar el nom cap a Pink Floyd, i sota aquesta denominació s'han originat discs autènticament mítics, perles musicals que han marcat els gustos de diverses generacions.
En Richard Wright, el teclista del grup, no era el cap més visible. En Roger Waters o en David Gilmour sempre li van robar protagonisme, però no importància. Fins i tot se les va tenir amb el propi Roger Waters, fet que va fer que el nostre protagonista deixés la banda durant la gravació del The Wall el 1979, tot i que va seguir fent directes amb ells durant la gira del disc els anys 1980 i 1981. Després de la seva aventura floydiana, Wright va seguir composant, tot i que bastant allunyat del so al que ens tenia acostumats, però això sí, sempre innovant i buscant nous sons.
El 1987, va tornar a Pink Floyd aprofitant la marxa de Roger Waters del grup, tot i que seguint com a músic contractat per la gravació de A Momentary Lapse of Reason. L'any següent ja tornava a formar part oficialment de la banda durant l'edició de Delicate Sound of Thunder i composant a The Division Bell l'any 1994. El 1996 va publicar el seu segon disc en solitari, Broken China, i el 2005 va tornar a pujar a un escenari amb els Gilmour, Mason i Waters sota el nom de Pink Floyd i llimant diferències amb aquest últim.
El seu geni va quedar plasmat, abans del The Wall, en discs com The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here, The Piper at the Gates of Down, Ummagumma, A Saucerful of Secrets, Atom Heart Mother, Animals i Meddle, tots enregistrats entre els anys 60 i 70. A The Dark Side of the Moon, per molts un dels millors discs de la història, Wright va composar Us and Them, una meravella musical, i The Great Gig in the Sky, i la importància del seu nom queda claríssima per la seva aportació a una de les joies de la música, una de les peces més importants de la història contemporània d'aquest art: Shine on You Crazy Diamond.
No és d'estranyar, doncs, que la millor etapa de Pink Floyd, la que va del The Dark Side of the Moon (1973) fins al The Wall (1979), comptés amb Rick Wright, silenciós de cara a la galeria, però sorollós creativament. Un geni dels teclats, pioner en l'ús dels sintetitzadors i inseparable del Hammond. I sempre amb el jazz a l'esquena, com tot bon músic.
Com passa habitualment, aquests tipus de reconeixements se solen dur a terme quan l'individu en qüestió mor. Som així d'injustos. I com que jo no sóc una excepció, aquest escrit sobre Rick Wright és un deute que la recent mort d'aquest músic -ens va deixar ahir- m'obliga a pagar; i és que estem parlant d'un dels noms més importants de la música de la segona meitat del segle XX.
Corria el 1965 quan uns estudiants d'Arquitectura de Londres van decidir formar un grup. Els individus: Richard Wright, Roger Waters i Nick Mason. I el grup: The Pink Floyd Sounds (evolució de Sigma6). La banda va fer evolucionar el nom cap a Pink Floyd, i sota aquesta denominació s'han originat discs autènticament mítics, perles musicals que han marcat els gustos de diverses generacions.
En Richard Wright, el teclista del grup, no era el cap més visible. En Roger Waters o en David Gilmour sempre li van robar protagonisme, però no importància. Fins i tot se les va tenir amb el propi Roger Waters, fet que va fer que el nostre protagonista deixés la banda durant la gravació del The Wall el 1979, tot i que va seguir fent directes amb ells durant la gira del disc els anys 1980 i 1981. Després de la seva aventura floydiana, Wright va seguir composant, tot i que bastant allunyat del so al que ens tenia acostumats, però això sí, sempre innovant i buscant nous sons.
El 1987, va tornar a Pink Floyd aprofitant la marxa de Roger Waters del grup, tot i que seguint com a músic contractat per la gravació de A Momentary Lapse of Reason. L'any següent ja tornava a formar part oficialment de la banda durant l'edició de Delicate Sound of Thunder i composant a The Division Bell l'any 1994. El 1996 va publicar el seu segon disc en solitari, Broken China, i el 2005 va tornar a pujar a un escenari amb els Gilmour, Mason i Waters sota el nom de Pink Floyd i llimant diferències amb aquest últim.
El seu geni va quedar plasmat, abans del The Wall, en discs com The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here, The Piper at the Gates of Down, Ummagumma, A Saucerful of Secrets, Atom Heart Mother, Animals i Meddle, tots enregistrats entre els anys 60 i 70. A The Dark Side of the Moon, per molts un dels millors discs de la història, Wright va composar Us and Them, una meravella musical, i The Great Gig in the Sky, i la importància del seu nom queda claríssima per la seva aportació a una de les joies de la música, una de les peces més importants de la història contemporània d'aquest art: Shine on You Crazy Diamond.
No és d'estranyar, doncs, que la millor etapa de Pink Floyd, la que va del The Dark Side of the Moon (1973) fins al The Wall (1979), comptés amb Rick Wright, silenciós de cara a la galeria, però sorollós creativament. Un geni dels teclats, pioner en l'ús dels sintetitzadors i inseparable del Hammond. I sempre amb el jazz a l'esquena, com tot bon músic.
Un record per Rick Wright, el segon floyd mort després de Syd Barret, un dels músics que em va fer evolucionar el gust musical i que ha marcat la meva (i la de molts) vida musical, moltes vegades sense que ens n'enterem.
Shine on You Crazy Diamond
1 comentari:
Tens tota la raó. Pink Floyd va ser potser la banda més important de tota una generació, i la innovació musical que van aportar va ser en gran part gràcies a Richard Wright. Per cert, sempre he sentit que aquest Rock Simfònic que ens van deixar no era el seu estil, que ell era un gran jazzista, però...
Per cert, has penjat un vídeo enorme, brutal. Merci!
Publica un comentari a l'entrada