14/2/12

Los sables


 L'edició en castellà d'aquests 7 contes fins ara inèdits de Yukio Mishima ens aporta una nova aproximació a la seva figura i a les seves dèries personals.
Sense sorpreses, els contes, escrits amb diferència de fins a vint anys, aborden els temes de la bellesa, la definició de la pròpia identitat sexual en plena tempesta juvenil, l'orgull, la noblesa i, finalment, la mort com a companya i destí final de tot plegat.
Aquesta distància fa que la qualitat dels diversos escrits sigui molt desigual. Amb l'intent d'experimentació -poc reeixit, tot sigui dit- amb el llenguatge de vegades, amb referències poc adequades que fa entrar amb calçador per demostrar una gran erudició en la cultura occidental, repeticions de les mateixes imatges retòriques la majoria de cops...
Personalment, crec que dos dels contes destaquen enormement per sobre dels altres i justifiquen l'existència d'aquest recull: "Los sables", una història sobre un escola de practicants de kendo de gran intensitat i que dóna títol al llibre, i "Peregrinos en Kumano", que aprofundeix de forma impactant en l'estranya relació entre un reconegut professor i la seva majordona. La resta és prescindible, únicament apte pels grans devots de l'arrauxat escriptor japonès, a qui ja vam dedicar un post fa temps.
De totes formes, si mai no heu llegit Mishima, no comenceu per aquest llibre. Us enduríeu una impressió equivocada.

13/2/12

Arrugues

Aprofitant la seva estrena a les sales de cinema, val la pena repescar aquest còmic de Paco Roca que ens ofereix una història d'una tendresa infinita. I no perquè sigui una història especial, amb personatges curiosos o diferents, no. En realitat, els personatges són d'una habitualitat immensa i corprenedora, ja que tots en podem tenir exemples al nostre voltant.
La vida, monòtona i desesperançada, en una residència de gent gran, es fa insufrible quan l'únic que t'espera és la degradació personal paulatina mentre t'acostes al final.
Allunyats del ritme de la vida exterior, a la qual ja no aporten res més que dificultats, la gent gran veu passar els dies sense alicients, amb por i resignació.
Paco Roca, amb unes poques línies simples, ens retrata les petites estratègies que fan servir per sobreviure a aquell món tancat que no els ofereix cap esperança.
Els personatges són icònics, però exemplifiquen les diverses formes d'acceptació, o no, de l'inevitable.
Amb una gran habilitat, ens mostra, entre d'altres, com es pot sentir la pèrdua de la memòria, que inevitablement porta a la pèrdua de la identitat.
Pàgines de gran tendresa, amb colors suaus, càlids, tardorals, sense estridències... tal com se'n va la vida.



10/2/12

Chico & Rita


Sé que vaig tard, però aprofitaré el tema de les nominacions als Oscar per fer-ne un petit comentari.
Chico & Rita és un bolero. En imatges, això sí. I és un cant d'amor a un gènere, a una música, a una època i a un estil de vida. D'alguna manera, Trueba i Mariscal intenten plasmar amb el seu virtuosisme un tribut als grans músics que veuen trasbalsada la seva vida per les inclemències del cor... o de la política. Evidentment tot apunta a Bebo Valdés, però segurament també a tants d'altres menys coneguts i igualment homenatjables.
Tres aspectes igualment destacables:
primer, el guió. Tot i que algunes qüestions són obligadament esquemàtiques i resumides, i d'altres són poc menys que exageracions de situacions reals, en cap cas hi ha una caricaturització dels personatges, sinó que són dotats d'una humanitat molt emotiva. La història t'enxampa de seguida i no et deixa fins el final, amb un ritme molt estudiat i d'una cadència perfecte entre l'actualitat i els flaix-backs esporàdics, quan toca.
Seguidament, la música. És evidentment l'alma màter de la pel·lícula. El tot poderós bolero es veu adornat amb incursions al jazz, la rumba, la salsa o el be-bop. Acompanya en tot moment l'acció i li dóna tot el color necessari. Les emocions troben en els ritmes càlids un vehicle perfecte.
Finalment, el dibuix. Un excel·lent treball de Mariscal ens recrea l'ambient, la llum, els patis humits o els salons d'espectacles de forma igualment efectiva. Amb aires de gran angular, aporta dinamisme a l'entorn amb enfocs que varien espectacularment. No fa un excés en l'aplicació de tècniques informàtiques -que es detecten sobretot en les textures metàl·liques dels cotxes o en les parets despintades- i els personatges mostren moviments força aconseguits, especialment una sensual Rita. Fet a través de línies netes i poc acompanyades de filigrana, un sol toc d'ombra dinàmica amb colors plans proporciona la sensació de volum necessària.

En fi, només la recomanació d'anar-la a veure qui encara no ho hagi fet. Es tracta de deixar-se portar i passar una bona estona.
Us he dit que em va agradar?

7/2/12

The Descendants

Bon llargmetratge d'Alexander Payne que té com a protagonistes principals les emocions i sentiments. George Clooney interpreta un pare de família que descobreix com els ciments de la seva vida familiar trontollen dramàticament a partir d'un fet tràgic. Matt King (Clooney), ha de refer tot allò que l'envolta, superat pels aconteixements i amb la dificultat de no saber com gestionar els seus propis sentiments.
Abocat a prendre decisions importants, el pas enrere en tantes i tantes coses s'imposa com a l'única opció per poder seguir endavant, aquest cop amb humilitat i humanitat. La interpretació és força correcta, i en aquest aspecte destaca poderosament Shailene Woodley en el seu paper d'Alexandra, filla de Clooney. Algunes de les primeres escenes són dignes de les millors actrius, i acaba construint un personatge inesperadament madur i constructiu.
L'entorn és un retrat realista de Hawaii, un arxipèl·lag allunyat dels prospectes turístics que la converteixen en un paradís exòtic. En tot cas, acompanya discretament i facilita poder centrar-se en els actors i la seva feina.
El guió del propi Payne (i 3 més), és molt sòlid. Discursos creïbles, situacions ernredades a la seva justa mesura, no s'hi detecta cap excés. Si de cas, a mi personalment m'hi sobra un missatge final d'un ecologisme políticament correcte, que no calia. Penso que podien haver estat un pèl més creatius en la resolució del dilema.


Tanmateix, un film recomanable i de bon consumir. Salut!

Antoni Tàpies (1923-2012)

La cultura catalana i mundial perden un (altre) referent. Adéu-siau, mestre.