28/9/08

Mishima

Acabo de llegir un recull de contes de Mishima, el mític escriptor japonès. Crec que era una bona forma d'introduir-se en la literatura d'aquest controvertit personatge, tot i que no són el més representatiu de la seva obra. “La perla y otros cuentos” recull aquest i nou relats més, tots ells de molt bella factura. De situacions a vegades prou corrents i habituals, sol arribar a finals sorprenents, tràgics o inesperats. La culminació inesperada dels relats no és, però, un recurs literari fàcil, sinó que ens demostra que, sota una història corrent, de vegades n'hi sol haver una altra subjacent molt més insòlita i suggerent, descobridora de passions amagades, tragèdies inesperades, conflictes interiors, desitjos inconfessats...

En aquests contes hi podem descobrir alguns aspectes de la vida més tradicional i alhora més quotidiana de la cultura japonesa: del sentiment de culpa davant la tragèdia, passem per les supersticions més insòlites de les geishes del barri de Gion, amors impossibles que arrabassen el seny i la salut de sacerdots ascètics, amors secrets i tràgics amb un gran armari com a testimoni, profundes pors sense fonament, complexes relacions entre veïnes rera la cordialitat formal, fins al món dels amagats sentiments dels actors del Kabuki o la violenta mort per seppuku d'un oficial de l'exèrcit rendit al seu deure d'honor.

Pocs noms hi ha a la literatura del S.XX tan mítics com el de Yukio Mishima (1925-1970). De fet se n’han escrit i filmat diverses biografies, que intenten apropar-se a la complexa personalitat d’aquest impressionant autor. No obstant, segueix deixant-nos un gran desconcert per la seva vida canviant i atzarosa, que dissortadament sovint és molt més coneguda que la seva obra literària, tan extensa com profunda.

Una infantesa marcada per l’educació de la seva àvia, que era descendent d’una casta de samurais de l’època Tokugawa i posseïa un caràcter irat i violent, va anar formant un nen de caràcter delicat, efeminat, feble i culte. Això el va encaminar cap a una primerenca afició per l’escriptura. La seva formació es va basar tant en la cultura tradicional japonesa com en els clàssics occidentals, des dels grecs fins a Goethe o Wilde. En canvi, el seu pare, simpatitzant del nazisme, li va prohibir escriure i el va obligar a estudiar en escoles d’èlit i graduar-se en Dret, entrant fins i tot a l’administració. Naturalment, Mishima desobeia d’amagat el pare i va abandonar finalment aquesta carrera per dedicar-se a l’escriptura.

Després de les seves primeres obres publicades ja va ser reconegut com un dels grans escriptors del Japó contemporani, i es va començar a especular obertament sobre la seva homosexualitat. Aleshores va iniciar un canvi important: va començar un procés de culte al cos impressionant, combinant halterofília, culturisme i arts marcials, i es va convertir en un gran venedor de la pròpia imatge, amb sessions de fotografies que l’idolatraven, assolint el grau d’icona del moviment gai. Tot i aquesta condició homosexual que mai va explicitar al seu país, es va casar i va tenir dos fills.

Com a escriptor també va demostrar una tremenda disciplina personal, publicant en pocs anys gran quantitat d’obres: novel·les, relats breus, obres de teatre Kabuki i revisions de clàssics del teatre Nô. Igualment, va aparèixer en diverses pel·lícules i va participar en alguna adaptació d’obres seves. Va ser candidat en tres ocasions al Premi Nobel de literatura, que no va obtenir mai, aconseguint en canvi nombrosos premis nacionals i internacionals per la seva obra.

Les seves obres més destacades són:
假面の告白, Kamen no Kokuhaku (1948) - Confessions d'una màscara
禁色, Kinjiki (1953) - Colors prohibits
金閣寺, Kinkaku-ji (1959) - El temple del pavelló d'or (guanyadora del Premi Yomiuri)
サド侯爵夫人, Sado Kōshaku Fujin (1965) - Madame de Sade
太陽と鐡, Taiyō to Tetsu (1970) - Sol i acer o El mar de la fertilitat (tetralogia)

La seva deriva personal i política en aquella època (els anys 60) va ser cap a l’Imperialisme més aferrissat i romàntic a l'estil Byron. La defensa de la figura de l’Emperador com a principal element d’identitat i unitat japonesa feia que rebutgés la constitució pacifista sorgida de la rendició del país a la Segona Guerra Mundial. Exigia el retorn de la personalitat pròpia del Japó en uns dràstics plantejaments nacionalistes d’extrema dreta que el van portar a ser rebutjat per la comunitat acadèmica internacional. Al 1968 va formar i dirigir la Tatenokai (Societat Escut), una mena d'exèrcit particular derivat d’unes milícies oficials on s'havia allistat, que formava joves en les disciplines marcials i els principis del bushido, el codi de comportament dels samurais.

El 1970 es va produir el famós incident del 25 de novembre. Mishima, acompanyat dels seus seguidors de la Tatenokai, van entrar en una caserna de Tokyo on van capturar el comandant mentre Mishima llegia un comunicat a la milícia reunida al pati. Com que les pretensions del comunicat eren fomentar una rebel·lió contra l’ordre establert i restaurar el poder ancestral de l'Emperador, i el pla va fracassar estrepitosament, Mishima va portar a terme la cerimònia del seppuku, més coneguda a casa nostra amb el nom de hara-kiri. Després d'obrir-se el ventre, el seu kaishakunin (assistent per a la cerimònia) Masakatsu Morita va intentar tres cops decapitar-lo, sense reeixir-ne, cosa que finalment va fer Hiroyasu Koga. El propi Morita va fer el seu propi seppuku, assistit igualment per Koga. Mishima ho havia deixat tot enllestit per tal que els seus col·laboradors no fossin acusats posteriorment de cap crim, assumint-ne tota la responsabilitat.


D'aquesta forma, amb 45 anys, Mishima va entrar a la galeria de personatges mítics de la literatura.

27/9/08

Paul Newman

Feia setmanes que sabíem que no li quedava massa temps de vida, i ha acabat sent aquest dissabte quan l'actor nordamericà ha acabat passant a "millor" (?) vida.

El protagonista de "Butch Cassidy and the Sundance Kid" ("Dos hombres y un destino"), passarà a la història per ser un dels actors que millor va saber compaginar això de ser un sex symbol i ser un actor de primera línia. Sovint és difícil, sobretot ara, que aquesta mena de gent no acabin convertint-se en una caricatura d'ells mateixos. En Paul Newman va aconseguir ser reconegut per la seva valua professional, a més de pel seu atractiu. I això és digne d'admiració.

És difícil quedar-se amb només un personatge seu pel record. En Paul Ni Una (com li hem dit a casa molt de temps), ha creat protagonistes que perviuran als llibres de cinema. Des del mateix Butch Cassidy, passant per en Heny de "The Sting" ("El golpe"), el professor Armstrong de "Torn Curtain" ("Cortina rasgada") o l'Eddie Felson de "The Hustler" ("El buscavidas") i de la seva continuació, "The Color of the Money" ("El color del dinero", que defensaré a mort tot i ser vilment criticada per molts), fins el cap mafiós de "Road to Perdition" ("Camino a la perdición"); tots han estat personatges d'aquells que omplen una pel·lícula, personatges que necessiten al darrere un actor que els entengui i els sàpiga donar vida. Una vida que ara se li ha esgotat, i que ha posat punt i final a una carrera professional i personal digna de tots els elogis.

En Paul Newman va aconseguir 3 Oscar i 4 Globus d'Or en els seus més de 50 anys de carrera professional, però si la vida donés premis, se n'hauria emdut molts més per haver mantingut la seva privada com a tal, i estar compromès amb mil i una causes, com per exemple una fundació per lluitar contra la droga, la creació d'una marca de productes alimentaris els beneficis de la qual anaven destinats a causes benèfiques, campaments d'estiu per nens amb malalties greus, i un gran número d'accions per protegir el medi ambient. Un gran actor. Un tio com cal. DEP.


Una joia: la partida de poker a "El golpe"


Un debat sobre les armes nuclears entre en Paul Newman (partidari d'aturar-les) i en Charlton Heston (en contra d'aturar-les)
PART1

PART2

26/9/08

La mort del cigne

De vegades, hi ha peces que no necessiten comentaris ni presentació, com ara veure la Maya Plisetskaya interpretant La Mort del Cigne, del Carnaval dels Animals de Camille Saint-Saëns.

Gaudiu-lo.

21/9/08

Elogi de l'ombra

Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un dels escriptors més importants de la literatura japonesa contemporània. Va escriure aquest breu assaig el 1933, intentant transmetre les seves impressions sobre l'essència de les diferències culturals entre l'Orient (bàsicament Japó) i l'Occident (bàsicament Europa i els EUA). I les conclusions són realment encisadores...

Tanizaki parteix de la importància tant dels detalls com de la concepció global en la construcció dels edificis. Les diferències són patents. L'arquitectura tradicional japonesa prima l'exterior, dissenya teulades enormes, pesants i amb riques ornamentacions, mentre que els interiors són austers, foscos, simples, hi triomfa la profunditat i la subtilitat de les ombres en els espais que hi deixen els objectes. Per la seva banda, els edificis occidentals són molt més alts com a expressió de poder i fortalesa, les taulades símplement serveixen per donar cobert a la pluja i els interiors estan rícament decorats amb materials brillants, plens de llum, superfícies dures i grans comoditats.

Tot això serveix a Tanizaki per analitzar no tan sols les diferències estètiques, sinó la importància de l'apreciació dels detalls, el lligam de l'aparença amb una forma d'entendre el món: per exemple, els japonesos valoren aquells materials que són més tèrbols, que van adquirint amb el temps un aspecte deslluït que li confereix el valor de la vellesa, com ara la fusta, els lacats, el llautó o l'or. En canvi, els occidentals valoren més materials que semblin eternament nous i llampants, com la ceràmica, el marbre, etc., en una obsessió higienista ratllant en l'asèpsia.

Tanizaki evoca apreciacions estètiques de la cultura mil·lenària japonesa, que es tradueixen en les arts pròpies de la seva cultura com el teatre, on és tant important el detall d'un reflexe en la textura de la pell dels actors com la història mateixa. Creu que això s'està perdent per la irrupció d'avenços tecnològics com ara la il·luminació. És important pensar que l'assaig va ser escrit l'any 1933, amb l'expansió desfermada de l'electricitat com a font d'il·luminació. En aquest sentit, ell entén que Japó havia perdut la cursa de la modernitat en haver d'importar els avenços tecnològics derivats de la ciència occidental, cosa que feia entrar en col·lisió la cultura tradicional japonesa amb aquests nous enginys.

Molt recomanable per a tots aquells que tinguin interès en conèixer una mica millor l'essència de la cultura japonesa en particular i l'oriental en general.

16/9/08

Richard Wright

No és habitual fer un post sobre un membre d'un grup, però el bo d'en Richard Wright (Pink Floyd) s'ho mereix.
Com passa habitualment, aquests tipus de reconeixements se solen dur a terme quan l'individu en qüestió mor. Som així d'injustos. I com que jo no sóc una excepció, aquest escrit sobre Rick Wright és un deute que la recent mort d'aquest músic -ens va deixar ahir- m'obliga a pagar; i és que estem parlant d'un dels noms més importants de la música de la segona meitat del segle XX.

Corria el 1965 quan uns estudiants d'Arquitectura de Londres van decidir formar un grup. Els individus: Richard Wright, Roger Waters i Nick Mason. I el grup: The Pink Floyd Sounds (evolució de Sigma6). La banda va fer evolucionar el nom cap a Pink Floyd, i sota aquesta denominació s'han originat discs autènticament mítics, perles musicals que han marcat els gustos de diverses generacions.

En Richard Wright, el teclista del grup, no era el cap més visible. En Roger Waters o en David Gilmour sempre li van robar protagonisme, però no importància. Fins i tot se les va tenir amb el propi Roger Waters, fet que va fer que el nostre protagonista deixés la banda durant la gravació del The Wall el 1979, tot i que va seguir fent directes amb ells durant la gira del disc els anys 1980 i 1981. Després de la seva aventura floydiana, Wright va seguir composant, tot i que bastant allunyat del so al que ens tenia acostumats, però això sí, sempre innovant i buscant nous sons.

El 1987, va tornar a Pink Floyd aprofitant la marxa de Roger Waters del grup, tot i que seguint com a músic contractat per la gravació de A Momentary Lapse of Reason. L'any següent ja tornava a formar part oficialment de la banda durant l'edició de Delicate Sound of Thunder i composant a The Division Bell l'any 1994. El 1996 va publicar el seu segon disc en solitari, Broken China, i el 2005 va tornar a pujar a un escenari amb els Gilmour, Mason i Waters sota el nom de Pink Floyd i llimant diferències amb aquest últim.

El seu geni va quedar plasmat, abans del The Wall, en discs com The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here, The Piper at the Gates of Down, Ummagumma, A Saucerful of Secrets, Atom Heart Mother, Animals Meddle, tots enregistrats entre els anys 60 i 70. A The Dark Side of the Moon, per molts un dels millors discs de la història, Wright va composar Us and Them, una meravella musical, i The Great Gig in the Sky, i la importància del seu nom queda claríssima per la seva aportació a una de les joies de la música, una de les peces més importants de la història contemporània d'aquest art: Shine on You Crazy Diamond.

No és d'estranyar, doncs, que la millor etapa de Pink Floyd, la que va del The Dark Side of the Moon (1973) fins al The Wall (1979), comptés amb Rick Wright, silenciós de cara a la galeria, però sorollós creativament. Un geni dels teclats, pioner en l'ús dels sintetitzadors i inseparable del Hammond. I sempre amb el jazz a l'esquena, com tot bon músic.

Un record per Rick Wright, el segon floyd mort després de Syd Barret, un dels músics que em va fer evolucionar el gust musical i que ha marcat la meva (i la de molts) vida musical, moltes vegades sense que ens n'enterem.

Shine on You Crazy Diamond

9/9/08

"Viva la vida or death and all his friends" - Coldplay

Aquesta és la meva opinió del nou disc de Coldplay. He esperat un temps per no precipitar-me en les conclusions que, òbviament, són personals i completament criticables. La valoració final no es correspon a la mitjana del conjunt de temes, doncs considero que els discos per sí sols són alguna cosa més que un grapat de cançons.
Dieu-me romàntic ;-)


1. Life in technicolor (9)

Basant-se en un sample del col·laborador de la banda Jon Hopkins, el disc comença amb una gran arrancada, que corrobora el bon gust del grup pels bons inicis dels seus discos. Tema de força i que augura bons presagis.


2. Cemeteries of London (8)

Èpica i so es donen la mà per teixir una cançó que enganxa a la primera. Els riffs de guitarra i els acompanyaments vocals recorden als U2 més moderns.

3. Lost! (7)

So d’òrgan d’església, emulant l’ambient de “Neon Bible” dels Arcade Fire. Visible trencament sonor i rítmic que apunta a l’interès de provar nous camins.

4. 42 (6)

Tema amb sub-trames musicals. Comença de forma melòdica per, al mig, desbordar de forma rockera. Un altre tema pel banc de proves.


5. Lovers in Japan/Reign of Love (6,5)

U2. Des del títol de la cançó a la melodia, passant per l’acompanyament de piano i efectes sonors. Té èpica però és un calc descarat de la banda irlandesa. Feia falta remarcar que li deuen molt a Bono i companyia?


6. Yes (5)

Un altre tema partit en dos. Desigual i prescindible.


7.Viva la Vida (9,5)

Un dels millors temes, rescatant just a temps el grup abans no s’instal·li l’avorriment. Sonarà i molt.


8. Violet Hill (9,5)

Tot un encert de fer-lo primer senzill de presentació del disc. Força i ritme demolidors i demostració de què vol dir ser una banda de rock. El piano posa la guinda al pastís. Magnífica.


9. Strawberry Swing (8,5)

Minimalisme deliciós. Una cançó senzilla i entranyable que manté el nivell a la recta final de l’audició.


10. Death and all his Friends (8)

Final més que digne, certificant un disc un pèl irregular però que en conjunt supera l’anterior “X&Y”, quedant-se encara lluny de “A Rush of Blood to the Head”, la seva obra mestra.
    VALORACIÓ DEL DISC: 7.