Estoy desnudo

La literatura japonesa que ens arriba ens sol deixar un molt bon gust de boca. Autors refinats, amb una capacitat d'anàlisi només comparable a una narrativa tant brillant que ens fa demanar-nos com és que és tan desconeguda aquí. El lirisme hi és sempre present, forma part d'una forma d'entendre el món, on la bellesa no ha d'amagar el qüestionament de l'essència humana, les seves passions i defectes.
Anava reflexionant això quan em va caure a les mans aquest recull de contes de Yasutaka Tsutsui, i vaig haver de frenar els meus pensaments. N'havia sentit parlar, de Tsutsui, com un escriptor trencador, l'enfant terrible de la literatura japonesa contemporània, sobretot a partir d'una altra obra traduïda al castellà (Els homes salmonela al planeta porno). I la veritat és que no deceb.

Lluny de l'estil d'altres compatriotes seus, Tsutsui és irreverent, cafre, amb un humor gruixut i basat en les misèries humanes. Primer em feia pensar en una barreja entre Quim Monzó i Stanislaw Lem, però potser no té la ironia del primer ni la intel·ligència del segon.

Els personatges que crea als seus contes són qualsevol cosa menys herois, delicats o íntegres. Al contrari: estan dominats per les més baixes passions, els defectes més humiliants, la ganduleria, la poca consideració cap a l'altre, la pussilanimitat, l'abús o l'engany. De fet, són molt humans.

Les històries ens poden remetre a planetes llunyans o a parcs públics de Tòquio. Tant li fa. Perquè aquests defectes són els que els aboquen a situacions absurdes, delirants, grotesques i vergonyants. Molt sovint de contingut eròtic. Molt sovint amb resultats escatològics o dramàtics, en un bany de sang o directament la mort més brutal.

Tsutsui ha obtingut nombrosos premis i condecoracions, inclosa la Medalla al Mèrit Artístic de la República Francesa! Les seves obres estan sovint relacionades amb la ciència ficció, però també hi trobem en aquest recull petites històries on hi reconeixem el perfil del japonès mitjà en la realitat més quotidiana, abocat a situacions que es van embolicant absurdament fins que en treuen el menys japonès d'ells mateixos.

En fi, una mica d'aire fresc per passar una bona estona i deixar anar alguna riallada.

The Pretenders

La banda de Chrissie Hynde va actuar diumenge a Sant Feliu, al Festival de la Porta Ferrada.

Amb la sang renovada per la incorporació d'un baix i un guitarra joveníssims, van passar revista als seus temes més clàssics, juntament amb la presentació del seu darrer treball. Però Pretenders és Chrissie Hynde: una dona d'una personalitat impactant, una força tremenda, d'un magnetisme infinit. Tant li fa l'edat que tingui. I tota la resta és símplement acompanyament.

Caldria replantejar-se, per part dels responsables del Festival, si l'Espai Port és el més indicat per a aquest tipus de concert. La Hynde va començar una mica fora d'ambient, ja que veure tot el públic assegut tranquilament a les grades no l'acabava de motivar com ella volia. Així les coses, a la tercera cançó ja va demanar sense embuts que la gent baixés a ballar al peu de l'escenari, cosa que l'organització no volia permetre. Però la rebel·lió va ser massa evident com perquè ho puguessin evitar, i tota una colla de gent va abandonar el seu seient i van baixar a saltar, ballar i cantar als seus peus. I ella es va deixar anar, i els va compensar amb una complicitat especial.

Llavors sí estava còmoda, en el seu ambient, i ens va oferir un concert potent i d'un rock directe, ben treballat, de proximitat. I la gent l'hi ho va retornar, és clar. Fins i tot hi va haver crits de "GUAPA"!! És ben bé que la música és capaç de canviar la nostra manera de veure el món!! ;-)

La reina al palau dels corrents d'aire

Fins aquí arriba l'aventura Larsson. La saga Millenium s'interromp exitosament, i no serà possible veure'n la davallada ni el cansament dels milers, milions de seguidors que ha creat per tot el món.

Aquest tercer lliurament no és, de fet, un tercer llibre, sinó que és més aviat la continuació lògica del segon, la seva segona part.
Dèiem fa uns dies que a "La noia que somiava..." potser li sobrava acció, que treia fum per tots costats, etc. En canvi, aquest ritme frenètic es troba a faltar una mica en aquest darrer volum. Tot el que ha passat en el segon comença a ubicar-se, ens fiquen de ple en la investigació (de fet, no en una, sinó en tres de paral·leles), que podem seguir sense excessives sorpreses. Tant, que pràcticament ja saps el que passarà fins al desenllaç final. Les reflexions i descobriments es van repetint compulsivament des de diversos angles, però sense el ritme del primer. Això sí: t'atrapa igual.

El millor de tot, però, Larsson ho deixa pel final. Espectacular i sorprenent. Ho neteja tot i ho deixa llest per a un nou començament... que mai arribarà.

Ha estat un exercici reconfortant. Molt recomanable.

Baltasar Porcel

Desgraciadament, de tant en tant hem de posar-nos el dol a l'ànima i elevar el plany per aquells que, deixant-nos, empobreixen el nostre entorn cultural.

Ell ja estava malalt feia temps, el temps s'acabava, i ho sabia. No obstant, va seguir amb la seva brillant prosa, diuen que la més important en català des de Pla. No ho sé. Però jo sempre el vaig considerar un d'aquells intel·lectuals que et fan pensar. Com a articulista i conferenciant el trobava brillant. Hi podries estar d'acord o no, però les seves reflexions solien ser d'allò més estimulants i no deixaven indiferent.

Ara glosaran el personatge i l'autor. Perfecte, el coneixerem una mica més. Però jo sempre el recordaré com una de les personalitats mediterrànies per excel·lència i, en conseqüencia, un vitalista innat.

Descansi en pau.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Com que demà sembla que surt a la venda el tercer lliurament de les aventures d'en Blomqvist i la Salander, potser és moment de fer un breu repàs al segon llibre de la saga Millenium, "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina".

En general, manté les aportacions positives d'"Els homes que no estimaven les dones". Un ritme frenètic, aventures al límit, misteris embolicats i cada cop més profunds a mesura que grates... Aquest és el gran secret, basat en un llenguatge senzill i directe i un retrat de la quotidianitat actual, els nostres estris, aparells, marques, etc., que ens ho fan més proper (De debò és Suècia?).

També hi trobem personatges molt interessants, amb els seus defectes, mals rotllos, particularitats... Uns perfils molt diferents entre sí (en un moment, Larsson ens deixa anar: "la seva trobada va suposar un xoc cultural semblant a quan els portuguesos van desembarcar a les colònies", o alguna cosa semblant... i està parlant de gent d'Estocolm de la mateixa època!), que es complementen per proporcionar-nos un collage immens i molt ric. L'aparició de personatges complexos (el mateix Zala) dóna poder a la narració, però d'altres molt més humans (els policies encarregats de la investigació) també ens l'acosten d'una manera molt efectiva.

Aquest darrer punt fort és, potser per a mi, també un dels problemes de la història: crec que a Larsson se li escalfa la ploma (perdó, el teclat) i exagera les característiques particulars d'algun dels personatges, fent-los poc creïbles (el gegant ros, per exemple, o la Miriam Wu), per tal de donar vivesa a la història. En aquest sentit, prefereixo el llibre anterior, ja que tot era força més plausible.

Al final, que en "Els homes..." era progressiu, lligant les històries paral·leles, acabant temes pendents, etc., en aquest és brusc, dràstic, deixant diverses qüestions una mica a l'aire. Potser és per preparar el tercer? Demà ho sabrem.





PS: Us va agradar, la pel·lícula?

La casa de les belles adormides

Si fem un acostament puntual a la cultura japonesa, aquest petit llibre de Yasunari Kanawata, deliciós i delicat, ens sorprendrà. D'un punt de partida simple i curiós en surt un al·legat intens sobre la vivència de la pròpia sexualitat, la magestuositat de la bellesa i la joventut, la contraposició amb la degeneració que la vellesa infligeix de forma implacable al nostre cos, la melanconia per allò que va ser, o per allò que no va poder ser, últim refugi del desig...

Ens trobem amb un petit hostal (d'una sola habitació), on uns clients "de confiança", vells tots ells, contracten els serveis que s'hi ofereixen: passar la nit al costat d'una noia jove, que jau nua i totalment adormida, narcotitzada. L'única norma és la de respectar la noia, no infligir-li cap mal o fer coses "desagradables". A canvi, el decrèpit client haurà reviscut sensacions que es resisteix a oblidar, sense que ningú hagi de sentir repulsió o compassió pel seu cos castigat. No hi ha comunicació entre el client i la seva acompanyant, tot és desig i admiració.

L'obra es centra en les visites que hi realitza un client, el vell Eguchi, encara no molt conscient de la seva vellesa. Ell, que es considera diferent i menysprea els altres clients del local, sense conèixer-los, comença a experimentar tot un seguit de sensacions noves. En les diverses visites que hi fa, molts cops és a punt de transgredir les normes de la casa, però sempre aquestes acaben mostrant-se més poderoses que la seva voluntat. En cadascuna de les noies que va "coneixent", Eguchi hi descobreix experiències diferents i, sobretot, l'assalten records i vivències impensades, fora del seu control, que ens el van definint a poc a poc. I ell s'hi va "enganxant" sense ser-ne conscient.

Em va sorprendre, sobretot, un últim servei que proporciona la casa als seus clients: uns somnífers per ajudar a passar bé la nit, quan ho desitgin. Costa d'entendre'n la necessitat si no entrem de ple en les sensacions d'Eguchi. De la mateixa manera, són bàsics els diàlegs una mica surrealistes que mantenen Eguchi i la mestressa de la casa. De vegades s'entén molt més del que diuen.

Molt ben escrit, aquest llibre ens fa entrar una mica més en les profunditats de la personalitat col·lectiva dels japonesos, la seva forma de viure les relacions humanes, la sexualitat, la complicitat davant les debilitats de cadascú...

Sherlock Holmes

El 150è aniversari del neixement de Sir Arthur Conan Doyle, un metge escocès aficionat a l'escriptura i a l'espiritisme, és una excusa com qualsevol altra per tal de fer alguna reflexió sobre el seu personatge emblemàtic, Sherlock Holmes.

No hi ha ningú que no conegui, per llibres, pel·lícules de cinema, sèries de televisió, etc. aquest impactant detectiu, paradigma de l'investigador intel·ligent i cerebral, que basa les seves recerques en una observació extremadament acurada i el raonament deductiu. Les conclusions a les que arriba sempre després d'una ullada inquisidora i perspicaç són esfereïdores, lluny de l'abast de la resta de mortals. Ell mateix fa seguir els seus companys d'aventures els processos de deducció que els permetren resoldre els casos criminals més embolicats.



La imatge de Sherlock va ser creada bàsicament per l'il·lustrador de les primeres novel·les, ja que Doyle no va perfilar mai tots els atributs que han perdurat: la gorra campera, la pipa...



Com és natural en personatges d'aquesta magnitud, han creat escola i han inspirat la creació d'altres de similars però que, evidentment, no han tingut tant d'èxit. El cas més recent és el Dr. House, de la sèrie televisiva, que utilitza el mateix mètode deductiu per arribar a diagnòstics impensats i que eleva fins el límit el cinisme cap als que l'envolten.



El caràcter especial de Sherlock, poc donat a les convencions socials i tendent a l'aïllament, es copça en aficions com el violí o la geologia, l'entomologia, la criminologia, etc. També era un expert espadatxí i molt hàbil en la lluita cos a cos. Tanmateix, apareixen igualment febleses que el fan una mica més humà, com un punt de misogínia o l'addicció a l'opi (tot i que Doyle el presentava com consumidor de cocaïna, el cert és que tots els trets delataven el perfil del fumador d'opi, molt vigent a l'època).



Com ja sabeu, Holmes tenia el seu contrapunt en la figura del Dr. Watson, un metge que l'acompanyava en les seves aventures i que, partint del realisme i l'excepticisme, acabava aclaparat per l'evidència de la genialitat del seu amic. Nogensmenys, el gran enemic de Sherlock Holmes era el Dr. Moriarty, un gran geni orientat en la direcció contrària. Ambdós s'admiraven mútuament, cercant amb una certa ambivalència la destrucció del seu oponent.

Molts actors l'han interpretat al cinema, a la televisió o al teatre. De quin us heu emportat millor impressió? Quin us ha resultat més creïble? O bé, a quin heu associat definitivament la imatge del millor investigador de tots els temps?

Bé, segur que no us he descobert res, però volia deixar constància d'una de les grans icones del nostre imaginari cultural contemporani. Quina impressió us va deixar?

Ángeles y demonios

M'ho temia.

Hi vaig anar esperant ressarcir-me del fiasco del Codi DaVinci, però no. Ho han tornat a fer.

No he llegit cap dels dos llibres, però aquestes dues pel·lícules em semblen infumables. En concret, a "Ángeles..." la voluntat de donar ritme a l'acció i misteri a la trama, li fa perdre l'escassa credibilitat que podia tenir.

Com que no sé si el llibre cau en els mateixos errors, no sabria dir si el problema sorgeix de Ron Howard (director de la pel·lícula) o de Dan Brown (autor de la novel·la). Però el cert és que la simplesa (simploneria, diria jo) i arbitrarietat dels suposats enigmes, i com es resolen, faria caure la cara de vergonya a qualsevol.

Per exemple: com es poden anar localitzant esglésies a Roma en un mapa amb la simple orientació d'un dit o d'una fletxa que apunta ... "cap allà"??!! Com es troben en aquestes esglésies amagatalls impensables símplement per una llança i una espasa que mira... "cap aquí"??!! Com pot ser que tots els personatges s'entestin a parlar entre ells en anglès a... Roma!, amb un accent macarronic de per riure? Com pot ser que un "expert en simbologia" no sàpiga llatí ni italià??!! Com pot ser que, a Roma, pràcticament ningú no sàpiga qui era Bernini?? Com pot ser que, amb totes les mesures de seguretat per entrar als arxius vaticans, després tot depengui de l'ull que pugui tenir un sol vigilant pràcticament liminar?? Com pot ser que els màxims cardenals, reunits al Cònclau, no coneguin el protocol, la tradició o la història de la cerimònia?? De vegades semblen tontets, pobrets... Com pot ser que ni la gendarmeria de Roma ni la guàrdia vaticana siguin capaços de trobar un assassí que va deixant-los pistes per tot arreu? Com pot ser que els científics de partícules subatòmiques facin experiments importantíssims en un lloc com el CERN sense que ho sàpiga ningú més que dues o tres persones?? Com pot ser que obtinguin... L'ANTIMATÈRIA i la tinguin confinada en un potet de vidre entre dos electroimants, i que tot depengui que no se li acabi la bateria al potet??!! Com pot ser que una experta en física subatòmica també hi entengui en medicina forense??

Que no hi ha ningú?? EEEEOOOOOOO...

L'últim home que parlava català

Aquest és un d'aquells llibres que aprofiten la tirada de Sant Jordi per col·locar-se en els primers llocs del rànking de vendes. Fàcil de llegir, amb un títol molt cridaner i actual, en Carles Casajuana ens vol fer un retrat de la situació de dificultat actual de la llengua, i el futur negre que li espera.

Ja he dit en alguna ocasió que no m'agraden, en general, les novel·les que tenen com a protagonistes els escriptors. I en aquesta ho són per partida doble. No perquè hi tingui res en contra, sinó perquè crec que són perfils especials molt poc representatius de la realitat majoritària. Per tant, considero que l'escriptor que és capaç de mirar més enllà d'un mirall i fixar-se en altres situacions, professions, etc., per copçar realitats diferents de la seva pròpia, ja té un punt afegit.

Aquesta consideració al marge, Casajuana ens resumeix els dos grans blocs argumentatius sobre la situació del català i el seu futur. Aquells que, per tal de no ser radicals, cedeixen contínuament pensant que hi ha d'altres coses més bàsiques sense ser conscients del mal que fan a la llengua, i aquells que la defensen aferrissadament tot i ser titllats d'arrauxats que no volen veure més enllà del seu petit reducte provincià.

Com a vehicle on encabir-hi tothom per aquest viatge, hi trobem una història de mòbbing (perdó, assetjament) immobiliari i relacions creuades entretingudes, amb situacions i personatges més o menys creïbles, però massa "clavats" per a l'ocasió.

El millor, segurament, les argumentacions contraposades que formen part de la relació establerta casualment entre dos escriptors. Tot i que són prou conegudes, està bé que ambdues sorgeixin de la mateixa ploma, perquè no sigui dit que ningú és receptiu a les raons de l'altre. El pitjor, per mi, està en uns personatges massa triats, sorgits d'una anàlisi de necessitats, cosa que els fa poc naturals. Hauria estat millor que fossin més "naturals".

De tota manera, el que m'ha agradat més és la metàfora final (tranquils, no l'explicaré... gaire): l'avís de la tragèdia plana durant tota l'obra, però això no evita que, quan ens arriba, ens agafi desprevinguts. Molt bona reflexió, sí senyor.

Apocalypse Now

Ja s’han complert 30 anys des que en Francis-Ford Coppola va presentar Apocalypse Now al Festival de Cannes. Cal fer un breu recordatori, isn’t it?

Entre els centenars de pel·lícules que s’han arribat a fer sobre la guerra del Vietnam (des del punt de vista americà, evidentment), Apocalypse Now sempre ocuparà un lloc d’honor. I és que, probablement, cap altra obra ha sabut reflexar la irracionalitat, la destrucció de l’essència humana, amb més cruesa que aquesta pel·lícula. Tot queda exposat: els conflictes morals, la hipocresia, la bogeria, el salvatgisme, el sadisme més absolut, la pèrdua total de sentiments en un ambient de devastació que ho supera tot i a qui ningú no hi pot fer front.

Partint d’una fantàstica obra de Joseph Conrad, “El cor de les tenebres”, i en un rar cas d’explosió creativa, Coppola va superar el llindar marcat pel llibre de Conrad, magnífic, d’altra banda. Trasllada el drama personal viscut a les profunditats de l’Àfrica colonial més obscura del S.XIX a la guerra més traumàtica per a l’imaginari col·lectiu de l’Amèrica contemporània: Vietnam.

Suposo que tots l’heu vista, no un ni dos cops, sinó una colla. En faig una breu sinòpsi: al Capità Willard, en plena crisi personal, li encarreguen una missió: localitzar un brillant coronel dels serveis especials, el Coronel Kurtz, que ha desertat muntant una mena de comuna al cor de la selva cambotjana amb els seus homes. La missió comporta eliminar el Coronel, ja que el seu caràcter mesiànic és un perill per al propi exèrcit, Durant tota la història, Willard es va apropant, físicament i psicològicament, a la figura de Kurtz, que finalment esdevé immensa, fora de tota comprensió dels que l’envolten, abocat a la destrucció personal a causa de la immersió en ... l’horror. Sí, l’horror.

En el record de tothom perduren elements importantíssims de la pel·lícula. Coppola aporta una estètica poètica, filosòfica, moral, a la guerra més immoral, crua i absurda que s’ha viscut. D’una banda, uns magnífics personatges impossibles d’oblidar: el Tinent Coronel Kilgore, interpretat magistralment per en Robert Duvall, encarna com ningú l’absència de moral, el triomf del sadisme per sobre de cap altra consideració com a estratègia per sobreviure a l’infern. Les lliçons colpidores d’un Kurtz mesiànic, il·luminat, que ha albirat dolorosament realitats que els altres ni imaginem. Els dubtes morals d’un Willard al caire de l’abisme, conscient de la injustícia i del seu propi sentit del deure, al mateix temps, embarcat en un viatge que el transforma decisivament.

D’altra banda, escenes de gran impacte emocional. Escenes que, dirigides amb gran mestratge, perduraran en la història del cinema. Trobem el genial atac de la cavalleria (ara helicòpters) sota els acords de la Cavalcada de les Walkíries de Wagner, el surf sota els bombardejos amb napalm a les platges vietnamites (“...fa olor de... victòria!”), o el delirant combat contra l’eneimc invisible en la defensa impossible d’un pont. També l’arribada a la comuna de Kurtz, observats per soldats estranys, perduts, alienats. O les lliçons morals de Kurtz-Brando combinades amb imatges de cerimònies tradicionals de tribus cambotjanes, amb sacrifici d’un bou inclòs.

Els actors mereixen un gran reconeixement: Martin Sheen va fer el paper de la seva vida, amb un posat de sorpresa espiritual continua. Un Marlon Brando entre ombres ens construeix un gurú destrossat però més enllà del bé i del mal. Robert Duvall ratlla la perfecció en el paper de Kilgore (“Charlie don’t surf!”). Fins i tot trobem un jovenet Harrison Ford en un paper breu i sobri, encarcarat, o el contrapunt de Dennis Hopper com a reporter.

La banda sonora és un altre dels elements claus del film i que el converteixen en obra mestra. Al marge de les Walkíries que hem esmentat, el rock i la psicodèlia (memorable “The End” de The Doors) de l’època ens ajuda a situar-nos en la bogeria i la desmesura de tot plegat, barrejat amb el recurs a les substàncies al·lucinògenes que estaven de moda i ajudaven a l’evasió d’una realitat massa dura.

D’aquesta pel·lícula han perdurat no tan sols la música, les imatges i els personatges, sinó que és una font impressionant d’anècdotes i de cites impactants. Us en deixo una que m’agrada molt:

“I watched a snail crawl along the edge of a straight razor. That's my dream. That's my nightmare. Crawling, slithering, along the edge of a straight... razor... and surviving” (Colonel Kurtz).