Los sables

 L'edició en castellà d'aquests 7 contes fins ara inèdits de Yukio Mishima ens aporta una nova aproximació a la seva figura i a les seves dèries personals.
Sense sorpreses, els contes, escrits amb diferència de fins a vint anys, aborden els temes de la bellesa, la definició de la pròpia identitat sexual en plena tempesta juvenil, l'orgull, la noblesa i, finalment, la mort com a companya i destí final de tot plegat.
Aquesta distància fa que la qualitat dels diversos escrits sigui molt desigual. Amb l'intent d'experimentació -poc reeixit, tot sigui dit- amb el llenguatge de vegades, amb referències poc adequades que fa entrar amb calçador per demostrar una gran erudició en la cultura occidental, repeticions de les mateixes imatges retòriques la majoria de cops...
Personalment, crec que dos dels contes destaquen enormement per sobre dels altres i justifiquen l'existència d'aquest recull: "Los sables", una història sobre un escola de practicants de kendo de gran intensitat i que dóna títol al llibre, i "Peregrinos en Kumano", que aprofundeix de forma impactant en l'estranya relació entre un reconegut professor i la seva majordona. La resta és prescindible, únicament apte pels grans devots de l'arrauxat escriptor japonès, a qui ja vam dedicar un post fa temps.
De totes formes, si mai no heu llegit Mishima, no comenceu per aquest llibre. Us enduríeu una impressió equivocada.

Arrugues

Aprofitant la seva estrena a les sales de cinema, val la pena repescar aquest còmic de Paco Roca que ens ofereix una història d'una tendresa infinita. I no perquè sigui una història especial, amb personatges curiosos o diferents, no. En realitat, els personatges són d'una habitualitat immensa i corprenedora, ja que tots en podem tenir exemples al nostre voltant.
La vida, monòtona i desesperançada, en una residència de gent gran, es fa insufrible quan l'únic que t'espera és la degradació personal paulatina mentre t'acostes al final.
Allunyats del ritme de la vida exterior, a la qual ja no aporten res més que dificultats, la gent gran veu passar els dies sense alicients, amb por i resignació.
Paco Roca, amb unes poques línies simples, ens retrata les petites estratègies que fan servir per sobreviure a aquell món tancat que no els ofereix cap esperança.
Els personatges són icònics, però exemplifiquen les diverses formes d'acceptació, o no, de l'inevitable.
Amb una gran habilitat, ens mostra, entre d'altres, com es pot sentir la pèrdua de la memòria, que inevitablement porta a la pèrdua de la identitat.
Pàgines de gran tendresa, amb colors suaus, càlids, tardorals, sense estridències... tal com se'n va la vida.

Chico & Rita

Sé que vaig tard, però aprofitaré el tema de les nominacions als Oscar per fer-ne un petit comentari.
Chico & Rita és un bolero. En imatges, això sí. I és un cant d'amor a un gènere, a una música, a una època i a un estil de vida. D'alguna manera, Trueba i Mariscal intenten plasmar amb el seu virtuosisme un tribut als grans músics que veuen trasbalsada la seva vida per les inclemències del cor... o de la política. Evidentment tot apunta a Bebo Valdés, però segurament també a tants d'altres menys coneguts i igualment homenatjables.

Tres aspectes igualment destacables:
primer, el guió. Tot i que algunes qüestions són obligadament esquemàtiques i resumides, i d'altres són poc menys que exageracions de situacions reals, en cap cas hi ha una caricaturització dels personatges, sinó que són dotats d'una humanitat molt emotiva. La història t'enxampa de seguida i no et deixa fins el final, amb un ritme molt estudiat i d'una cadència perfecte entre l'actualitat i els flaix-backs esporàdics, quan toca.
Seguidament, la música. És evidentment l'alma màter de la pel·lícula. El tot poderós bolero es veu adornat amb incursions al jazz, la rumba, la salsa o el be-bop. Acompanya en tot moment l'acció i li dóna tot el color necessari. Les emocions troben en els ritmes càlids un vehicle perfecte.
Finalment, el dibuix. Un excel·lent treball de Mariscal ens recrea l'ambient, la llum, els patis humits o els salons d'espectacles de forma igualment efectiva. Amb aires de gran angular, aporta dinamisme a l'entorn amb enfocs que varien espectacularment. No fa un excés en l'aplicació de tècniques informàtiques -que es detecten sobretot en les textures metàl·liques dels cotxes o en les parets despintades- i els personatges mostren moviments força aconseguits, especialment una sensual Rita. Fet a través de línies netes i poc acompanyades de filigrana, un sol toc d'ombra dinàmica amb colors plans proporciona la sensació de volum necessària.

En fi, només la recomanació d'anar-la a veure qui encara no ho hagi fet. Es tracta de deixar-se portar i passar una bona estona.
Us he dit que em va agradar?

The Descendants

Bon llargmetratge d'Alexander Payne que té com a protagonistes principals les emocions i sentiments. George Clooney interpreta un pare de família que descobreix com els ciments de la seva vida familiar trontollen dramàticament a partir d'un fet tràgic. Matt King (Clooney), ha de refer tot allò que l'envolta, superat pels aconteixements i amb la dificultat de no saber com gestionar els seus propis sentiments.

Abocat a prendre decisions importants, el pas enrere en tantes i tantes coses s'imposa com a l'única opció per poder seguir endavant, aquest cop amb humilitat i humanitat. La interpretació és força correcta, i en aquest aspecte destaca poderosament Shailene Woodley en el seu paper d'Alexandra, filla de Clooney. Algunes de les primeres escenes són dignes de les millors actrius, i acaba construint un personatge inesperadament madur i constructiu.
L'entorn és un retrat realista de Hawaii, un arxipèl·lag allunyat dels prospectes turístics que la converteixen en un paradís exòtic. En tot cas, acompanya discretament i facilita poder centrar-se en els actors i la seva feina.
El guió del propi Payne (i 3 més), és molt sòlid. Discursos creïbles, situacions ernredades a la seva justa mesura, no s'hi detecta cap excés. Si de cas, a mi personalment m'hi sobra un missatge final d'un ecologisme políticament correcte, que no calia. Penso que podien haver estat un pèl més creatius en la resolució del dilema.


Tanmateix, un film recomanable i de bon consumir. Salut!

Antoni Tàpies (1923-2012)

La cultura catalana i mundial perden un (altre) referent. Adéu-siau, mestre.

Eduardo Mendoza agafa el Pont Aeri i deixa la seva fetitxe Barcelona per raure al castís Madrid de 1936, just abans de l'alçament militar. El més curiós de tot el llibre és que ens presenta la ciutat de la mà d'un crític d'art anglès, Anthony Whitelands, especialitzat en la pintura del Segle d'Or espanyol, i més concretament en Velázquez. Aquesta és la gran excusa per fer-lo entrar en tota mena de intrigues, conxorxes i situacions més o menys folletinesques.

L'estil divertit, o més ben dit, que pretén divertir, de Mendoza ens facilita la immersió en la batalla ideològica que va prenent cos en l'espiral prebèl·lica, que tothom pot intuir clarament. D'aquesta manera, tenim accés als discursos contraposats de l'Espanya conservadora i ultracatòlica, enfront la volguda revolució boltxevic de les classes més populars. I, enmig de tot plegat, l'encesa milícia de la Falange de José Antonio, de fet un dels grans protagonistes de la novel·la.
I és que aquesta és la gràcia de "Riña de gatos": la barreja de personatges històrics de primer pla (l'impagable trio de generals colpistes: Queipo de Llano, Mola i Franco, no té pèrdua) amb altres de comedieta o d'inspiració valleincliniana, provoquen l'absurditat de situacions extremes i d'una pujada i baixada constant en l'escala social de la villa i cort. Hi trobem el ja esmentat José Antonio, humanitzat més enllà del seu personatge d'èpica barata, Niceto Alcalà Zamora, Azaña, etc., però també personatges nobiliaris ridiculitzats pels propis noms i títols, espies de totes bandes que barregen interessos i accions poc encertades, xul·los i pinxos de carrer, filòsofs de cantina, diplomàtics de pà sucat amb oli o les intrigues d'una policia republicana absolutament superada per la dinàmica dels temps.
He pogut llegir alguna crítica lletraferida sobre l'estil narratiu de Mendoza. Jo no tinc prou coneixement de causa per fer-ho, però sí que he passat una bona estona enmig de la disbauxa argumental i les peripècies d'un personatge principal que no controla cap dels nombrosos esdeveniments que es cuinen al seu voltant, i dels quals n'és un espectador privilegiat. No, no és en absolut un llibre "seriós", com va dir el propi Mendoza, perquè llavors sí que li hauríem de començar a enumerar els defectes.

Jo confesso

Intentar resumir la novel·la de Jaume Cabré en unes poques idees o paraules és, com diria algun altre comentarista,  "una tasca absurda, inútil i innecessària" (Jordi Cervera).

No tan sols ens trobem amb una obra immensa, plena de referències culturals vastíssimes, recuperant un classicisme actualment poc recorregut, sinó que prova amb molta eficàcia recursos narratius sorprenents, que l'acosten en moltes ocasions al llenguatge cinematogràfic d'avui dia.

Efectivament, en molts moments, el personatge que interpreta una escena determinada es converteix gràficament, visualment, en un personatge diferent d'una altra època, d'un altre lloc, amb el qual només el lliguen el discurs, diàlegs creuats, el drama de la seva vivència, els dubtes existencials... M'agradava imaginar-me la imatge d'aquesta transformació en una pantalla de cinema, on un representant de la Inquisició a la Girona del S. XIV es convertia en un resistent serbi a la segona guerra mundial, o un metge exnazi que intenta purgar els seus pecats d'incògnit a l'Àfrica profunda, tot esperant la visita del venjador sense rostre.

El narrador en tercera persona es converteix sovint en una primera persona, apropant-nos molt més a la vivència íntima del personatge. Un cop t'has acostumat a no aferrar-te a una forma narrativa monolítica, només t'has de deixar arrossegar pel viatge vertiginós de l'Adrià Ardèvol pel cor (i altres entranyes) de la cultura occidental més intensa. L'Storioni omnipresent no és tan sols un fil d'Ariadna, sinó també una metàfora del valor monetari enfrontat al valor intrínsec de l'objecte, de la seva perfecció, de la seva història. El quadre de Modest Urgell representant el paisatge que envolta Santa Maria de Gerri, és observat sempre des de la interrogació: és allà, perdura, ens observa ell a nosaltres més que nosaltres a ell.

El coneixement com a leitmotiv, la construcció de la seva personalitat des de l'exigència paterna i l'autoexigència, i dels paranys personals pels quals es sent eternament culpable, porten aquest personatge a una confessió a la seva ja desapareguda estimada Sara, quan ja entrelluca el final de la seva vida, condemnada per una decadència inesperada i inevitable. De fet, no se sap de què es confessa ben bé l'Adrià; potser d'haver estat massa "humà" enmig de tanta inhumanitat. Per això, la seva fracassada recerca de l'essència del Mal no pot arribar a bona fi.

Fa de mal dir, però potser sí que ens podem trobar davant la novel·la del segle. Gràcies, Cabré.

Les aventures de Tintin: el Secret de l'Unicorn

Finalment ha arribat el moment de les comparacions. Tintin forma part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Tant les seves aventures com el seu disseny gràfic són icones culturals del segle XX. Què en faria de tot això l'Steven Spielberg (i en Peter Jackson)? Aquest era l'interrogant.

Bé, d'entrada, el director americà ha intentat ésser molt respectuós amb tot el que envolta el món de Tintin. Les referències, aprofitament de troballes narratives, l'especial humor dels personatges... tot s'ha mirat de conservar. Però, és clar, hi havia dues coses importants que calia modificar perquè la pel·lícula fos un èxit:

D'entrada, l'estil gràfic d'Hergé, anomenat posteriorment línia clara i àmpliament imitat, no era traspassable al cinema. Bàsicament perquè no cal. L'híperealisme en el còmic és pràcticament un suïcidi, tant per l'ingent treball que suposa (tot i que en la darrera dècada això ha canviat molt),  com pel fet que distreuria l'atenció del lector d'una història que, ja de per si, és força densa. Calia centrar la concentració en el que explicava l'autor, i no tant en la magnificiència de l'art gràfic. Tanmateix, el destí dels temps que vivim va elevar aquest grafisme simple, de colors plans i línies constants en un estil molt reconegut i aprofitat pels dissenyadors.

La segona qüestió a modificar era el ritme. Igual com passa en d'altres camps, avui dia la successió d'esdeveniments, l'acció, ha de ser absolutament trepidant. I això els còmics originals de Tintin no ho tenien, sinó que podien assaborir-se a poc a poc, amb temps de digerir-ho plenament.

Doncs bé, Spielberg ha treballat aquests dos aspectes de forma magistral: el disseny gràfic de personatges i entorns és ara riquíssim, tot i preservant l'atmosfera original, i el ritme de l'acció és insuperable, continu, transportant-nos a móns d'aventura locals i exòtics sense cap problema de continuïtat.

Certament, molts crítics han afirmat que aquesta pel·lícula és més Indiana Jones que Tintin. Segurament tenen raó. Però: hi havia alguna altra possibilitat?

1Q84 (Llibre 3)

S'acaba l'obra més important, fins ara, de Hauruki Murakami. Més important pel volum, és clar, però és més discutible que sigui pel valor literari.

Murakami ens deixa la resolució pendent (?) dels dos primers llibres, tot i que potser no calia. En aquest darrer, l'autor treballa més acuradament els personatges principals, Tengo i Aomame, si bé hi aporta la nova línea narrativa de Ushikawa, un nou element que crea certa incertesa pel que fa al resultat final.

En el fons, res de nou. Les línees argumentals es van acostant poc a poc, molt poc a poc, per arribar a un final esclatant que resulta ser foc d'encenalls i et deixa amb una cara de... ximplet?

Els escenaris són petits, tancats, com volent incidir més en la intimitat dels personatges. Els diàlegs són, de llarg, el millor de tota l'obra, de com els diversos discursos, especials i diferents tots ells en la forma, s'han d'entendre per força.

Murakami no deixa gaire espai a la incertesa o el misteri, encara que es tracti d'una obra de fantasia: tots els personatges, abans o després, ho saben tot dels altres, sense haver-se ni tan sols comunicat. Crec que aquí és on l'autor patina una mica massa.

D'altra banda, el fet que tots ells siguin especialíssims, supercompetents i espavilats, treu una mica de credibilitat al conjunt. Hi podria haver una mica més de realisme (amb les seves deficiències), si us plau?

Un notable, però no crec que passi a ser una obra de culte. En absolut.

L'any de Saeko

La literatura japonesa sempre sorprèn amb les seves petites dosis de quotidianitat que ens fan aprofundir en la complexitat de les relacions humanes. Tot i que l'entorn, el context social i la visió del món poden ser molt diferents dels nostres, sota la capa cultural hi rau la condició humana més primària, comuna arreu.
En aquesta obra, trobem dos personatges en principi poc engrescadors, i una història lenta, mandrosa, de tan banal. Sembla que no passi res, però de cop ens trobem que això no és del tot cert: tot el que pensàvem rutinari, monòton, abriga una realitat d'una gran complexitat humana.
A través de Shum'ichi i de Saeko, la parella protagonista, Katayama ens parla de la naturalesa de la relació de parella, de l'estructura de les emocions i de la pròpia estabilitat psicològica. I com dues persones febles, soles i dèbils, sense massa recursos personals, s'enfronten a decisions i problemes enormes. I com perdura l'enllaç. I perquè. I què hi ha quan no hi ha alternativa...
Al final, és el destí el qui marca l'esdevenir de les coses, i només podem navegar en aquest mar capritxós, intentant no enfonsar-nos.
Una bona elecció per a qui vulgui una novel·la lenta, calmada, profunda, però de bon regust.