14/2/13

Una novelita lumpen


Bianca és un dels clàssics personatges de Bolaño: una persona vulnerable, que malda per mantenir-se al marge de la sordidesa del seu entorn però que, malgrat tot, s’hi veu involucrada i no hi claudica sinó que hi sobreviu amb una força interior espectacular.

En aquest cas, els records de Bianca ens porten a la seva infantesa, on, juntament amb el seu germà, van quedar orfes per la mort en accident dels seus pares. La forma com tots dos s’enfronten a la nova situació, a la vida, és el principal interès de la història. Dos infants que amb prou feines intueixen el funcionament del món dels adults, i que finalment es veuen sota la influència de dos personatges sospitosos que s’instal·len amb ells. Això fa que siguin utilitzats per robar a la casa d’un exactor exculturista i cec, que en els seus bons temps havia interpretat Maciste als pèplums de l’època, tot una metàfora de la glòria de cartró-pedra del passat. Bianca hi estableix una relació especial sense voler-ho, i es mostra ambivalent entre la fidelitat als amics del seu germà o al propi Maciste, mentre va descobrint poc a poc els seus sentiments més madurs.

El títol de “lumpen” li escau a la novel·la, molt breu, ja que ens transporta a un entorn brut, lleig i desagradable, on les persones són només mitjans a utilitzar, en alguns dels racons més deteriorats de la Ciutat Eterna. Sense destacar en res especial, fa tot l’efecte d’un conte una mica estirat, que bé podria haver format part d’una obra més gran i complexa. Poc treballada, em sembla.

Cap comentari: