31/1/11

Ulisses, de James Joyce

Fa difícil d'escriure alguna cosa interessant d’una novel·la com l’”Ulisses”. De fet, és considerada de forma comuna com l’obra mestra del s.XX. Com que aquest blog està pensat per exposar les impressions que ens causen les diverses obres culturals i artístiques a les que assistim, parlaré més d’això que pas del llibre en si.

Primer de tot, estan les prevencions que ens produïa abans d’entomar-lo. N’has sentit parlar tant, i amb tanta complexitat, que sembla només estar a l’abast de grans lectors i especialistes. I no tan sols pel volum (més de 1000 pàgines segons l’edició), sinó principalment pel fet que cada pàgina està farcida de referències culturals, paranys, estils narratius heterogenis i línies discursives estrambòtiques o inconnexes.

De fet, un cop comences, costa de situar-se. Sobretot perquè quan comences a entendre la fórmula narrativa i el llenguatge, tot es capgira de sobte en el següent capítol i tornes a sentir-te perdut i desorientat. A voltes no entens molt bé ni tan sols qui és el narrador, o què dimonis està dient. Llavors comença allò tan cèlebre del corrent de consciència (stream of consciousness), en què les paraules brollen tal com les produeix el pensament, amb la qual cosa les frases deixen de tenir estructura, es barregen raonaments fraccionats amb visions puntuals, associacions més o menys lliures, records, emocions, desitjos o propòsits, fins al punt que fins i tot les paraules queden interrompudes moltes vegades a mig expressar. L’única recomanació que puc fer en aquest cas és la de llegir de pressa, sense intentar entendre-ho massa, només provant de “sentir-ho”. A mi em funcionava.

Els personatges principals, Stephen Dedalus i Leopold Bloom, són tremendament complexes, s’intenta gratar en el més profund del seu funcionament conscient i inconscient, tot i l’enorme diferència entre ells. Dedalus (així com altres personatges del voltant), exhibeix una enorme erudició sobre cultura clàssica, filosofia, política, etc. De vegades costa de seguir, així com les referències a la cultura i història gaèlica per als que no n’estem avesats, i que formen part de múltiples converses i discussions de nivells molt diversos.

La diversitat crec que és la gran característica de la novel·la. Joyce exhibeix una plasticitat impressionant, ja que és capaç d’elaborar discursos des d’un llenguatge formalment jurídic, bellament poètic, intel·lectualment filosòfic, descriptivament periodístic, crípticament científic... fins a les expressions més grollerament brutals. I no tan sols pel que fa a la terminologia , sinó també als estils en que es sustenta cada capítol diferent, que tenen una diversitat tal que sembla difícil creure que siguin escrits per un mateix autor.

En tot cas, el treball que hi ha darrera tot el conjunt és ingent, d’una complexitat imponent i un repte per al lector que pot arribar a nivells d’anàlisi o de captació igualment diversos segons la preparació i la disposició. Però, això sí, imprescindible en un moment o altre de la vida.

Finalment, us deixo un post aquí que aporta algunes pistes sobre com encarar la lectura. Que ho gaudiu.

Les BSO de dol: John Barry e.p.d.


"Out of Africa", "Midnight Cowboy", "Born Free" o "James Bond", grandíssimes peces que formen part de la BSO de la nostra vida.


In Memoriam.

30/1/11

THE LONG WALK



Partint de cert desconeixement i de treure conclusions ràpides, vaig pensar que aquesta pel·lícula estava basada en el llibre, “tan lluny com els peus em portin”, que explicava la fugida solitària d’un soldat alemany d’un camp de treball de sibèria.

Les coincidències són significatives, un camp de treball a Siberia després de la 2ª Guerra Mundial, treballs a les mines amb pronòstic curt de supervivència, una fugida durant molts mesos travessant l’antiga Unió Soviètica per arribar, uns a la India, l’altre a Persia.

Quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que el film plasmava amb força fidelitat els fets escrits en un llibre escrit pel protagonista de la fugida, un jove polonès. Un llibre amb el mateix nom que la pel.lícula i no exempt de polèmica, ja que l’autor ha estat demandat per una persona que s’atribueix esser el verdader protagonista a traves del qual l’escriptor en va conèixer la història.

Què ho fa que històries tan extraordinàries acabin en èxit? Voluntat, constància al límit, no desistir davant els obstacles i cercar sortides, coneixement del medi i de com afrontar les possibles adversitats i sobretot... sort. Quantes persones hi ha que no podran escriure un llibre perquè no van reeixir en les seves escapades, segurament moltes més que les que varen sobreviure.

Un film correcte que sap transmetre les difícils relacions del grup de fugitius, empesos per la necessitat de mantenir-se junts per tenir més seguretat i amb les tensions pròpies per competir pels recursos, aigua, aliments, roba.

Les cares conegudes d’Ed Harris i Colin Farrell donen solidesa a la projecció, aquest últim en un paper molt treballat de delinqüent i personatge del món marginal pel qui les presons formen part de la seva expectativa de vida.

Paisatges per gaudir, des dels boscos siberians nevats, als deserts de Mongòlia per acabar a les terrasses plantades de té, a les muntanyes de la India. Posats a demanar, hi afegiria alguna imatge més complet del llac Baikal per mostrar, encara que sigui en part, la seva immensitat.


Pel que fa al llibre, la història és d'una gran força personal, l'home passa més de dos anys en terres soviètiques essent acollit per tribus nòmades de Sibèria. Impacta les seqüeles amb les que arriba al seu país, ceguesa parcial per excessiva exposició a la neu i sobretot un pànic institiu als russos que li fa tenir paranoia persecutòria inclús a l'Alemania Occidental.

Malgrat tenir noticies que se n'ha fet una pel.lícula, no tinc constància que s'hagi estrenat a casa nostra.