Gustav Klimt

Avui fa 150 anys del naicement d'aquest genial pintor. Un dels meus preferits des que me'l van fer descobrir.

Antoni Tàpies (1923-2012)

La cultura catalana i mundial perden un (altre) referent. Adéu-siau, mestre.

El plagi pictòric de Bob Dylan

Ha sortit la notícia que els quadres que Bob Dylan exposa en la seva The Asian Series, a New York, són senzillament còpies de fotografies antigues d'aquesta temàtica. Podeu veure-ho aquí:

Els quadres copiats de Bob Dylan

Què en penseu? És simple interpretació, inspiració, o bé es tracta de plagi pur i dur?

Tot són opinions.

Lucien Freud

Mor Lucian Freud, el pintor de la carn. Un dels grans.

Sempre dol, la desaparició dels creadors.

Oskar Kokoschka (1886-1980)

La de Kokoschka no era pas l'exposició que em va atreure cap al museu aquell dia, però va ser la que m'hi va retenir unes quantes hores. Els quadres d'exili d'aquest pintor vienès em van hipnotitzar i vaig poder resseguir-los un per un sense l'habitual sensació d'empatx que em provoca normalment contemplar més de cinc quadres per quart d'hora.

Podria argumentar que van ser les combinacions de colors, de contrastos punyents, que evidencien els orígens expressionistes de l'artista. O potser les pinzellades ràpides, gairebé brusques, sobre la tela, capaces de transmetre a l'espectador del quadre una part de l'energia amb què es va pintar. Però, sincerament, no acabo de saber explicar què em va fascinar tant. Potser va ser la mirada de les figures, una mirada sincera, plena de dignitat, que les distingeix d'un fons sovint fosc i amenaçador. Aquest quadre, Nymphe (1936) n'és un exemple i un dels que em va agradar especialment.

La força que transmeten els quadres de Kokoschka és la d'un home que es va haver d'exiliar perseguit pels nazis, un pintor que sempre va denunciar les atrocitats del nacionalsocialisme i la misèria de la postguerra i que va vendre molts dels seus quadres per destinar els diners a causes humanitàries. El mateix home que, ja durant els últims anys, instal.lat a Suïssa, no volia viatjar quan el seu jardí floria per no perdre's l'espectacle que s'havia estat gestant durant el llarg hivern. Un home, doncs, que va unir amb la seves pinzellades de colors la força i la delicadesa i que va saber captar un món destruït amb una mirada plena d'esperança.

Ramon Casas

Si algú em demanés com m'agradaria saber dibuixar, diria sense dubtes: "com en Ramon Casas". I és que aquest fabulós artista barceloní de l'època del Modernisme és per a mi el més gran retratista al carbó que ha donat el nostre país i, segurament, un dels millors de la història de la pintura.

La seva aportació, però, no s'acaba amb la gran quantitat de retrats de personatges importants que va realitzar, i que són, d'alguna manera, la galeria fotogràfica d'una època. Casas va ser molt més que això. Entre d'altres coses va ser una de les ànimes del moviment Modernista, agermanat amb el bo i millor del Paris de l'època (finals del S XIX, principis del XX), on va residir (a Montmartre, és clar) i compartir evolucions artístiques amb la més avançada intel·lectualitat, i la follia de la vida nocturna més despenjada a base de ball i absenta.

A la seva pintura s'hi barregen diversos estils segons els motius a pintar: de la influència de Toulouse-Lautrec en les seves interpretacions dels balls al mític Moulin de la Galette o la proximitat d'Alphonse Mucha en el cartellisme, fins a les obres costumistes on plasma amb delicadesa la vida íntima familiar (de la seva pròpia família) o grans esdeveniments socials de la Barcelona d'aquell temps. Tota aquesta obra, però, està realitzada amb tons suaus, velats, que donen un aire eteri a les ambientacions, en composicions de vegades espectaculars. En això contrasta amb l'estil directe, dur, contundent, del seu traç al carbó.

A banda d'això, Casas va participar de forma molt decidida en el desenvolupament del Modernisme a Catalunya, editant i dirigint revistes culturals, fundant Els Quatre Gats juntament amb Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, i, com no, participant en les grans festes de Rusiñol al Cau Ferrat de Sitges.

Edward Hopper (1882-1967)

Mai he estat un apassionat de la pintura. Això no vol dir que no hagi pogut gaudir d'alguns quadres, al contrari. M'agrada. El que passa, és que mai he estat un gran coneixedor dels moviments artístics dins d'aquest camp, mai he tingut la necessitat vital de ser-ho; he preferit disfrutar d'obres concretes.
Però l'estiu del 2007, durant una visita a Boston, vaig poder entrar al Museum of Fine Arts. Un museu molt interessant, sí, però quedaven pocs dies perquè s'acabés una exposició dedicada al pintor americà Edward Hopper. La seva meravellosa plasmació de la soledat, de la melanconia, del personatge solitari per definició em va captivar. Quins quadres. Quanta senzillesa al servei d'un estat d'ànim.
Els seus paisatges són molt interessants, bonics (sobretot els fars del nordest d'Estats Units), però el que més impacta són els seus interiors i els exteriors urbans. La que possiblement és la seva obra més coneguda, el Nighthawks, de 1942, mostra unes ànimes solitàries a la barra d'un bar que fa cantonada. És de nit, no hi ha ningú, al carrer.
El quadre que més em va atrapar, però, va ser New York Movie, de 1939, on a l'interior d'un cinema, una dona resta pensativa al segment dret del quadre, sola. Amb una llum dedicada exclusivament a ella. Està preocupada, pensa. Al segment esquerre, la gent, un pati de butaques al que Hopper no li dóna gaire importància, aprofitant que està a les fosques per la projecció d'una pel·lícula.
Els personatges que pinta Hopper li han servit moltíssim al cinema negre dels anys 40 i 50. Personatges que tenen alguna cosa que els martiritza, personatges foscos. Hopper i el Film Noir es necessiten mútuament.
Dels molts quadres que té Hopper, no em vaig poder resistir a comprar i emmarcar reproduccions del Nighthawks i del NY Movie. Els tinc al menjador de casa, i me'ls podria mirar per sempre. No sé per què.


Nighthawks (1942)


New York Movie (1939)