29/7/11

Magia contra la impostura - Midnight in Paris (a La Poma Daurada)

La poma daurada: Magia contra la impostura - Midnight in Paris, de ...: "Si teméis al cambio, no vayáis a verla. Midnight in Paris es de aquellas películas que, en el clima propicio a la reflexión (como estos d..."

Fantàstica aportació al deliciós blog "La poma daurada". Ets un crack, Eva!

11/7/11

L'última trobada

A “L’última trobada”, l’escriptor hongarès Sándor Márai ens relata el retrobament de dos grans amics que havien compartit la seva joventut en els grans dies de l’Imperi Austrohongarès, relació que es va veure bruscament interrompuda per la fugida d’un d’ells. Quaranta-un anys després, el fugitiu reapareix iha d'afrontar els retrets de qui l'ha estat esperant.

Bàsicament es tracta d’un monòleg, en què el General, un noble que viu aïllat en la seva propietat de terratinent al peu dels Càrpats aboca literalment a en Konrád, el seu íntim amic, tot allò que ha anat elaborant durant aquests quaranta-un anys i que no ha pogut compartir amb ningú. Els perfils del General i de Konrád no poden ser més diversos: l’ànima marcial i amb l’honor com a principal divisa del primer, es veu contraposada (i, de fet, complementada) per Konrád, d’origen humil, amb inclinacions artístiques soterrades, que fa de la carrera militar la sortida evident cap a un progrés social assegurat. Tanmateix, el discurs del General durant una nit intensa, ens anirà desvetllant els motius de la fugida precipitada d’aquell, com inicia una nova vida als tròpics, on farà fortuna, i on troba el retir buscat d’allò que el va empènyer a marxar. Tant lluny com fos possible.

Amb un format proper a l’obra teatral, l’obra ens parla de l’amistat, de la fidelitat, de l’honor, de la valentia... valors que es troben en crisi en un moment en què l’Imperi s’esmicola, i un nou ordre substitueix el passat vuitcentista. El General es manté al marge dels canvis amb un aïllament que ha volgut mantenir fins a tenir l’oportunitat de retrobar-se amb el seu amic. Konrád, per la seva banda, no volia acabar la vida sense retornar, ja vell, a l’escenari on va viure la plenitud i respondre pel que va succeir.

Un molt bon llibre on els silencis són, al capdavall, tan transcendents com les paraules.

1/7/11

"Nèmesi", de Philip Roth

Del primer llibre de Roth que vaig llegir no en vaig poder més que fer una ressenya boníssima. Tant que vaig seguir pendent d'agafar-ne un altre com més aviat millor per veure si confirmava les meves impressions tan favorables.

I vet aquí que sí. Roth és actualment un dels meus escriptors actuals preferits. I ho és per com descriu, dissecciona i transcriu la realitat, amb un llenguatge directe, sense excessives floritures però amb profundes capbussades en el funcionament íntim de les persones.

En aquest cas, Philip Roth ens exposa uns tràgics fets derivats d'una epidèmia de pòlio que es va esdevenir a la ciutat de Newark l'estiu de 1944. Un jove sa i atlètic, tocat pel fet que un problema visual li impedeix allistar-se per anar a lluitar a Europa, fa de monitor d'esplai del barri jueu de la ciutat. La seva situació personal, amb tot de cara, comença a fer aigües quan apareixen els primers casos entre la mainada que té al seu càrrec.

Podem seguir el procés d'autorres-ponsabilització, que porta a la culpa, la dependència de les relacions emocionals d'un noi que ha tingut una infància complicada però que té un íntim complexe de culpa per com les coses semblen anar per bon camí, i s'aferra a la autodisciplina i la responsabilitat exacerbada per conduir les seves decisions, que a voltes el portaran a finals imprevistos.

És engrescador seguir el fil dels aconteixements, que a voltes semblen descontrolats i a voltes certament exagerats. El narrador és un dels nois supervivents d'aquella epidèmia, que Roth ens descriu amb cruesa i claretat, tant des d'un punt de vista mèdic com, sobretot, humà i social.

Un nou vot positiu per aquest escriptor que encara ens ha de donar moltes hores de plaent lectura.