El trastorn de Portnoy

Traduïda antigament per "El mal de Portnoy", aquesta novel·la de Philip Roth de 1969 va ser portada al cinema l'any 1972, passant força desapercebuda. Ara ha estat publicada per Edicions 62 amb aquest títol més ajustat.


Formalment, es tracta d'un monòleg del personatge principal, Alexander Portnoy, que va reflexionant sobre la seva vida i les seves relacions a cal psicoanalista. De fet, fa una mica l'efecte d'un Woody Allen verborrèic (direu: encara més?), amb l'afegit que, en aquesta semblança, s'hi dóna la circumstància de que ambdós són jueus. Aquesta és una de les claus de tot el discurs, i de tot un plantejament vital.


L'educació estricta, basada en l'autocontenció i el sentiment de culpa, planen en tot allò que Portnoy va encarant al llarg de la seva vida, especialment pel que fa referència al sexe. La seva lluita constant contra la pulsió eròtica xoca frontalment amb tot allò que li van inculcar, cosa que li provoca un malestar continu, uns dubtes angoixants, una inseguretat tremenda i una imatge d'ell mateix molt negativa.


Tornant a la comparació amb Woody Allen, Roth és en aquest cas molt més cínic, àcid, punyent. Les contradiccions personals fan que l'intent de sortir del paper tradicionalment assignats als jueus (o d'altres minories) vs. els WASP (White Anglosaxon Protestant) sigui perpètuament bloquejat per la pròpia autolimitació, i que Portnoy ho vulgui sublimar amb la conquesta sexual de dones gentils. Però veu que, sorprenentment, no arriba més enllà en l'objectiu vital fracassat de formar una família tradicional (jueva) i tenir descendència. L'intent final d'aconseguir aquesta relació plenament jueva el porta a una situació esperpèntica i sorprenent.


En definitiva, un llibre molt divertit, ple de sorpreses en forma d'actes i relacions d'una obscenitat aclaparadora i descollonant (amb perdó).