Barri llunyà

Aquesta és una de les millors obres de Jirô Taniguchi, un autor de manga (còmic japonès) que, com és habitual en aquelles cultures orientals, és un fantàstic explicador d'històries.

Per aquella majoria que encara mantenen un fort prejudici en contra del manga, en considerar-lo una invasió forana, de dibuixos repetitius i temàtiques adolescents, els demanaria que, en aquest cas, intentessin deixar de banda aquesta imatge i fessin un esforç per acostar-s'hi a través d'aquesta història. Els garanteixo que, enlloc d'un esforç, al final en resultarà un plaer i el descobriment d'un món nou.

"Barri llunyà" (Haruka na Machi-e) és una obra de 1999 que ha guanyat nombrosos premis internacionals, especialment europeus als salons del còmic d'Angulême i de Barcelona. Lluny de tractar-se d'una obra juvenil, el contingut és molt més adequat per a les persones d'una certa edat, pels plantejaments i dubtes que et genera el decurs de la vida. De fet, podríem dir que és un Seinen, és a dir, un manga adreçat a adults, de temàtica més aviat profunda i filosòfica.

A Barri Llunyà, Taniguchi ens planteja uns seriosos interrogants que tots podríem tenir. Arran d'un fet màgic i inexplicat, Hiroshi Nakahara és traslladat temps enrere a l'època en que tenia 14 anys, al seu poble natal, prop de Tottori. No obstant, aquest viatge en el temps no modifica la seva esència, és a dir, manté la seva mentalitat i experiència d'home de 48 anys, casat i amb dues filles, professional estressat i bebedor social en excés. A partir d'aquestes premises, Hiroshi s'enfronta a la nova situació, a la que s'ha d'adaptar no sense dificultats, però sobretot s'enfronta a importants dilemes: a partir de la seva experiència i evolució personal, pot modificar fets trascendents del seu passat, però amb el dubte de què succeirà amb el seu futur (present), si és que algun dia hi pot tornar. Voldria construir un passat millor, més feliç, estalviant sofriment a qui més estima, però a la vegada té por de perdre el seu futur, del que no sap si realment n'està del tot content.

En aquest marc, Hiroshi s'enfronta als dilemes amb alegria però també una gran angoixa i tot patint una profunda transformació personal. De fet, l'intent de modificar el passat el porta a evolucionar interiorment, créixer i comprendre millor les motivacions dels altres des d'una perspectiva cada cop menys egoísta.

Què faríem, nosaltres, si puguéssim modificar el passat, les nostres decisions, o bé impedir fets que no voldríem que haguessin succeït mai? Realment ho faríem? Això és el que ens planteja Taniguchi, senzillament.

Pel que fa a l'apartat gràfic, el dibuis realista de l'autor ens transporta sense dificultats a l'essència del Japó interior, amb tota naturalitat. El traç senzill però detallista, el gust per la recreació perfeccionista de l'entorn, ens recorda l'estil de Isao Takahata, de Studio Ghibli, amb la predominància de les reaccions interiors dels personatges abans que la dinamització de l'escena. Realment, és un estil molt digerible per tots aquells que no estan avesats a les formes expressives del còmic, essent en realitat un gran exemple de "novel·la gràfica".

Taniguchi, doncs, crec que és un autor a qui val la pena seguir, amb altres obres molt interessants que han estat traduïdes al castellà, com El caminante (Aruku Hito), El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi) o El olmo del Cáucaso (Keyaki No Ki).