18/4/13

El Hòbbit


Em considero d’aquells afortunats que va descobrir Tolkien durant la seva adolescència, cosa que me’n va fer un fan absolut. D’això fa molt de temps. Dintre d’aquest biaix reconegut, “El Hòbbit” sempre havia estat considerada una obra secundària, una prèvia lleugera a la gran obra tolkienana per excel·lència: “El Senyor dels Anells”.
L’adaptació d’aquesta gran obra al cinema per part de Jackson feia pràcticament obligatòria una adaptació posterior d’”El Hòbbit”, encara que fos únicament per raons comercials i acontentar aquells espectadors que, potser, mai s’acostaran al llibre.
La veritat és que m’hi vaig posar amb certa recança, ja que no volia que una mala pel·lícula em substituís el bon regust deixat pel llibre fa tantes dècades. D’altra banda, la mala sorpresa de veure que en farien una trilogia em va fer témer el pitjor: l’allargament artificial de l’argument per tal de justificar tres llargmetratges plens d’acció i poca cosa més.
Tanmateix, sobre la pel·lícula, com a tal, només puc dir que resulta entretinguda: tanmateix, un principi una mica insípid i avorrit, amb poca novetat, dóna pas a una ben triada acció, molt més àgil i engrescadora a la segona meitat. Pel que fa als personatges, la comicitat cercada en els nans de vegades és un pèl forçada, i Thorin és com un cas a banda, poc creïble. En canvi, em va sorprendre agradablement la interpretació de Martin Freeman en el paper de Bilbo Saquet (ull, dobladors: no és “Bolsón” –en castellà– la traducció de Baggins!). És potser el més positiu que hi vaig trobar: expressiu dins la sobrietat del personatge, molt ficat en la seva personalitat, aquesta ambivalència entre la seguretat i comoditat i el desig inconegut d’aventura, és segurament el millor valor i missatge de l’obra.
Els efectes especials i escenaris són, com era d’esperar, senzillament espectaculars i magnífics, especialment les ciutats perdudes dels nans.
Ara, a veure què ens aporta la segona part prevista pel desembre d'aquest any: “La desolació d’Smaug”. Com a mínim, una bona estona d’entreteniment.


El Libro de los seres imaginarios


Tot i que normalment llegir Borges és un plaer per al lector, gràcies a la seva destacadíssima habilitat amb el llenguatge i una intel·ligència excepcional a l’hora de traslladar idees brillants d’una forma entre enigmàtica i esperonadora, en aquest cas l’experiència és diferent.
El “Libro de los seres extraordinarios”, que va aparèixer primerament el 1957 com a “Manual de zoología fantàstica” és, bàsicament, el que diu el títol: un extens catàleg d’éssers imaginaris extrets de tot tipus de fonts: des de les mitologies clàssiques, indoeuropees o asiàtiques, fins a religions oficials i majoritàries o bé la simple imaginació popular o d’autors literaris reconeguts. Aquesta heterogènia fa que el recull sigui irregular, ajudat de forma sorprenent per una ordenació alfabètica discutible.
Es troben a faltar algunes coses, i jo, bàsicament, dues: la intensivitat i la extensivitat (dubto que aquests termes siguin normatius, però jo m’entenc). D’una banda, quan s’aborda algun dels éssers, la descripció i referències són, obligadament, breus, cosa que fa perdre una mica el possible interès de l’obra, que hagués estat la de ser referència obligada en les “fitxes” de cada ésser imaginari. De l’altra, és molt dubtosa la tria final dels espècimens, ja que deixa fora moltíssims d’altres que igualment hi podrien figurar, si es segueixen els mateixos criteris intuïts pel lector.
Tanmateix, el que és molt positiu és que, en molts casos, aporta referències i fonts documentals a les quals es pot anar a ampliar informació. A més, en d’altres invoca subtilment metàfores sobre la condició humana.
Per tant, tal com recomana l’autor (juntament amb Margarita Guerrero, coautora), no és un llibre per llegir d’una sentada (està exempt d’argument), sinó que pot servir bàsicament com a catàleg, segment en el qual es queda, potser un pèl curt.
De totes maneres, mantinc Borges com un dels meus autors de capçalera, sens dubte.

5/4/13

Tocaia Grande


No és una de les obres més conegudes o reputades de JorgeAmado, però Tocaia Grande (1984) reuneix alguns dels tòpics de la seva obra literària. Profundament lligat al seu entorn, l’escriptor brasiler, de qui s’hauria celebrat el centenari l’any passat, feia traslluir a les seves novel·les el pensament comunista o, fins i tot sovint, anarquista amb el qual va estar vinculat gran part de la seva vida. De fet, va dedicar-se activament a la política en els primers anys, cosa que el va portar a l’exili europeu durant uns quants anys, fins que va poder tornar al Brasil.
Aquesta doble font de les històries explicades creen una atmosfera especial: la lluita per la supervivència, l’explotació dels més desvalguts, l’autoorganització social, els valors morals més vitals, bàsics, els trobem en les històries tremendament humanes d’un entorn rural en un Brasil encara per estabilitzar.
A Tocaia Grande, Amado ens recrea el naixement d’una ciutat a la selva de

 l’estat d’Ilhéus, a la costa brasilera al sud de Bahía. Terra verge encara per controlar, les lluites i escaramusses entre coronels per la seva possessió i definiran el destí de les futures hisendes, amb les seves plantacions de cacau, control de les vides i grans fortunes. En aquest cas, en un senzill racó fluvial, diversos personatges s’hi van establint poc a poc, començant de zero, organitzant una nova societat a base d’esforç i passions, somnis o misèria. El fet de situar-se en el camí cap a les naixents plantacions de cacau, fa que hi floreixin el petit comerç, la ferreteria, la prostitució, i qualsevol altra cosa que respongui a les necessitats més bàsiques dels personatges que van apareixent, amb una interessant aportació de la Candomblé, la religió procedent dels ritus africans que marca encara les creences místiques a l'interior del Brasil, amb els seus orixàs, ògums, xangò, etc.
Sota la protecció distant del Coronel Boaventura Andrade, propietari de les plantacions, i més directament del Capitão Natário da Fonseca, el seu fidel jagunço, el campament inicial anirà bastint petits negocis com el magatzem del turc Fadul, d’ànima comerciant, la ferreteria del negre Tió, ex-esclau fugitiu, les prostitutes joves i velles com Coroca, l’errant músic ambulant Pedro Gitano, i tants d’altres que se’ns van fent enormement entranyables. Entre ells sorgeixen tot tipus de relacions, que han d’anar gestionant a base d’assaig i error, i sobretot de l’ajuda i suport mutu, en una mena de paradís anarquista. La seva il·lusió i la unió de tots és l’únic que els ajudarà a enfrontar-se als problemes que, gradualment, incrementaran la seva gravetat: atacs d’assaltants, epidèmia de febre, inundacions, l’arribada de la missió religiosa i, finalment, la imposició de l’Estat, que, sota l’aparença de la legalitat vigent, voldrà controlar la terra mitjançant la violència més brutal. Cal destacar que al seu Brasil original es va fer una telenovel·la basada en aquesta obra.
A banda d’uns personatges encantadors, d’històries molt humanes que generen la comprensió d’uns valors i actituds molt sòlids per tal com són bàsics, un altre dels punts forts de la novel·la és l’ús d’un llenguatge plenament popular, que s’escriu tal com es pronuncia, atesa l’escàs academicisme de tot plegat. Molt bones troballes del traductor Manuel de Seabra en l’edició de La Magrana.
Ara toca entrar en d’altres obres d’Amado més conegudes: Tieta do Agreste, Gabriela, cravo e canela, Dona Flor e seus dois maridos o Teresa Batista, cansada de guerra.