10/11/08

Miriam Makeba

Se n'ha anat quan estava al peu del canó, però sempre ens quedarà la seva música...

Ne me quitte pas


Segurament, la millor cançó en francès de tots els temps. Reserveu poc més de 4 minuts de la vostra vida per assaborir-la.


Ne me quitte pas.
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit dejà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment.
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas.
Je creuserai la terre
Jusqu'apres ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière.
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
Ne me quitte pas.
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras.
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser.
Je te racont'rai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
On a vu souvent
Rejaillir le feu
De l'ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux.
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril.
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
Ne me quitte pas.
Je ne vais plus pleurer,
Je ne vais plus parler.
Je me cacherai là
À te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire.
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre,
L'ombre de ta main,
L'ombre de ton chien.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

6/11/08

Retrat de l'artista adolescent

Hi ha llibres que, per la seva densitat, costen de païr. Aquest n'és un.

En aquesta obra, publicada inicialment el 1916, James Joyce ens fa unes quantes pinzellades per entendre el desenvolupament de la personalitat d'Stephen Dedalus, d'un dels personatges que després sortiran a l'Ulisses. I dic pinzellades perquè hi ha una sensació de salts enormes sense solució de continuïtat, cronològicament parlant. Poc a poc te n'has d'anar adonant quina edat deu tenir el personatge en cadascun dels episodis que s'enllacen. La maduresa progressiva adquireix, doncs, un caràcter de guia per a situar el lector.

Stephen Dedalus és, diuen, una mena de Joyce infantil. Els fets exposats, o, més que els fets, les idees que es van construint durant tota l'obra, són autobiogràfiques, i reflexen l'evolució del propi Joyce en aquells temes que esdevindran capdals a la seva vida. Per aquí exposa des de les dificultats inherents a l'amistat, la relació distant amb la mare, el descobriment -que esdevindrà culpabilitzador- del sexe, el fet nacional irlandès i les seves tensions amb la cultura i poder de l'Imperi Anglès i, sobretot, la dificultat en acceptar la molt interioritzada religió catòlica.

El personatge, que va fent una impressionant evolució intel·lectual, es troba internat en una escola jesuïta, i arriba molt a prop d'integrar-se a l'ordre religiosa. Els dubtes sobre els dogmes de la Fe són, però, immensos, i no ajuda gens l'ús que en fan les estructures eclesiàstiques. De vegades planteja unes preguntes simples que, de tant evidents, sorprenen pel seu qüestionament d'aquests dogmes. Malgrat tot, ell continua fascinat a nivell intel·lectual per la filosofia que se'n deriva, aplicant-la de forma continuada a tots els afers de l'existència.

A mi m'ha copçat, sobretot, un sermó d'un dels pares jesuïtes on descriu, de forma crudíssima, els detalls més bèsties dels patiments de l'infern, per tal d'abonar en l'ànim dels joves el temor de Déu (de l'Infern, bàsicament). Impressionant.

Al final, el llibre deixa el jove a la línia de sortida de la vida adulta, secament.

L'obra va ser totalment reescrita molts anys més tard, cosa que em fa sospitar que va perjudicar la seva integritat estructural. D'altra banda, els diàlegs entre els personatges són, de vegades, difícils de seguir, amanits de qüestions pressuposades o referències a la cultura irlandesa més local. La profunditat dels conceptes, però, és el més positiu de l'obra.

3/11/08

Els nois d'història

Pel teatre m'hi passo poc, i no per falta de ganes. Fer-ne de l'art escènic una afició habitual és pecuniàriament contraproduent. Per això, quan hi vaig, n'espero alguna cosa molt especial. No és com anar al cinema, que si et toca una pel·lícula infumable, doncs no passa res; te'n rius amb qui hi hagis anat. Al teatre, en canvi, si l'obra no és meravellosa, em queda un mal gust de boca, tot i que segurament és injust. Però és així; valorem les coses pel preu que costen.

Divendres passat vam anar a veure "Els nois d'història", de l'incombustible Josep Maria Pou i basada en un text d'Alan Bennett, al remodelat teatre Goya. L'obra apunta maneres i guanya en interès a mida que va passant l'estona, però hi ha alguna cosa que la fa fluixejar. Interpretativament, el que en surt més ben parat és el propi Pou a la pell d'un professor (massa) particular. La resta, irregulars.

El que més ens va estranyar, però, és l'argument i el desenllaç (si és que n'hi ha) d'aquest. No vull desvetllar res, en podem parlar amb qui l'hagi vist, però no vam acabar d'entendre que es parli tan simpàticament i banal d'un tema tan gruixut com el que toca, i és que entre d'altres fils argumentals, l'abús (més o menys acusat) d'alumnes per part d'algun professor sembla quelcom divertit i poc seriós. Desconec el text original de Bennett, no sé si n'han fet una adaptació més o menys lliure o si és clavat a l'original, però és, si més no, sorprenent.