Els nois d'història

Pel teatre m'hi passo poc, i no per falta de ganes. Fer-ne de l'art escènic una afició habitual és pecuniàriament contraproduent. Per això, quan hi vaig, n'espero alguna cosa molt especial. No és com anar al cinema, que si et toca una pel·lícula infumable, doncs no passa res; te'n rius amb qui hi hagis anat. Al teatre, en canvi, si l'obra no és meravellosa, em queda un mal gust de boca, tot i que segurament és injust. Però és així; valorem les coses pel preu que costen.

Divendres passat vam anar a veure "Els nois d'història", de l'incombustible Josep Maria Pou i basada en un text d'Alan Bennett, al remodelat teatre Goya. L'obra apunta maneres i guanya en interès a mida que va passant l'estona, però hi ha alguna cosa que la fa fluixejar. Interpretativament, el que en surt més ben parat és el propi Pou a la pell d'un professor (massa) particular. La resta, irregulars.

El que més ens va estranyar, però, és l'argument i el desenllaç (si és que n'hi ha) d'aquest. No vull desvetllar res, en podem parlar amb qui l'hagi vist, però no vam acabar d'entendre que es parli tan simpàticament i banal d'un tema tan gruixut com el que toca, i és que entre d'altres fils argumentals, l'abús (més o menys acusat) d'alumnes per part d'algun professor sembla quelcom divertit i poc seriós. Desconec el text original de Bennett, no sé si n'han fet una adaptació més o menys lliure o si és clavat a l'original, però és, si més no, sorprenent.