27/7/09

El mestre d'ànimes

No ho sé, potser per deformació professional, em va cridar l'atenció aquest llibre d'una tal Irène Némirovsky, de la qual no n'havia sentit a parlar mai.

El llibre, breu però intens, té una factura molt clàssica. L'autora, jueva d'origen ucrainès, va morir a Auswitz el 1942, i aquesta obra la va escriure just abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial. No obstant, recorda molt l'estil de Madamme Bovary (salvant les diferències), per la qual cosa sembla un pèl desfassat, més propi del Segle XIX que del Segle XX, tant en el llenguatge, com en la contrucció dels personatges, les descripcions o les motivacions internes de tots ells.

La història ens remet a la França dels anys 30 (Segle XX, recordem!), on un metge immigrant, d'origen oriental (més o menys de la mateixa zona que l'autora, però amb trets otomans), ha de lluitar amb la misèria més frapant, i ha de recórrer a pràctiques poc morals per tal de sobreviure, ell i la seva família. Turmentat per aquesta involució personal, s'autojustifica permanentment mentre escala en una societat que el rebutja pel seu origen. Tot té un preu, però, i la degradació personal passa factura, reapareixen fantasmes del passat i li arriba el fracàs més dolorós en forma del rebuig del seu propi fill, a qui ell ha intentat preservar de la misèria i que, per causa precisament dels elevats ideals que ha adquirit, menysprea el seu pare.

Dario Asfar, que així es diu el protagonista en qüestió, viu enlluernat per la riquesa material però també per la classe, la categoria d'aquells que són socialment molt superiors, i a qui ell també reconeix com a tals, denigrant els seus propis origens. No obstant, el seu olfacte li fa descobrir les febleses i debilitats d'aquesta alta societat, que també té, evidentment, les seves pròpies misèries amagades. Dario se'n val d'això per progressar i fer fortuna, inventant-se una pseudo-teràpia que es posa de moda entre la gent més benestant de Paris.

Algunes coses ens remeten a la problemàtica d'avui dia: l'ascensor social del que tant havíem sentit parlar quan el conflicte de les banlieus franceses fa un parell d'anys, i que sembla que s'ha espatllat, en aquell temps funcionava de forma més o menys eficient. El rebuig de l'immigrant, del diferent, també ocupa gran part del discurs crític de l'obra.

En definitiva, un llibre llegible, que intenta explorar els valors i les motivacions humanes en situacions de desesperació.

21/7/09

Bossa Nova, la historia, las historias

Hi ha llibres que, per la seva pròpia concepció, esdevenen Bíblies d'alguna temàtica concreta. Aquest segurament n'és un.

Aprofitant l'empenta que ha suposat el 50è aniversari de la Bossa Nova, Turner va reeditar l'any passat aquesta obra del periodista musical Ruy Castro que, tot i que és de 1990, conserva intacte el seu valor. I aquest no és altre que submergir-nos en la història d'aquest estil musical, basat en els records dels propis protagonistes, sense amagar qualsevol tipus de detall per negatiu que fóra, però que també ens transmet una mica millor la seva humanitat i ens els fa molt propers. De fet, el llibre va ajudar a recuperar la imatge i el charme d'aquesta música.



Pels qui, com jo, només en tenien vagues referències, us faig cinc cèntims del que el llibre ens desvetlla.

Partint de la situació musical i cultural del Rio de Janeiro els anys 50 (llavors era la capital de Brasil), ens exposa amb tota mena de detalls l'obsessió i la influència que la joventut d'aquell moment tenien, d'una banda, de la música vocal (sobretot coral) derivada del jazz americà, de grans intèrprets orquestrals com ara Stan Kenton, la temàtica del bolero mexicà i, al mateix temps, de la pervivència del samba com a ritme definitori nacional, bàsicament. Les grans emissores de ràdio i la generalització de les gravacions en disc van popularitzar enormement la passió musical de la classe mitjana carioca.

No obstant, tota una colla de joves que cercaven alguna cosa més es van trobar en aquell moment, i tot es va alterar a partir de l'aparició d'alguns elements fonamentals: João Gilberto, Antonio Carlos (Tom) Jobim i Vinicius de Moraes. Ells són els grans noms de la Bossa Nova, però no els únics.

João Gilberto era un jovenet baià que tocava la guitarra i va arribar a Rio sense res més que la seva afició musical. La seva personalitat especial (per dir-ho suaument) va fer que, en un primer moment, no fos acceptat en l'ambient musical de Rio i n'hagués de fugir enmig d'una crisi personal molt profunda. Els dos anys de "descens als inferns" li van permetre reinventar-se i, amb la seva obsessió per la puresa i la perfecció, va aconseguir trobar el so que cercava, i la seguretat en ell mateix que li permetria enfrontar-se a tot. Va retornar a Rio el 1958. I tot va canviar.

Tom Jobim era un noi de Rio molt més formal i responsable, que ja tenia un ampli bagatge musical en aquella època malgrat la seva joventut. Era un dels directors musicals més prometedors d'una emissora de ràdio i un arranjador reconegut. I ja havia composat nombroses cançons i obres simfòniques quan va trobar João Gilberto. Però tot va canviar.

Vinicius de Moraes era una mica més gran. Poeta i diplomàtic, formava part, quan podia, d'aquella èlit cultural nocturna de la ciutat. Ell solia crear les lletres de moltes cançons, escollia els seus parceiros (socis) musicals (Tom Jobim, Baden Powell, Toquinho...) amb un sentit possessiu peculiar, i amb el seu mètode particular (del qual en formava part indissociable l'amic Johnny Walker -"el millor amic de l'home"-) exprimia el soci creador fins assolir alguna de les peces més meravelloses que s'han escrit mai. Però amb l'arribada de João Gilberto tot va canviar.

Efectivament, tot va canviar. Joãozinho tocava la guitarra com ningú l'havia tocat abans: li donava un tempo especial i aconseguia acords inversemblants; alterava el ritme de base amb una melodia que podia avançar o endarrerir a voluntat, i sobretot va introduir la famosa batida. Jobim va reconèixer de seguida el valor d'aquell talent, i li va fer interpretar algunes cançons seves. Així, amb Chega de Saudade, s'iniciava una convulsió artística sense precedents. Els músics joves, blancs, de classe mitjana, es van apoderar de l'avantguarda musical, deixant enrere el samba d'origen baià, negre, tropical. Ells feien una mena de jazz sensual, que deixava enrere els temes crus del bolero, la tristesa i la desolació, i li cantava a la vida, l'amor, la innocència de la puresa. I sobretot, va deixar enrere les veus potents de la cançó melòdica, cantant baixinho, amb un fil de veu.

Es van succeir, no sense dificultats i entrebancs, les actuacions més o menys amateurs, festivals de música estudiantils, els primers discos on tothom mirava d'imitar aquell estil que es va començar a anomenar Bossa Nova... Els clàssics repudiaven la nova música, que veien insubstancial, però d'altres es van afegir ràpidament a la nova onada. Van sorgir molts noms importantíssims: Carlos Lyra, Sylvia Telles, Luiz Bonfá, Nara Leão, João Donato, Roberto Menescal, Ronaldo Bôscoli, Sérgio Mendes, Os cariocas, Walter Wanderley, Astrud Gilberto... i molts més.

En les actuacions històriques, com l'encotro al Bon Gourmet el 1962, es van presentar temes universals, com Garota de Ipanema. Altres ja anaven apareixent o feia temps que eren al calaix, sovint creacions de Jobim i Vinicius, una parella creativa inigualable, com Tristeza, Insensatez, Desafinado, Eu sei que vou te amar...



L'interès despertat entre els jazzistes americans, i algunes gravacions inoblidables com el meravellós LP Getz/Gilberto, van aconseguir atraure l'atenció del món musical americà, sobretot per la impressionant versió en anglès que Astrud Gilberto (la muller de João) va fer de Garota de Ipanema, i finalment es va muntar un gran concert, amb greus errades, val a dir-ho, al Carnegie Hall de New York. Després d'allò, Gilberto gairebé es va quedar definitivament als EUA, com també Jobim i alguns altres.

El furor per la Bossa Nova a Rio (i poc després també a São Paulo) va anar desapareixent gairebé tan ràpid com havia aparegut i, després del cop d'estat militar al Brasil, va ser assumida en un moviment més ampli anomenat MPB (Música Popular Brasilera), que ja englobava molts altres ritmes i estils. La política, la cançó polititzada, tornaven a emergir des del morro, des del samba. Però la Bossa Nova ja havia traspassat les fronteres i havia estat adoptada a tot el món, deixant de ser un patrimoni exclusivament carioca. Fins avui.

Avui Tom Jobim i Vinícius de Moraes fa anys que són morts, com gran part d'aquella generació. La Bossa Nova és idolatrada sobretot al Japó i als EUA. I molts altres artistes joves (i no tant joves) segueixen composant amb el so que van crear aquells genis (Eliane Elias, Bebel Gilberto...). João Gilberto, amb 78 anys, segueix vivint al seu apartament aïllat de tothom, recreant el seu personatge excèntric i obsessiu, i sortint només per fer algun concert sempre que les condicions acústiques i el comportament del públic ho permetin (si no, s'aixeca i marxa!).

Val la pena recordar alguns àlbums imprescindibles:

Evidentment que la selecció és molt personal i que té moltes mancances, però no deixa de meravellar cada cop que la sento. Salut!

20/7/09

Impro-Show

De tots és sabut que la interpretació teatral sempre té un punt més de risc que la cinematogràfica. L'actor s'enfronta en directe amb el públic, i qualsevol errada, per petita que sigui, o qualsevol làpsus que el deixi momentàniament en blanc, pot ser terrorífic per ell o ella en particular, i per l'obra en general. Imagineu, doncs, un espectacle on tot es basa en la improvització.



Dissabte passat vaig assistir al Teatreneu a veure una obra de la que me n'havien parlat molt bé, i sobre la que jo hi guardava certes reticències. Es tractava d'un show d'improvització, on els actors no tenien res preparat i creaven històries a partir de frases (surrealistes, en molts casos) escrites pel públic abans d'entrar a platea.
La funció a la que vaig anar a parar estava encarada a històries de terror; per això, els actors plantaven cara a diferents jocs, ja fos explicar una història de por per parts, investigar un assassinat, etc., etc. Gràcies a la imaginació dels espectadors, els actors van haver d'improvitzar una història sobre un monstre assassí que responia al nom d'Enrique Bunbury, una altra sobre un psicòpata que matava les seves víctimes amb un llit de 150x90 (error de l'improvitzador, del qual en van treure molt de suc), una altra sobre una paleta que apareixia morta a la seva habitació, i així successivament.

La improvització impregnava les històries d'un humor del que fins i tot els propis actors, en ocasions, no podien evitar-ne el riure. El surrealisme s'apoderava de l'espectacle per moments, i la platea era un constant intercanvi de riallades, cada cop més fortes gràcies a la complicitat entre el quartet d'actors i el públic.

Es tracta, doncs, d'un espectacle altament recomanable, que et deixa amb un molt bon gust de boca, i que, a més de fer-te passar una bona estona, et fa admirar encara més els actors de teatre. La seva rapidesa i capacitat interpretativa és digna d'elogi.

Stokölm

L'adaptació al català (no és la primera, de fet) del clàssic de John Osborne (Look Back in Anger, 1956) presentada al Teatre Borràs té alguns aspectes interessants i d'altres que segurament es podrien haver polit una mica més.

L'obra ens retrata un personatge central, Jaume (o Jaime, o Jimmy), víctima dels seus propis dimonis interiors. La ràbia i frustració que sent per la seva història personal de pèrdues i d'inadaptació la transforma en una explosió d'energia inconformista, de denúncia brutal d'un sistema social ple d'injustícies i desigualtat. El que no controla és que aquesta ràbia l'aboca contra la seva dona, a qui maltracta emocionalment tot anul·lant-la com a persona i separant-la del seu entorn, familiar, social i psicològic. Ella, l'Alícia, viu presa en una dinàmica destructiva, però que justifica de forma irracional (d'aquí el títol, "Stokölm", que fa referència a la síndrome coneguda).

Els actors desenvolupen els seus papers de forma efectiva, sense excessius lluïments. Rosa Boladeras està molt correcte en el paper de la patidora Alícia, però a mi, personalment, em va agradar força més el personatge secundari d'en Cris (Juan Carlos Vellido), un contrapunt d'humanitat i tendresa imprescindibles enmig del marasme vital de la parella protagonista.

L'ambienta-ció ens situa en la Barcelona (més o menys) d'avui, sense especificar gaire, per a la qual cosa s'ha adaptat l'obra. Aquí és on jo li trobo potser el seu punt més fluix, en l'adaptació. L'obra està escrita en una època i un lloc concrets, l'Anglaterra industrial dels anys 50, on la insatisfacció social es barrejava amb el debat ideològic, en un món altament polaritzat en dos blocs antagònics i enfrontats, conflicte que es traslladava a la divisió social amb gran cruesa. Des de llavors, el món ha canviat notablement. Molt notablement. I l'adaptació que ens n'ha fet en Marc Martínez no ho té gaire en compte, tret d'algunes consideracions estètiques. No n'hi ha prou amb la pàtina bilingüe que intenta fer el discurs més actual (de fet, el trobo una adequació excessiva: és clar que hi ha converses bilingües, però no tant! En la mateix frase es podia canviar tres cops d'idioma -català i castellà- tot i que alguns personatges insistien més en una determinada opció lingüística. És legítim, però poc realista: sempre s'acaba imposant una opció).

El gran dèficit de l'adaptació era en el contingut, no en el continent, però. No és que actualment no hi hagi un discurs contestatari, inconformista, rebel. És clar que hi és. Però des de fa 50 anys ha variat ostensiblement. I diversos cops. El discurs antisistema actual és molt diferent d'aquell dels anys 50, tot i que el malestar sigui comparable. Incorpora nous elements, dóna per superades moltes qüestions o dogmes, és molt més complexe i no tant maniqueu... Tot aquest canvi de fons no s'ha traslladat a un text que peca d'antiquat.

No obstant, podem donar-li un aprovat al muntatge, per la seva senzillesa que el fa descansar en la força dels personatges i les seves contradiccions, fantasmes i dolors.

10/7/09

Estoy desnudo

La literatura japonesa que ens arriba ens sol deixar un molt bon gust de boca. Autors refinats, amb una capacitat d'anàlisi només comparable a una narrativa tant brillant que ens fa demanar-nos com és que és tan desconeguda aquí. El lirisme hi és sempre present, forma part d'una forma d'entendre el món, on la bellesa no ha d'amagar el qüestionament de l'essència humana, les seves passions i defectes.
Anava reflexionant això quan em va caure a les mans aquest recull de contes de Yasutaka Tsutsui, i vaig haver de frenar els meus pensaments. N'havia sentit parlar, de Tsutsui, com un escriptor trencador, l'enfant terrible de la literatura japonesa contemporània, sobretot a partir d'una altra obra traduïda al castellà (Els homes salmonela al planeta porno). I la veritat és que no deceb.

Lluny de l'estil d'altres compatriotes seus, Tsutsui és irreverent, cafre, amb un humor gruixut i basat en les misèries humanes. Primer em feia pensar en una barreja entre Quim Monzó i Stanislaw Lem, però potser no té la ironia del primer ni la intel·ligència del segon.

Els personatges que crea als seus contes són qualsevol cosa menys herois, delicats o íntegres. Al contrari: estan dominats per les més baixes passions, els defectes més humiliants, la ganduleria, la poca consideració cap a l'altre, la pussilanimitat, l'abús o l'engany. De fet, són molt humans.

Les històries ens poden remetre a planetes llunyans o a parcs públics de Tòquio. Tant li fa. Perquè aquests defectes són els que els aboquen a situacions absurdes, delirants, grotesques i vergonyants. Molt sovint de contingut eròtic. Molt sovint amb resultats escatològics o dramàtics, en un bany de sang o directament la mort més brutal.

Tsutsui ha obtingut nombrosos premis i condecoracions, inclosa la Medalla al Mèrit Artístic de la República Francesa! Les seves obres estan sovint relacionades amb la ciència ficció, però també hi trobem en aquest recull petites històries on hi reconeixem el perfil del japonès mitjà en la realitat més quotidiana, abocat a situacions que es van embolicant absurdament fins que en treuen el menys japonès d'ells mateixos.

En fi, una mica d'aire fresc per passar una bona estona i deixar anar alguna riallada.

7/7/09

The Pretenders

La banda de Chrissie Hynde va actuar diumenge a Sant Feliu, al Festival de la Porta Ferrada.

Amb la sang renovada per la incorporació d'un baix i un guitarra joveníssims, van passar revista als seus temes més clàssics, juntament amb la presentació del seu darrer treball. Però Pretenders és Chrissie Hynde: una dona d'una personalitat impactant, una força tremenda, d'un magnetisme infinit. Tant li fa l'edat que tingui. I tota la resta és símplement acompanyament.

Caldria replantejar-se, per part dels responsables del Festival, si l'Espai Port és el més indicat per a aquest tipus de concert. La Hynde va començar una mica fora d'ambient, ja que veure tot el públic assegut tranquilament a les grades no l'acabava de motivar com ella volia. Així les coses, a la tercera cançó ja va demanar sense embuts que la gent baixés a ballar al peu de l'escenari, cosa que l'organització no volia permetre. Però la rebel·lió va ser massa evident com perquè ho puguessin evitar, i tota una colla de gent va abandonar el seu seient i van baixar a saltar, ballar i cantar als seus peus. I ella es va deixar anar, i els va compensar amb una complicitat especial.

Llavors sí estava còmoda, en el seu ambient, i ens va oferir un concert potent i d'un rock directe, ben treballat, de proximitat. I la gent l'hi ho va retornar, és clar. Fins i tot hi va haver crits de "GUAPA"!! És ben bé que la música és capaç de canviar la nostra manera de veure el món!! ;-)

video

3/7/09

La reina al palau dels corrents d'aire

Fins aquí arriba l'aventura Larsson. La saga Millenium s'interromp exitosament, i no serà possible veure'n la davallada ni el cansament dels milers, milions de seguidors que ha creat per tot el món.

Aquest tercer lliurament no és, de fet, un tercer llibre, sinó que és més aviat la continuació lògica del segon, la seva segona part.
Dèiem fa uns dies que a "La noia que somiava..." potser li sobrava acció, que treia fum per tots costats, etc. En canvi, aquest ritme frenètic es troba a faltar una mica en aquest darrer volum. Tot el que ha passat en el segon comença a ubicar-se, ens fiquen de ple en la investigació (de fet, no en una, sinó en tres de paral·leles), que podem seguir sense excessives sorpreses. Tant, que pràcticament ja saps el que passarà fins al desenllaç final. Les reflexions i descobriments es van repetint compulsivament des de diversos angles, però sense el ritme del primer. Això sí: t'atrapa igual.

El millor de tot, però, Larsson ho deixa pel final. Espectacular i sorprenent. Ho neteja tot i ho deixa llest per a un nou començament... que mai arribarà.

Ha estat un exercici reconfortant. Molt recomanable.

1/7/09

Baltasar Porcel

Desgraciadament, de tant en tant hem de posar-nos el dol a l'ànima i elevar el plany per aquells que, deixant-nos, empobreixen el nostre entorn cultural.

Ell ja estava malalt feia temps, el temps s'acabava, i ho sabia. No obstant, va seguir amb la seva brillant prosa, diuen que la més important en català des de Pla. No ho sé. Però jo sempre el vaig considerar un d'aquells intel·lectuals que et fan pensar. Com a articulista i conferenciant el trobava brillant. Hi podries estar d'acord o no, però les seves reflexions solien ser d'allò més estimulants i no deixaven indiferent.

Ara glosaran el personatge i l'autor. Perfecte, el coneixerem una mica més. Però jo sempre el recordaré com una de les personalitats mediterrànies per excel·lència i, en conseqüencia, un vitalista innat.

Descansi en pau.