18/3/11

Botxan

Aquests dies, arran del terratrèmol, el tsunami associat i el desastre desfermat a la central atòmica de Fukushima, tothom s'atreveix a parlar del Japó i dels japonesos. A banda dels molts
tòpics que s'han deixat anar, alguns encertats, d'altres no tant, a mi m'ha fet una especial impressió aquella catàstrofe tot evocant els dies que vam passar al país nipó i la fantàstica gent que hi vam trobar. Una manera de fer reviure aquells records i d'enriquir-los ha estat sumergir-me en alguns aspectes de la seva cultura: literatura, cinema, manga, pintura... En aquest cas, us parlaré d'un petit i deliciós llibre, ple d'humor i també d'humanitat.

"Botxan" és el motiu amb que es coneixen els "senyorets", entenent aquest mot com a professor, bàsicament els novells. El protagonista és un jove de Tokyo que, sense massa ganes de treballar ni esforçar-se, resol formar-se com a professor de matemàtiques per tal de tenir un mitjà de guanyar-se la vida. La seva poca inclinació a la tasca pedagògica li proporciona un lloc de treball a una petita població rural, tasca cap a la que s'hi aboca mantenint-hi una forta distància personal.
El previsible assetjament per part d'uns alumnes "difícils" queda en un segon pla davant el desconcert que li provoca, a un "senyoret" de Tokyo, com hi pot haver, entre el professorat, tensions i conxorxes en les quals s'hi veu embolicat involuntàriament. Allò que ell considerava una comunitat de gent senzilla i planera es converteix en un complexe retrat de les debilitats i passions humanes, on conceptes com l'honorabilitat i la fidelitat competeixen amb els interessos més espuris i la hipocresia més descarnada.
El protagonista, en una petita etapa de creixement personal, procura conservar la dignitat personal i la seva integritat tot reforçant llaços emocionals amb persones de la seva infantesa que ell havia, en certa forma, menystingut fins aleshores.
Amb un llenguatge molt planer i situacions sorprenents, amb grans dosis d'humor i simpatia, Sôseki ens parla de les dificultats d'adaptar-nos a entorns i relacions estranyes, sobretot quan la nostra inexperiència ens fa creure superiors o que controlem allò que ens envolta. És un procés de construcció personal que segurament haurem de tancar amb un conjunt de cicatrius més o menys profundes.

16/3/11

El discurs del Rei

Aquesta pel·lícula, de bona factura, que va guanyar l'Oscar al millor film del 2010 (juntament amb els de millor director, millor actor principal i millor guió original, i 8 nominacions més), es basa pràcticament en dos pilars importants: el duel interpretatiu entre els dos personatges principals, i la gestió de les escenes decisives. Tots dos aspectes són totalment previsibles des d'abans de començar, o sigui que ningú pot dir que li causin sorpresa.

Com resol Tom Hooper aquests dos grans reptes? Doncs jo haig de dir que força bé, realment. No descobriré ara el pareràs que fa Colin Firth, o l'igualment excel·lent Geoffrey Rush. L'alt i baix de les seves trobades, que es decanten ara a favor de l'un, ara a favor de l'altre, reflexa força bé la dinàmica que es pot preveure en una interacció terapèutica d'aquest tipus,

en que la posició dominant del terapeuta xoca amb la posició dominant del pacient. L'equilibri i gestió que ambdós fan d'aquesta tensió és un dels elements més interessants del guió.

D'aquesta manera, l'altre punt fort eren aquelles escenes d'alta tensió que preveu el mateix títol. En els diversos crescendos que culminen amb l'enfrontament del protagonista amb discursos d'alta trascendència, una banda sonora potent i els moviments pausats i estudiats de la càmera ens acompanyen al moment èpic en què el Rei s'enfronta públicament als seus dimonis interiors i... i... està bé, no ho direm.

Per tant, bona pel·lícula, de factura molt correcta i estudiada, amb exercicis d'interpretació d'alta volada, a l'antiga. Però ni de bon tros una pel·lícula que pugui marcar època o alguna cosa semblant.

15/3/11

El cementiri de Praga

Tot i que el llançament es va fer amb tots els ingredients d'un fenomen editorial, avui dia és difícil fabricar-ne un davant un mercat tan heterogeni i canviant. No sé si ha cobert les expectatives, però la novel·la d'Eco sembla que no ha arribat als nivells d'èxit desitjat.


I això no vol dir que no sigui un bon llibre, ni de bon tros. De fet, la complexitat dels arguments de fons estan conduïda per una estructura narrativa àgil, propera a la novel·la d'aventures, però amb un gran pòsit d'ironia (que no cinisme) en la forma d'entendre els grans esdeveniments del darrer terç del Segle XIX, un període convuls, ple d'intrigues i grans pugnes que marcaria la fesomia i les interrelacions de l'Europa del Segle XX.


D'entrada, l'autor ens retrata el personatge principal, el Capità Simonini, fil conductor a través de la Història, com una persona d'estructura mental feble, molt influenciable pels principals prejudicis i corpus argumentals que fan créixer els tòpics negatius sobre diversos col·lectius que formen les dianes a les quals abocar les frustracions col·lectives dels grups dominants. Entre aquells s'inclouen els jueus, els maçons, els jesuïtes, però també els italians, els rusos, els francesos, els anglesos, les dones, els capellans... Tots ells són descrits sense manies com a conspiradors, corruptes, maniàtics, pervertits i vés a saber quantes coses més.

Però Simonini no tan sols serveix per posar damunt la taula el ventall de prejudicis de l'època, sinó que ens el col·loca al rerefons de les maniobres més truculentes i perverses dels grans poders d'una Europa que es veu abocada a la fi dels Imperis. A causa de la seva habilitat com a falsificador, és utilitzat per a elaborar documents d'una importància cabdal per a desfermar moviments justificats de repressió i anul·lació de l'adversari en un tauler d'escacs geopolític impressionant. Des dels Protocols dels Savis de Sió fins a l'esclat del cas Dreyfus, Simonini és utilitzat pels principals serveis secrets de les grans potències, amb intencions molts cops antagòniques, sense saber, al capdavall, a qui estava servint en realitat, sovint contra la seva pròpia voluntat, enmig de xantatges i amenaces.

Embolicant més la troca, i per dotar l'obra d'un caire més literari que la simple novel·la històrica, el misteri de la possible doble personalitat del personatge, que es comunica amb ell mateix sense acabar d'entendre la seva pròpia realitat, ens introdueix en els tortuosos averanys de la psicosi que complica tot l'entramat de conxorxes i assassinats.

En definitiva, de com es mouen les clavagueres del poder (metaforitzades en les clavagueres de Paris), on s'amaguen enganys i cadàvers, del patiment personal per frustracions, manipulacions i repressions que estan en el substracte de la nostra cultura i història judeocristiana.