6/8/12

Crim de sang

Un llibre que deixa un regust estrany. Es nota que hi ha molta feina al darrere, molta documentació i concentració en l'elaboració per copsar l'enrarit ambient de la guerra civil, a Barcelona.
Personatges esfereïdors, els de la FAI, que, per cert, tenen tots uns cognoms predisposants. Els religiosos, en canvi, solen ser més elaborats, amb més matisos, dubtes existencials, etc.
Deia això del regust perquè en els primers capítols sembla que s'obren moltes portes, que estem davant una obra enciclopèdica amb nombrosos fils argumentals, i fa l'efecte que en tant poques pàgines, no es podrà enllestir ni encabir-hi tot el que s'hi apunta.
Efectivament, poc a poc, les temàtiques es van simplificant, algunes es tallen de cop o porten a carrerons tancats. Així que les 4 històries van convergint des dels nexes que ja sabem des de l'inici, i ens porten indefectiblement a un final apoteòsic, molt ben trobat i molt ben resolt per l'Alzamora.
El ritme és constant i precís, tot i que en el final que esmentem va in crescendo, tal com s'espera.
Ara bé, el tema vampíric i el frankesteinià (ho dic així per no desvetllar un dels arguments), m'han semblat una mica "bolets" dins de tota la història general, i no els trobo del tot ben encaixats. Són divertits de llegir, però pequen de poc creïbles en comparació amb la resta de la història. M'hauria agradat una mica més de mà de morter literària per fer que tot plegat estigués més ben relacionat, enlloc de ser meres coincidències espaciotemporals.
Però bé, és un llibre de bon llegir que, crec, està una mica pensat des de la perspectiva de les possibilitats de ser traspassat al cinema. M'equivoco? I si m'equivoco, crec que faria una pel·lícula interessant.
Bé, força bé.

18/7/12

El enredo de la bolsa y la vida


Una altra divertidíssima obra d’Eduardo Mendoza, amb l’estil vibrant a què ens té acostumats. Aquest cop, el nostre “detectiu” pringat fins al surrealisme s’envolta aquest cop d’una colla d’arreplegats absolutament passats de voltes per tal de resoldre un petit misteri que el portarà irremissiblement a una aventura totalment esbojarrada per diversos racons de Barcelona i fins i tot algun de la Costa Brava, amb una mirada original per la seva acidesa.
Els personatges competeixen entre sí en absurditat, poc seny i menys recursos però, això sí, tots amb un llenguatge cultíssim que Mendoza empra com a recurs humorístic pel que té de contradictori i de contrast amb les seves característiques personals.
M’ha seguit reforçant la imatge d’Eduardo Mendoza com el nostre Tom Sharpe particular.
No us el perdeu!

16/7/12

Furari


Segueixo en una total Lluna de mel amb un dels meus autors de capçalera: Jirô Taniguchi. No hi ha obra d’aquest enorme artista que no m’arrabassi totalment i em faci patir a mesura que es van acabant les pàgines que resten per assaborir.
Torno a insistir (i no crec que em cansi) en el seu estil delicat i deliciós, la perfecció dels dissenys, les línies exactes en cada moment, paisatges d’una bellesa extrema, el gust per la delicadesa i el detall... No hi ha res sobrer en els personatges, que parlen expressivament en el seu silenci.
En aquest cas, la història es va anar publicant en breus capítols, que ara han estat recollits en aquest únic volum. En ells, titulats cadascun amb el nom d’algun animal o element de la natura, Tadataka Ino, un funcionari jubilat del final de l’època Edo, intenta fer de les seves caminades una forma de mesura el més exacta possible, que finalment resultarien en el primer mapa a escala de tot el Japó. Aquestes passejades són l’excusa per mostrar-nos amb cert detall la vida al carrer a l’antiga Edo (l’actual Tokyo) d’una manera amable i pausada.
Taniguchi, personificat en el personatge de Tadataka, combina de forma increïble el rigor científic amb la sensibilitat artística, una ànima poètica que s’atura en els detalls més lleugers de la natura, amb una delicadesa extrema.
Una obra per llegir –bé, caldria dir “gaudir”, “assaborir”...- poc a poc, sense cap mena de pressa. Molt “zen”, com es sol dir ara. Relaxant, en un sentit semblant a “El caminante” o “El olmo del Cáucaso”, del mateix autor.

Taniguchi, un dels millors poetes gràfics del nostre temps.

14/7/12

Gustav Klimt

Avui fa 150 anys del naicement d'aquest genial pintor. Un dels meus preferits des que me'l van fer descobrir.

13/7/12

Rolling Stones, 50 anys rebentant els escenaris



Doncs al final serà veritat, que el temps estava del seu costat. Felicitats, Stones!

Corto Maltese fa 125 anys

No ens espantéssim. Quan encar no fa 100 anys del naixement d'Hugo Pratt, no pot ser que el Corto en faci 125, no?
Però segons la seva biografia, va néixer el 10 de juliol de 1887, o sigui que sí, en fa 125 que volta pel món. Celebrem-ho!

http://www.lavanguardia.com/cultura/20120712/54323936232/corto-maltes-125-anos.html

28/6/12

Suddenly, last summer


 Una de les grans pel·lícules d'uns anys especialment bons per al cinema. Quan s'ajunten literatura i cinema, poden sortir bones històries. En aquest cas, Joseph L. Mankiewicz va adaptar la novel·la de Tennessee Williams que, juntament amb Gore Vidal, van elaborar un esplèndid guió.
En aquells anys, també (finals dels 50), Hollywood va descobrir el potencial narratiu dels relats amagats en el subconscient, utilitzant una versió molt particular de la psicoanàlisi per a les seves intencions de crear relats de suspens. A tots ens venen a la memòria grans títols de Hitchcock d'aquells mateixos anys i de factura molt similar... De fet, sempre he pensat que l'obsessió dels guionistes americans d'encabir en totes les històries un trauma (principalment infantil i inconscient), ve precisament d'aquesta època en que sentien una gran fascinació per les vessants més inspiradores de les teories freudianes.
En tot cas, "Suddenly..." està magníficament construïda com a guió. La figura esplendorosa d'Elizabeth Taylor, es veu fagocitada per la presència invisible però implacable d'un personatge desaparegut, que ens l'aniran descobrint durant tota la pel·lícula. Sebastian, el fill únic d'una excèntrica i riquíssima vídua (una immensa Katharine Hepburn), educat per a la bona vida i la creació artística com a únic leit motif, ha mort de forma poc clara durant les vacances d'estiu en què estava amb la seva cosina Catherine. La recerca de la veritat oculta en aquest història, amenaçada per una lobotomia experimental, impulsa l'actuació heterodoxa del neurocirurgià que no ho acaba de veure clar. Poc a poc, els misteris van sortint a la llum.
Cinematogràficament, la pel·lícula també destaca pel duel interpretatiu de Taylor i Hepburn, que eclipsa en gran mesura el paper digne que fa Montgomery Clift. Segurament Elizabeth Taylor en surt vencedora, amb una força tremenda que contrasta amb la hieràtica Katherine Hepburn, encorsetada per un posat sever i distingit però amb grans detalls d'excentricitat a penes dissimulada. El final no decep. Fantàstic i rodó guió, excepcionals interpretacions.



  

Es va fent més i més tard


Un petit llibre de vegades pot contenir molta saviesa. Crec que aquest és el cas del llibre “Es va fent més i més tard”, un seguit de cartes que van amarades de tot tipus d’emocions, derivades de les més diverses històries i relacions humanes. I és que d’humanitat tracta el llibre.
Antonio Tabucchi fa servir el seu magnífic coneixement de l’ofici per transmetre’ns aquestes emocions de forma absolutament colpidora. Tenen forma de carta, però, en moltes ocasions, no són més que testaments d’una vida, d’una relació. Es donen explicacions, s’exposen arguments, es dibuixen fantasies i esperances, somnis perduts, abandonats o fracassats, alegries viscudes o només somniades, dolors infinits i deserts de l’ànima... Però l'amor sempre al capdavall de tot.
Sempre he considerat un mèrit dels grans escriptors quan ens poden parlar amb llenguatges diferents. I aquí ho podem veure. Cadascun dels autors de la carta (tots homes, tret de l’última), parla amb veu pròpia, amb una estructuració diferent del llenguatge, de les idees, del vocabulari. De vegades es tracta de personatges racionals, metòdics, o d’altres que transiten per diverses línies de pensament; de vegades les paraules són dures i directes, però en altres ocasions la metàfora esdevé la reina del relat; en ocasions és fred, o d’altres sensible i tendre.
La localització de les històries ens va movent per tota Europa: principalment la Mediterrània (Itàlia i Grècia), però també Paris o Londres. De la mateixa manera, els autors de les cartes solen ser artistes d’arts diverses, que ens transporten al seu món particular: des d’harpistes a pintors, poetes, etc.
Una bona elecció per gaudir de petites històries emotives que fan reflexionar.

26/6/12

Toro Salvatge


Una grandíssima obra mestra de Martin Scorsese, basada en l'autobiografia de Jake LaMotta, el toro del Bronx. De format lineal i molt clàssic, ens narra l'ascens i caiguda d'aquest temperamental boxador, a qui el seu entorn protegeix de tot menys d'ell mateix. L'autodestrucció acaba amb el mite, de forma tràgica i fregant el patetisme.
Amb un aspecte gràfic que recrea etapes molt anteriors del cinema, Scorsese construeix perfectament personatges, ambients i, sobretot, mentalitats d'una època on els valors antics començaven a fer aigües. Inseguretats personals, atraccions fatals, poders camuflats que tothom coneix... i escenes de boxa ben rodades, amb prou realisme però sense arribar a l'espectacularitat de pel·lícules posteriors.
Segons ell mateix explica, la carrera de LaMotta es veu afectada pels clàssics interessos mafiosos en les apostes des de bon començament i, de manera molt més interessant, en una segona etapa, per uns gelos patològics que porten la violència a la part més íntima de la seva vida familiar i personal.

La interpretació de De Niro i de la resta dels actors és senzillament increïble. Ens retorna a les millors obres del cinema clàssic. Jo em quedaria, si em permeteu, amb el paper de Joey (Joe Pesci), el germà de Jake, que trobo senzillament immillorable.
Una pel·lícula de 1

Per cert, no us perdeu l'evolució física de Robert De Niro, un esforç que afegeix un plus de credibilitat a la història.0.






Eraserhead

Moment de reviure clàssics en blanc i negre. Comencem.


Eraserhead (1977) és una inquietant obra de David Lynch. L'argument incideix en les banalitats i les penúries de la vida humana, extrapolats fins al paroxisme. Henry Spencer és un home feble i insegur, que viu en un ambient llòbrec d'una ciutat industrial qualsevol, on fa (se suposa) d'impressor, però en aquest moment està de vacances. Una delirant visita a la casa dels pares de la seva xicota fa que s'hi acabi casant, ja que ella està embarassada de... què? Un nadó força estrany, que neix tot seguit i no para de plorar quan es posa malalt, cosa que fa que la xicota de Henry abandoni la llar, a on havia anat a viure sense solució de continuïtat. Henry es troba sol amb aquell "fill", i a la vegada és seduït per una veïna massa atractiva per a ell. Per la nosa que li fa l'engendre, Henry decideix finalment... Bé, tant li fa. I és que fins aquí el mitjanament digerible de l'argument.
Sí, encara que costi imaginar, la resta d'elements, imatges, idees, etc. que van sorgint al film són molt més absurds. La majoria d'ells remeten a somnis o desitjos més o menys inconscients del protagonista, però costa (si és possible) distingir on arriba la imaginació del personatge d'on comença el malson i la follia.
Emmarcada en una època on s'explorava molt des de diverses arts el malestar d'una societat mecanitzada i aclapardora per a l'individu, i les evolucions del seu inconscient personal d'una forma fosca i inquietant (a la qual es van produir, per exemple, els millors àlbums de Pink Floyd i de la psicodèlia), moltes vegades ajudat per substàncies al·lucinògenes a l'hora de reproduir-ho, Eraserhead és una mena d'obre de culte del neosurrealisme.
Cal veure-la sense massa pretensions de descobrir-hi res més enllà del que els propis fantasmes us hi vulguin fer veure.
Això sí, en una atmosfera tranquil·la i desestressada. Si no, maleireu els ossos del pobre Lynch.


17/6/12

Mort a la Fenice

Quan hom tingui necessitat de desconnectar, amb novel·la negra de la bàsica, pot acudir a Donna Leon. Lluny de voler fer experiments insegurs, Leon s'aferra als tòpics del gènere, amb un inspector que porta una vida normal, familiar, i tot i així, ha de mirar de comprendre els viaranys més foscs de la natura humana per arribar a la resolució del cas que l'ocupa.
No he llegit més llibres de Donna Leon, i no sé si ho faré, però si la resta de llibres protagonitzats per Guido Brunetti són com aquest primer, de 1992, l'autora mostra bon ofici però poc art. Tirant de tòpics, el món de Brunetti té punts una mica fluixos per la seva pròpia tipicitat. Per exemple, el cap de Brunetti, un buròcrata curt de gambals i de vergonya, que no dubte a aprofitar-se dels èxits i la feina dels subordinats. Poc creïble, certament.
Leon és una americana fincada a Venècia. Això és en part un avantatge i en part un handicap. Com a estrangera (un foraster mai serà un venecià), veu la vida a la ciutat amb perspectiva. Però això mateix li impedeix absorbir tota l'essència de la vil·la ducal, envoltada de massa misteris per a l'estranger. Tot i així, Brunetti ens regala alguns passeigs interessants per la ciutat dels canals, passant per barris popular o pels palaus del Canal Grande. No deixa de ser interessant, però no aporta res nou.
En definitiva, una novel·la negra senzilla, lineal, on poc a poc els misteris es van aclarint, i que no trenca cap dels tòpics del gènere, amb un llenguatge planer que facilita la lectura. Intranscendent.

6/6/12

Ray Bradbury


Ha marxat, no sabem si cap a Mart o altres móns més llunyans, reals o imaginaris. Ens va ensenyar a pensar, a ser crítics i a pensar utopies possibles i perills molt vigents. Un dels grans mestres.


Per cert, si els llibres cremen a 451 Fº, a quina temperatura cremaran els e-books?

25/5/12

La Gavina

Un llibre difícil, aquest. Lluny de qualsevol mena d'acció narrativa, tota la història es limita a dos o tres espais que simplement serveixen per encabir-hi les doloroses reflexions dels personatges.
Marcat per la tragèdia, un alt funcionari del govern té la responsabilitat de redactar una declaració de guerra que es farà pública l'endemà. Ell, de fet, és com si ja no hi fos, després de la mort de la seva dona. Però això no li impedeix reflexionar sobre la importància de les paraules en la vida de mileres de persones i en l'esdevenir històric de les nacions.
Tanmateix, aquest moment crític es veu alterat inesperadament per l'aparició d'una enigmàtica jove que començarà a remoure antics sentiments i records punyents. Però aquest personatge, entrat per una porta lateral a la seva vida, anirà transmutant des del misteri: "qui és, què vol en realitat?", són les preguntes que planen sobre els sentiments que brollen inesperadament del nostre protagonista.
La tensió discursiva durant tota la nit és creixent, es va modulant contínuament, barreja sensacions contraposades i porta a reflexions allunyades de la racionalitat. I tanmateix, es deixa portar...

18/5/12

Bruce Springsteen

No defrauda. Amb 62 anys, el Boss va córrer ahir per l'escenari com si l'edat no comptés per a ell. L'Estadi Lluís Companys va respondre perfectament i es va entregar a la disposició d'en Bruce. Gairebé tres hores i mitja de ritme imparable.
El feeling amb el públic gairebé no calia ni que se'l treballés gaire, però sí que va fer ús de la seva enorme professionalitat per crear intenses complicitats.
Ell sap de les ganes de marxa del públic, però també de les dificultats socials que actualment colpegen la gent, i s'hi va referir amb fermesa i claredat. A més, va fer tots els parlaments en català, cosa que s'agreeix.
A banda de l'esperit rocker, va tenir moments per al sentimentalisme, recordant Clarence Clemons(Big Man) i Danny Federici, i també grans interpretacions de godspel i blues. Fins i tot un sentit homenatge a Donna Summer, que va morir ahir mateix.
En fi, una gran nit de rock de la mà d'un dels més grans.


8/5/12

L'encantadora de Florència

En l'art d'explicar històries, els asiàtics (així, en general) no tenen rival. Rushdie ens presenta en aquest llibre la història d'un personatge que té una història per explicar, però només la pot explicar a una persona.
En el viatge que ens és reconstruït poc a poc per diversos mitjans, es va desvetllant el secret de Mogor dell'amore, un florentí escèntric i seductor que arriba a la cort del Gran Mogol del segle XVI.
El llibre és interessant pel que suposa de xoc cultural, contraposició de mentalitats i moralitats, i desconeixements mutus, amb personatges complexos i enriquidors, començant per l'especialíssima psicologia del mateix mogol, que li crea no poques dificultats d'entendre's ell mateix, o les dels florentins de l'època dels Medici. Allà hi podem reconèixer molts personatges històrics que tenen un regust de llegendaris, però tant se val en un entorn on les pròpies entitats màgiques conviuen amb la natura més descarnada.
De tot plegat se'n destaca el refinament de la cort, i l'habilitat de l'autor de saber transmetre, més enllà de les formes de cada cultura, el substrat humà amb un gran coneixement de causa, recreant la forma de vida de diversos estractes socials sense que es noti un esbiaixament clar. El barroquisme de les formes també impregna el fons d'una història llarga, complexa i amb moltíssimes ramificacions, que captiva sense fer-se pesada, tot i que en algun moment sembla que el fil es perdi.
Rushdie entra amb bon peu en la meva llista personal d'autors de bon llegir.

30/4/12

The Avengers

Dubto que se'n pugui dir cultura, sinó més aviat entreteniment, pur i dur. Però el que no es pot negar és que és un bon espectacle. Una pel·lícula d'acció i d'evasió efectiva i efectista. La qüestió -eterna- és: és prou fidel al còmic original?
Els que hem viscut pràcticament tota la vida amb aquests herois del nostre panteó particular (segon pas de la introducció al món especialíssim del còmic, un cop superat el Capitán Trueno i abans d'arribar al còmic seriós, "per adults") no ens podem estar de valorar l'adaptació que el film en fa dels personatges de la Marvel:
  • Captain America: no deixo de tenir la impressió que veiem un ninot de colors llampants molt ridícul, lluny d'aquell líder carismàtic de gran personalitat, capacitat estratègica, tècnica de combat, de mentalitat força "conservadora" (per dir-ho ras i curt) que tenim al còmic. Chris Evans no està a l'alçada. FAIL
  • Ironman: sorprenentment passa a ser el principal protagonista, tot i que, personalment, el trobo el menys carismàtic dels personatges, potser per l'escassa implicació de  Robert Downey Jr. Ben adaptat, però.
  • Thor: encara no li han trobat el punt. El personatge original ens aporta matisos que el guaperes d'en Chris Hemsworth està molt lluny de proporcionar-li. Cal evolucionar-lo, proporcionar-li la grandesa còsmica que no té al cinema.
  • Hulk: aporta els millors moments d'humor del film, però no era això. Tècnicament ben fet, Mark Ruffalo no ens recorda en absolut el dr. Bruce Banner del còmic, i tampoc fa gens creïble el seu personatge. FAIL
  • Black Widow: l'adaptació de  Scarlett Johansson és fantàstica, dóna un toc brillant a les seves escenes d'una manera brutal. Gran troballa.
  • Hawkeye: el personatge del còmic ja va ser poc reeixit, ple de conflictes i sense el carisma de tots els altres. Tanmateix,  Jeremy Renner ens el simplifica i en fa un personatge d'acció gens menyspreable. Ben assolit, doncs.
  • Loki: trist que els "dolents" d'aquest tipus de pel·lícules segueixin essent tan patètics. Els esforços interpretatius de  Tom Hiddleston no arriben més que a fer llàstima. FAIL
La resta (Samuel L. JacksonGwyneth PaltrowCobie Smulders...) no deixen de ser comparses eficients, per bastir mínimament la realitat al voltant del grup.
Ara bé, cal dir amb tota seguretat que és la millor de les pel·lícules de superherois que ha fet fins ara la Marvel, cosa que ens fa pensar que encara hi ha molt marge de millora. Tot i que comença de forma força fluixa (per quins set sous Loki ha de fugir al damunt d'un pick-up??!!), l'assalt a l'helicarrier i la mitja hora final són d'una espectacularitat abassegadora. Anem pel bon camí tècnic i des del punt de vista de l'espectacle.
De totes maneres, no puc evitar sentir una certa enveja dels que se la poden mirar de forma "neta", sense els meus prejudicis antics. És clar que, llavors, ni m'hauria plantejat veure-la.  ;-)

23/4/12

La interpretació del crim

Crec que Jed Rubenfeld va fer una (de tantes) biografies de Sigmund Freud. Això li val per agafar un d'aquells episodis menys coneguts (el viatge a New York que va fer el 1909 en companyia de Sándor Ferenczi i Carl G. Jung) i construir-hi una novel·la negra al seu voltant.
No deixo de pensar que la idea té la seva gràcia. D'una banda, l'obra serveix per donar una mica de divulgació (si és que li cal) a la teoria psicoanalítica, tot veient les dificultats que va haver de superar per al seu desembarcament americà, i a la coneguda disensió de Freud amb el seu principal deixeble, Jung, que va tenir les conseqüències de tots conegudes. D'altra banda, la incursió en una història policíaca, amb assassinats truculents, conxorxes misterioses, perversions de l'alta societat novaiorquesa, ens facilita la digestió de tot plegat i possibilita un cert ritme, acció i misteri.
Tanmateix, el resultat final, però, falla. En una bona recreació de la societat i costums de la Nova York de principis del XX, hi apareixen uns personatges molt més pertinents a la dècada dels 90 que a aquella que pretén retratar. Actituds poc creïbles, relacions que no es van poder portar a terme fins molt temps després, instints professionals fora de lloc en aquelles estructures arcàiques... tot fa que tinguem la impressió d'assistir més a un projecte de guió cinematogràfic per tal de fer una pel·lícula digerible per al gran públic actual.
 El misteri tampoc no és res de l'altre món. Evidentment, tampoc el desvetllarem aquí, però aquells misteris pretesament irresolubles que donen emoció a les primeres pàgines del llibre, al final resulten tenir solucions poc imaginatives. Grans i misterioses conxorxes de poderosos personatges, resulten no ser ni tan grans ni tan poderosos.
D'altra banda, un Freud que té més de màgic omniscient que de psicoanalista, un deixeble americà -el doctor Younger, personatge principal- que és bàsicament la justificació americana de l'heroi propi i que és capaç de donar el seu propi estil, poc respectuós amb els plantejaments originals, o bé el detectiu Littlemore de la policia, però que sembla que actuï per compte propi, heroi d'acció de caire totalment modern, capaç de saltar-se protocols i sortir sorprenent indemne de les situacions més arriscades... tot això resta credibilitat i originalitat al plantejament inicial.
Així, només és recomanable per a qui vulgui passar una estoneta divertida, sense gaire més pretensions.
Salut!

20/3/12

Intouchable

Una nova comèdia francesa ens arriba per tocar-nos la fibra sensible. I de fet ho aconsegueix.
S'agraeix en aquestes èpoques de males notícies tenir un break d'aquest estil, que et faci pensar per un moment que la bondat de les persones sempre emegeix per difícils que siguin les circumstàncies, i que aquesta bondat omnímoda fa que persones de móns diferents, radicalment diferenciats, puguin entendre's a la perfecció, connectar amb tota la profunditat que aporta la puresa dels sentiments.

Llàstima que tot s'acabi quan surts de la sala del cinema.

Pel que fa a la pel·lícula, presenta una realització polida, agradable, sense patinades importants. Es podrien haver estalviat algun personatge poc creïble a l'estil americà (la majordona, per exemple), però tot es fa a fi de provocar el somriure i la complicitat de l'espectador.
 
L'enorme expressivitat d'Omar Sy, amb un somriure senzillament escandalós, una forma de ballar encisadora, i un treballat comportament gestual propi dels banlieus, contrasta volgudament amb la subtilesa de François Cruzet (o era Dustin Hoffman?), reclòs al seu propi cos, però parlant a crits en cada mirada.

En resum, una bona opció per anar a passar una bona estona. I poc més.


Macbeth

Sempre és un plaer per a l'esperit revisar grans clàssics. I, entre aquests, què podem dir dels grans drames shackespearians, com ara Macbeth? No hi ha millor manera d'introduir-nos en el sentiment de l'ambició, que porta a la destrucció de l'home i tot el que l'envolta.

Rellegim-lo tants cops com calgui. És un plaer i és un deure intel·lectual.

A disfrutar:

Is this a dagger which I see before me,
The handle toward my hand? Come, let me clutch thee.
I have thee not, and yet I see thee still.
Art thou not, fatal vision, sensible
To feeling as to sight? or art thou but
A dagger of the mind, a false creation,
Proceeding from the heat-oppressed brain?
I see thee yet, in form as palpable
As this which now I draw.

14/3/12

The Artist

 Poques coses a dir d'aquesta gran pel·lícula de Michel Hazanavicius, i més després d'haver aconseguit 5 Òscars, entre ells el de millor pel·lícula, millor director, i millor actor principal (Jean Dujardin). Espereu... he dit "gran"?
En realitat no és "gran". És més aviat una bona història, recreada centenars de vegades, ben explicada, barreja de comèdia i drama. Efectiva, sense altibaixos. Amb una gran interpretació dels personatges principals (fantàstics Dujardin i una adorable Bérénice Bejo) i secundaris al seu lloc, però embolcallats d'una treballada ambientació i una banda sonora molt remarcable. Un producte sòlid i plaent a l'espectador.

La història ja la podem descomptar: una estrella del cinema mut, George Valentin, cau en desgràcia víctima d'un orgull que li impedeix adaptar-se als nous temps (el cinema sonor). La icona d'aquests nous temps és precisament la seva salvació i redempció. Rise & Fall. Res de nou.

Tanmateix jo, més que un homenatge al cinema silent, la considero una metàfora. En realitat ens parla d'un món canviant, en el que, si considerem que el dominem i que s'ha de plegar a les nostres característiques, habilitats o desitjos, fàcilment podem quedar desubicats i incapaços d'assimilar què està passant. Aquests canvis, que a la dècada dels 20 (del S.XX) podien ser més o menys lents i graduals, avui dia són certament vertiginosos, per la qual cosa la nostra capacitat d'adaptació és posada a prova de forma molt exigent i contínua.

El fet que ens parli (...) del pas del cinema mut al sonor, o que estigui rodada en blanc i negre, és un fet circumstancial. El missatge és un altre, que es podria ambientar en altres èpoques o escenaris.

La felicitació, doncs, a aquest equip francès que van saber cuidar molt bé els detalls, incorporant magistralment molts recordatoris de temps passats (els noms, els plànols, les escenes, la música...) que podem anar seguint com a bons aficionats al cinema, especialment el més clàssic.