Furari

Segueixo en una total Lluna de mel amb un dels meus autors de capçalera: Jirô Taniguchi. No hi ha obra d’aquest enorme artista que no m’arrabassi totalment i em faci patir a mesura que es van acabant les pàgines que resten per assaborir.

Torno a insistir (i no crec que em cansi) en el seu estil delicat i deliciós, la perfecció dels dissenys, les línies exactes en cada moment, paisatges d’una bellesa extrema, el gust per la delicadesa i el detall... No hi ha res sobrer en els personatges, que parlen expressivament en el seu silenci.

En aquest cas, la història es va anar publicant en breus capítols, que ara han estat recollits en aquest únic volum. En ells, titulats cadascun amb el nom d’algun animal o element de la natura, Tadataka Ino, un funcionari jubilat del final de l’època Edo, intenta fer de les seves caminades una forma de mesura el més exacta possible, que finalment resultarien en el primer mapa a escala de tot el Japó. Aquestes passejades són l’excusa per mostrar-nos amb cert detall la vida al carrer a l’antiga Edo (l’actual Tokyo) d’una manera amable i pausada.

Taniguchi, personificat en el personatge de Tadataka, combina de forma increïble el rigor científic amb la sensibilitat artística, una ànima poètica que s’atura en els detalls més lleugers de la natura, amb una delicadesa extrema.

Una obra per llegir –bé, caldria dir “gaudir”, “assaborir”...- poc a poc, sense cap mena de pressa. Molt “zen”, com es sol dir ara. Relaxant, en un sentit semblant a “El caminante” o “El olmo del Cáucaso”, del mateix autor.

Taniguchi, un dels millors poetes gràfics del nostre temps.