26/6/12

Eraserhead

Moment de reviure clàssics en blanc i negre. Comencem.


Eraserhead (1977) és una inquietant obra de David Lynch. L'argument incideix en les banalitats i les penúries de la vida humana, extrapolats fins al paroxisme. Henry Spencer és un home feble i insegur, que viu en un ambient llòbrec d'una ciutat industrial qualsevol, on fa (se suposa) d'impressor, però en aquest moment està de vacances. Una delirant visita a la casa dels pares de la seva xicota fa que s'hi acabi casant, ja que ella està embarassada de... què? Un nadó força estrany, que neix tot seguit i no para de plorar quan es posa malalt, cosa que fa que la xicota de Henry abandoni la llar, a on havia anat a viure sense solució de continuïtat. Henry es troba sol amb aquell "fill", i a la vegada és seduït per una veïna massa atractiva per a ell. Per la nosa que li fa l'engendre, Henry decideix finalment... Bé, tant li fa. I és que fins aquí el mitjanament digerible de l'argument.
Sí, encara que costi imaginar, la resta d'elements, imatges, idees, etc. que van sorgint al film són molt més absurds. La majoria d'ells remeten a somnis o desitjos més o menys inconscients del protagonista, però costa (si és possible) distingir on arriba la imaginació del personatge d'on comença el malson i la follia.
Emmarcada en una època on s'explorava molt des de diverses arts el malestar d'una societat mecanitzada i aclapardora per a l'individu, i les evolucions del seu inconscient personal d'una forma fosca i inquietant (a la qual es van produir, per exemple, els millors àlbums de Pink Floyd i de la psicodèlia), moltes vegades ajudat per substàncies al·lucinògenes a l'hora de reproduir-ho, Eraserhead és una mena d'obre de culte del neosurrealisme.
Cal veure-la sense massa pretensions de descobrir-hi res més enllà del que els propis fantasmes us hi vulguin fer veure.
Això sí, en una atmosfera tranquil·la i desestressada. Si no, maleireu els ossos del pobre Lynch.