Eichmann in Jerusalem

Deixant momentàniament la ficció, m'ha colpit tornar a la realitat. I quina realitat! A través de l'impressionant informe que Hannah Arendt (una important sociòloga jueva d'origen alemany) va realitzar del judici que es va fer a Adolf Eichmann a Jerusalem entre 1961 i 1962, es pot entrar a les interioritats del pensament nazi a través d'un dels principals artífexs de la Solució Final.
Eichmann va ser un membre de les SS a qui tenien com a expert en assumptes jueus, per la qual cosa li van fer l'encàrrec (sota les ordres de Reinhard Heydrich) de gestionar la Solució Final al problema jueu. El que en un principi era la deportació dels jueus, primer dels territoris alemanys i assimilats, i després de tota Europa a fi de deixar el Continent judenfrei (lliure de jueus), amb l'avançament de la II Guerra Mundial es va implementar el que s'intuïa: els jueus no tan sols havien de ser deportats, sinó eliminats físicament. Així, a partir de 1942 es van bastir els mecanismes d'un impressionant dispositiu d'assassinat industrial d'éssers humans, i un dels seus principals enginyers era Eichmann. No cal recordar com va anar tot plegat des d'aquest punt, oi?
Un cop consumada la derrota del nazisme el 1945, Eichmann va amagar-se en diferents llocs sota una identitat fictícia (fins i tot la seva família creia que era mort), i finalment es va establir a l'Argentina, on es va poder reunir amb la seva dona i iniciar una nova vida. Malgrat tot, finalment va ser descobert (sembla que ell mateix ho va propiciar) pels serveis secrets israelians i, en una controvertida operació a Buenos Aires, l'any 1960 va ser segrestat i transportat a Jerusalem on havia de ser jutjat.
Hannah Arendt no tan sols relata els esdeveniments del judici, sinó que, sobretot, fa una profunda immersió en la personalitat d'Eichmann, en els condicionants que el van portar a actuar d'aquesta forma tan monstruosa i en l'evolució a tots els països de la Solució Final. També analitza fredament el paper dels Consells Jueus de cada comunitat, i la seva col·laboració amb les autoritats nazis, i amb molta rigorositat, quins eren els objectius d'aquell judici i les seves mancances jurídiques.
El subtítol de l'edició en anglès (A Report on the Banality of Evil) ens dóna pistes del que es va descobrir en aquells dos anys d'interrogatoris i declaracions: Eichmann no era un monstre sàdic, sinó que era una persona eficient, d'unes aptituds intel·lectuals mediocres, bàsicament integrada al sistema, un sistema que li proporcionava el marc moral que va fer possible la Shoah (Holocaust), tot banalitzant aquells preceptes morals universals basats en el respecte a l'altre. Així va ser possible un extermini en massa de jueus i altres pobles inferiors a la raça ària, sense cap càrrec de consciència per als qui hi van participar ni per als veïns que ho observaven.
Arendt no intenta respondre alguns dels grans interrogants d'aquells fets: d'on sorgeix i com funciona un règim totalitari? com és possible que els jueus no es revoltessin? Ja hi ha altres obres per analitzar-ho. En canvi, es centra en el paper d'aquest judici en la consciència històrica del poble jueu, en la necessitat de fer justícia fins i tot per damunt de la legislació internacional, sobre l'aparició d'un nou concepte jurídic: el crim contra la humanitat a diferència del genocidi, i la necessitat de pofer abordar-lo des d'una perspectiva internacional. En aquest punt va ser una decidida precursora.
Una obra imprescindible.