Hoy no me puedo levantar

Seguint les passes del Mamma Mia d'Abba (ei, la veritat és que no sé quin dels dos ha estat primer), els de Mecano han donat una nova vida als seus vells èxits amb aquest actualitzat musical.

Cal dir que l'espectacle està molt treballat, és pensat per a impressionar el públic, i juga una mica (molt) amb les ganes de recordar i la nostàlgia de temps passats (la dècada dels '80). No obstant, hi ha algunes coses que el fan trontollar.

D'entrada, ens trobem amb una primera part força fluixeta, amb diàlegs pobríssims, acudits de pena, caricaturitzant sense cap gràcia alguns personatges típics de l'època (però no tan sols d'aquella època) amb una recreació dels ambients de la movida madrilenya on s'hi ha de posar molta imaginació per identificar-los. Tanmateix, els mateixos tocs locals que volen obtenir la complicitat del públic (què hi pinta un heavy de Terrassa als afores de Madrid?) li treuen l'escassa credibilitat que l'obra tenia. No calia.

Després, l'adaptació musical jo, personalment, no la vaig trobar ben encertada. Les cançons de Mecano són, en la majoria d'ocasions, difícilment identificables i, sobretot, molt poc fidels al seu esperit original. La frescor i innocència d'aquella música (que de fet mai m'ha fet el pes), era substituïda per arranjaments molt recarregats, uns coros poc afinats que sovint es feien molt difícils d'entendre i uns excessos vocals que han donat peu a molts (i no gaire afalagadors) comentaris i crítiques. Aquella veu sensual i plena de matisos d'Ana Torroja és substituïda per uns actors amb ganes de lluïr potència pulmonar i, no tan sols això, sinó que a alguns d'ells (principalment el protagonista principal) això li passava factura en forma de galls i desafinades estrepitoses. Tant, que finalment el públic l'acabava ignorant i recompensant algun dels secundaris amb millor entonació, arribant a escenes de veritable vergonya aliena.

Nogensmenys, la necessitat d'encabir-hi totes les cançons conegudes dels germans Cano a l'espectacle aportaven una sensació de calçador que ajudava a treure més punts al resultat final.

Les coreografies, d'altra banda, eren força pobres, gens lluïdes, simplistes i sense reflectir l'ambient original. A més, hi introduïen alguns elements que no tenen cap més intenció ni sentit que el d'omplir espai i temps amb preteses ganes d'impressionar: què hi pinta un "ballarí-acròbat" que baixa des del sostre penjat d'aquella mena de cortinatges, estil Circ du Soleil?

En fi, tot i que amb el decurs de l'obra (excessivament llarga) els errors es van esmorteïnt en benefici d'alguns personatges que acaben essent entranyables, es tracta tan sols d'un bon intent que s'aguanta únicament per les ganes de remember d'un públic (no tot) a voltes entregat a, almenys feia la impressió, qualsevol cosa que els posessin al davant. No passaria del 4 sobre 10.