Vida de un loco

Després del meu darrer post sobre “El biombo del Infierno” d’Akutagawa, una obra plenament oriental, he tingut l’ocasió de llegir altres tres obres breus del mateix autor, molt més occidentalitzades: “En el bosque”, “Los engranajes” i “Vida de un loco” (els títols van en castellà perquè és la llengua en que les he llegides, perquè no existeix –crec– la traducció catalana o perquè si ho poso en japonès directament algú em maleirà o em tractarà de pedant).

“En el bosque” sorprèn per la seva original concepció: un mateix fet (la investigació per la troballa d’un cadàver al bosc), és relatat i interpretat de diferents formes per diversos testimonis o personatges implicats, en la seva declaració policial. Amb aquestes versions de vegades complementàries i de vegades contradictòries, el lector ha d’anar construint els fets reals, tot i que la complexitat d’aquesta realitat ens comporta més dubtes que certeses.

“Los engranajes”, per la seva banda, té la virtut d’endinsar-te plenament en els processos mentals d’un psicòtic (el propi autor), exposats de forma totalment natural i fluïda. Remou el lector per dins, ja que es troba immers en aquests pensaments desestructurats però d’una polidesa i clarividència espectacular.

I finalment “Vida de un loco”, una obra excepcionalment brillant, crec que qualificable sense problema d’obra mestra. Estructurada en microrelats o episodis brevíssims, alguns de poc més que alguna frase, tots ells impliquen molt més del que les poques paraules exposen: ens aporten ideacions, imatges d’esbossos poc clars, projeccions de futur o regressions al passat de nivell genial, però que van marcats tots ells per una mena d’acomiadament de la vida, ja que l’autor ha decidit el suïcidi. La convicció de la solidesa de la decisió impacta i posa el dol sobre tot el que hi reflecteix, i un dolor imponent en el lector que veu que el Mestre se’n va.

Ara, només m'espera Rashomon. Tot seguit.