Taràs Bulba és una de les figures mítiques de la cultura i tradició dels cossacs. Nicolai Gógol en va fer una recuperació romàntica el 1840, que ensalça les virtuts d’aquells homes rudes i valents, de la seva política llibertària i aventurera que va assolar durant diversos segles les estepes del sud de Rússia, però que, amb les seves gestes bèl·liques, arribarien més tard fins a Sibèria, el Pacífic, o al mateix cor de París. En certa mesura, la forma de vida nòmada i soferta d’aquell poble eslau va ser un dels murs del cristianisme (ortodoxe) contra la puixança de l’Imperi Otomà i els Tàtars des del Sud i l’Orient, tot i que esdevenia també un perill sempre present per als imperis catòlics d’Occident, i finalment va ser un element substancial en els orígens de l’actual Ucraïna.
En aquest cas, Gógol ens relata amb una prosa molt florida i un dinamisme embriagador les gestes de Taràs Bulba, quan incorpora els seus fills Andriy i Ostap (Andreu i Eustaqui en la versió “valenciana” d’Edicions 3 i 4) a la comunitat zaporoja reunida a la Sitx, una mena de comuna on impera la llei cossaca, cosa que li serveix per fer-ne una defensa molt aferrissada dels seus costums i tradicions, l’esperit guerrer i indòmit, on imperaven, per sobre de tot, la defensa de la religió ortodoxa i la fidelitat a la comunitat. És en aquests dos valors suprems que Taràs es veu obligat a actuar com un cossac veritable, per sobre de qualsevol sentiment o del dolor personal, i que conformen el desenllaç de la gran tragèdia.
Les gestes heròiques provoquen, en més d’una ocasió, un somriure irònic en veure’n clarament la irrealitat d’alguns passatges, especialment quan relata últimes paraules dels guerrers en la batalla, o l’actitud davant les tortures. En aquest cas, Gógol es va moure molt més per motius extraliteraris (bàsicament polítics) que per la fidelitat a una possible realitat creïble.
Que jo sàpiga, se n’han fet al menys dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1962 interpretada per Yul Brynner i Tony Curtis, i una altra, russa, dirigida per Vladimir Bortko el passat 2009), i una òpera. En tot cas, es tracta d’una gran novel·la històrica que va servir de mestratge als grans autors de la literatura russa del XIX. Imprescindible.
En aquest cas, Gógol ens relata amb una prosa molt florida i un dinamisme embriagador les gestes de Taràs Bulba, quan incorpora els seus fills Andriy i Ostap (Andreu i Eustaqui en la versió “valenciana” d’Edicions 3 i 4) a la comunitat zaporoja reunida a la Sitx, una mena de comuna on impera la llei cossaca, cosa que li serveix per fer-ne una defensa molt aferrissada dels seus costums i tradicions, l’esperit guerrer i indòmit, on imperaven, per sobre de tot, la defensa de la religió ortodoxa i la fidelitat a la comunitat. És en aquests dos valors suprems que Taràs es veu obligat a actuar com un cossac veritable, per sobre de qualsevol sentiment o del dolor personal, i que conformen el desenllaç de la gran tragèdia.
Les gestes heròiques provoquen, en més d’una ocasió, un somriure irònic en veure’n clarament la irrealitat d’alguns passatges, especialment quan relata últimes paraules dels guerrers en la batalla, o l’actitud davant les tortures. En aquest cas, Gógol es va moure molt més per motius extraliteraris (bàsicament polítics) que per la fidelitat a una possible realitat creïble.
Que jo sàpiga, se n’han fet al menys dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1962 interpretada per Yul Brynner i Tony Curtis, i una altra, russa, dirigida per Vladimir Bortko el passat 2009), i una òpera. En tot cas, es tracta d’una gran novel·la històrica que va servir de mestratge als grans autors de la literatura russa del XIX. Imprescindible.
1 comentari:
Certament, una tradició molt romàntica la dels guerrers cossacs
Publica un comentari a l'entrada