1/5/08

Milton Nascimento

En van quedant pocs, dels mites de la música brasilera, però si fa un any vam poder disfrutar d'en Toquinho, aquest cop ha estat la visita d’en Milton Nascimento, la que ens ha fet viure de primera mà tota la riquesa musical de Brasil.

En Milton Nascimento va camí dels 70 anys; externament se li nota. Li costa caminar i no sembla que hi vegi massa. Davant del micròfon, pràcticament no es mou, i li costa aixecar els braços perquè li pengin la guitarra. Poques vegades, però, he vist algú transmetre tant fent “tan poc”.

Va fer mitja por veure’l aparèixer a l’escenari amb un vestuari absolutament anacrònic, caminant pas a pas, lent, com si no sabés on li tocava anar. Però quan va arrancar a cantar, després de deixar que la banda, liderada per la descendència del gran Jobim, deleités amb una sèrie de versions molt jazzístiques del propi Jobim i de Vinicius, com Águas de Março, Garota de Ipanema o Eu Sei Que Vou Te Amar (una de les cançons més boniques de la història de la música), i després d’una recerca de l’afinació que el feia humà, va demostrar que la puresa segueix intacta. Una veu absolutament admirable i el que més importa: una capacitat de transmetre emocions que és a l’abast només d’uns quants escollits.

Li va costar, sí, però va aconseguir posar-se el públic a la butxaca. Fent un esforç titànic, va acabar baixant a platea, fent cantar l’estribillo de Maria, Maria a TOTA la primera fila, un per un, i provocant que tots els que érem allà féssim l’única cosa que sabem fer en aquests casos: aplaudir, dempeus, fins que les mans fan mal. 

No tot és bossanova, a Brasil; en Milton ho va deixar clar. La seva música té molt més d’arrel, té influències fins i tot africanes. El jazz és i serà la mare dels ous, però a Brasil l’han sabut adaptar i fusionar amb tot el que et pot oferir el que és un dels països musicalment més rics. I poder-ho disfrutar en directe no té preu.


4 comentaris:

Jordi ha dit...

Doncs sí, vam tenir ocasió de veure una actuació important: és un històric!
Jo el vaig veure molt més còmode quan va començar amb el seu propi repertori que quan feien aquelles versions de Jobim. Li esqueia molt més el ritme del Brasil salvatge...

Dani ha dit...

És que crec que deu ser difícil, domesticar-lo!

Xenofílic ha dit...

Molt bon concert! Haig de confessar que vaig descobrir en Milton aquella mateixa nit!

Edu ha dit...

Les velles glòries no moren mai.
Geni i figura.
Per molts anys als escenaris, Milton!