23/5/08

El Club de la lluita


Tot pensant en pel·lícules que m'havien impactat al llarg dels últims anys, sempre apareix un títol: "Fight Club" (El Club de la lluita).

Aquesta pel·lícula és una adaptació del llibre homònim editat el 1996 per Chuck Palahniuk, un dels escriptors nordamericans més emblemàtics de la Generació X. Destralers, iconoclastes, subversius, posen en qüestió qualsevol plantejament, qualsevol prejudici o plantejament que pugui ser considerat políticament correcte. L'anorreament de tot l'establert és una de les bases dels seus arguments.

Per qui no l'hagi vist, cal avisar que hom no es pot deixar portar pel títol de la pel·lícula, ja que no és una pel·lícula de garrotades, ni per l'aparició d'un dels seus actors: Brad Pitt. Certament, tots els actors (Edward Norton, Helena Bonham Carter, Brad Pitt i fins i tot Meat Loaf) fan una aportació magnífica al film. Però el més impactant és el que se n'extreu del seu elaboradíssim guió. Aviso d'entrada que no és per a esperits pusilànims.

Intentaré fer-ne alguna pinzellada sense desvetllar totalment la trama, més que res per si algú no l'ha vista i té intenció de fer-ho.

En el fons de tot hi ha una crítica contra la societat de consum, una crítica àcida i destructiva. No obstant, per consum no s'entén només el model "llar IKEA" (que també), sinó la pròpia mentalitat de les persones, l'ésser més profund. Això crea en el fons un seguit de patologies i necessitats artificials, contra les quals el protagonista es rebel·la progressivament.

L'aparició del personatge de Tyler Durden és una de les troballes més interessants de l'obra. La incògnita sobre el seu poder, el seu magnetisme salvatge, la vida portada al límit del que podríem considerar racional, ens planteja una filosofia corrosiva i autodestructiva, camí on es van veient abocats tota una sèrie de personatges marginats (que no marginals). Però en el fons, el que ens està dient és que TOTS podríem seguir aquest camí, perquè TOTS estem perduts en aquest mateix món fastigós. No som el que tenim, això és un miratge de la societat consumista. Som alguna cosa més que només pot sortir a la llum des de la destrucció.

A "El Club de la lluita" el succeeix, com no podria ser d'altra manera, el "Projecte Mayhem", que és el que ens porta al desenllaç inesperat de tot el que ens ha estat mostrat de forma hàbil i pertorbadora. A mi m'encanten els guions imprevisibles, en què no saps què serà el següent, on et portarà tot allò que, d'alguna manera, ha de tenir un sentit. I aquesta pel·lícula és una obra mestra en aquest sentit. Des dels primers minuts i fins a l'escena final.

D'aquesta manera, el treball interpretatiu d'Edward Norton i la resta no desmereix en absolut la solidesa d'un gran guió. Un parell de consells: penseu una mica en la qüestió dels grups d'autoajuda que apareixen al començament, i en el tema del sabó, tota una gran metàfora.

2 comentaris:

Dani ha dit...

Una pel·li veritablement curiosa i absorbent

Xenofílic ha dit...

Enganxa des del primer moment!