
Conte ens va oferir un repertori molt clàssic de la seva extensa obra, amb peces com Via con me, Sparring partner, Max, Sotto le stelle del Jazz, Cuánta pasión o Alle prese con una verde milonga, a les que va anar intercalant-hi temes del seu darrer treball, Psiche. Amb 72 anys a l'esquena i la inconfusible veu ronca a flor de llavi, va mostrar una envejable energia dirigint fermament els complexes ritmes i harmonies que el caracteritzen.

La seva música és força inclassificable, tot i que sovint se l'ubica en una mena de jazz transalpí, barrejat amb ritmes tradicionals italians o fins i tot amb harmonies properes a la música clàssica. Les seves lletres, de la mateixa manera, són poesia directa a les emocions, on sovint el que es calla és molt més suggerent que el que es diu. I allà on no hi arriben les paraules o els acords, apareix la seva veu gutural en un taral·laleig personalíssim.
En sortir vaig sentir alguna lleu queixa ("Com és que no ha cantat Gelato al limon o Azzurro?"), però jo crec que no era massa fonamentada, ja que no cal recórrer indefectiblement al repertori més antic, per bé que més famós, si el que ens està oferint és aquest plaer pels sentits.
Un luxe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada