
En el llibre, centrat en un breu període de la història d'una família tradicional de classe mitja-alta de l'Estat de New York, apareixen tant personatges paradigmàtics dels principals estereotips de l'època, com d'altres reals, històrics i ben coneguts, com el fabricant automovilístic Henry Ford, el financer J.P. Morgan, l'il·lusionista i escapista Harry Houdini, l'explorador Robert E. Peary, l'anarquista i feminista radical Emma Goldman, l'arquitecte Stanford White, el revolucionari mexicà Pancho Villa o l'activista antiracista Booker T. Washignton. L'aparició de tots ells es fa per contactes casuals amb diversos membres de la família, que sovint es veu aclaparada pels aconteixements i superada per ells.
Bé és cert que aquests contactes i relacions en ocasions apareixen com una mica forçats. De forma més o menys tangencial, tots van tenint alguna relació amb els membres de la família o el seu entorn proper. Curiosament, aquests no tenen nom (el pare, la mare, el fill petit, l'avi o el germà petit de la mare), en una mena d'intent de fer-los més icones que personatges. El benestar i la vida tranquila de la família es veu alterada amb l'aparició de la Sarah, una noia negra que acaba d'infantar. La història d'aquesta, acollida de forma força inhabitual a la casa, amb el pare de la criatura, que poc a poc ha de reconquerir la seva confiança i el seu amor, és el desencadenant dels principals esdeveniments de la novel·la.

Doctorow, com en d'altres obres seves, ens aporta una reflexió crítica de les ideologies de base imperants a la societat, del racisme (contra jueus i contra negres) encara tant ancorat en la mentalitat col·lectiva, del fracàs del comunisme en el seu intent de superar les desigualtats o de l'anarquisme procurant capgirar un ordre social estructurat durant mil·lenis d'història humana, i que argumenta fins al deliri J.P. Morgan.
Penso que el llibre està molt ben escrit, té un ritme àgil i un lèxic fluït, però els esdeveniments de vegades es precipiten massa depressa, tot va directe al nucli de la qüestió de forma impulsiva i, sovint, desproporcionada. En aquest sentit, la història va guanyant en ritme i acció, però perdent potser en sensibilitat humana a mesura que els esdeveniments es mengen els personatges.
Sé que Milos Forman en va fer una adaptació cinematogràfica el 1981, que va tenir diverses nominacions als Oscar i als Globus d'Or, i que l'any 1998 es va estrenar a Broadway un musical molt celebrat, fidel a l'obra en extrem. No els he pogut veure, però en parlen força bé. Algú els coneix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada