Elvis Presley

Llegir una biografia sempre té un punt d'irrealitat, ja que sols entrar en la intimitat d'un gran personatge com si l'accés fos franc i senzill, però de fet no estàs sinó contemplant el retrat que en fa una altra persona, que de fet ha tingut accés a una gran quantitat de dades de primera o segona mà. Si, a més a més, el personatge en qüestió és un mite, aquesta proximitat es fa encara més inverosímil, ja que humanitza la figura llegendària que semblava més enllà del bé i el mal.

Crec que no cal repassar qui va ser Elvis o què va significar en la història de la música contemporània, però això de conèixer al detall l'inici de tot plegat, la "construcció del mite", tal com diu el subtítol de la biografia de Guralnick, aporta moltes claus per reconèixer la personalitat de base del noi de Memphis en la posada en escena del mite Elvis.

Segurament Elvis va tenir la sort d'ésser en el lloc correcte en el moment oportú, però també cal reconèixer-li un perfil especial: ja de bon inici era una persona amb una imatge extravagant, una mica marginal en el seu entorn. Però també va ser un treballador infatigable, amb una implicació total: va fer de la dedicació a la música l'únic leitmotiv de la seva vida, i tot voltava entorn la seva carrera.

Especialment interessant m'ha semblat com es van produint les incorporacions d'"amics" al seu cercle íntim. Sense cap més criteri que no fos que li caiguessin bé, contractava aquelles persones que li havien de fer companyia, que li creaven un entorn segur i de confiança en un món complexe i extremadament exigent. Es podia preveure amb molta facilitat que la dinàmica d'aquest entorn que va anar creixent de forma anàrquica estava destinada al caos, les friccions, enveges i tot tipus de problemes personals.

He deixat per més endavant la segona part de la biografia: "la destrucción del hombre", però tots sabem com va acabar la història, no?