Botxan

Aquests dies, arran del terratrèmol, el tsunami associat i el desastre desfermat a la central atòmica de Fukushima, tothom s'atreveix a parlar del Japó i dels japonesos. A banda dels molts
tòpics que s'han deixat anar, alguns encertats, d'altres no tant, a mi m'ha fet una especial impressió aquella catàstrofe tot evocant els dies que vam passar al país nipó i la fantàstica gent que hi vam trobar. Una manera de fer reviure aquells records i d'enriquir-los ha estat sumergir-me en alguns aspectes de la seva cultura: literatura, cinema, manga, pintura... En aquest cas, us parlaré d'un petit i deliciós llibre, ple d'humor i també d'humanitat.

"Botxan" és el motiu amb que es coneixen els "senyorets", entenent aquest mot com a professor, bàsicament els novells. El protagonista és un jove de Tokyo que, sense massa ganes de treballar ni esforçar-se, resol formar-se com a professor de matemàtiques per tal de tenir un mitjà de guanyar-se la vida. La seva poca inclinació a la tasca pedagògica li proporciona un lloc de treball a una petita població rural, tasca cap a la que s'hi aboca mantenint-hi una forta distància personal.

El previsible assetjament per part d'uns alumnes "difícils" queda en un segon pla davant el desconcert que li provoca, a un "senyoret" de Tokyo, com hi pot haver, entre el professorat, tensions i conxorxes en les quals s'hi veu embolicat involuntàriament. Allò que ell considerava una comunitat de gent senzilla i planera es converteix en un complexe retrat de les debilitats i passions humanes, on conceptes com l'honorabilitat i la fidelitat competeixen amb els interessos més espuris i la hipocresia més descarnada.

El protagonista, en una petita etapa de creixement personal, procura conservar la dignitat personal i la seva integritat tot reforçant llaços emocionals amb persones de la seva infantesa que ell havia, en certa forma, menystingut fins aleshores.

Amb un llenguatge molt planer i situacions sorprenents, amb grans dosis d'humor i simpatia, Sôseki ens parla de les dificultats d'adaptar-nos a entorns i relacions estranyes, sobretot quan la nostra inexperiència ens fa creure superiors o que controlem allò que ens envolta. És un procés de construcció personal que segurament haurem de tancar amb un conjunt de cicatrius més o menys profundes.