El discurs del Rei

Aquesta pel·lícula, de bona factura, que va guanyar l'Oscar al millor film del 2010 (juntament amb els de millor director, millor actor principal i millor guió original, i 8 nominacions més), es basa pràcticament en dos pilars importants: el duel interpretatiu entre els dos personatges principals, i la gestió de les escenes decisives. Tots dos aspectes són totalment previsibles des d'abans de començar, o sigui que ningú pot dir que li causin sorpresa.

Com resol Tom Hooper aquests dos grans reptes? Doncs jo haig de dir que força bé, realment. No descobriré ara el pareràs que fa Colin Firth, o l'igualment excel·lent Geoffrey Rush. L'alt i baix de les seves trobades, que es decanten ara a favor de l'un, ara a favor de l'altre, reflexa força bé la dinàmica que es pot preveure en una interacció terapèutica d'aquest tipus,

en que la posició dominant del terapeuta xoca amb la posició dominant del pacient. L'equilibri i gestió que ambdós fan d'aquesta tensió és un dels elements més interessants del guió.

D'aquesta manera, l'altre punt fort eren aquelles escenes d'alta tensió que preveu el mateix títol. En els diversos crescendos que culminen amb l'enfrontament del protagonista amb discursos d'alta trascendència, una banda sonora potent i els moviments pausats i estudiats de la càmera ens acompanyen al moment èpic en què el Rei s'enfronta públicament als seus dimonis interiors i... i... està bé, no ho direm.

Per tant, bona pel·lícula, de factura molt correcta i estudiada, amb exercicis d'interpretació d'alta volada, a l'antiga. Però ni de bon tros una pel·lícula que pugui marcar època o alguna cosa semblant.