Barri llunyà

Aquesta és una de les millors obres de Jirô Taniguchi, un autor de manga (còmic japonès) que, com és habitual en aquelles cultures orientals, és un fantàstic explicador d'històries.

Per aquella majoria que encara mantenen un fort prejudici en contra del manga, en considerar-lo una invasió forana, de dibuixos repetitius i temàtiques adolescents, els demanaria que, en aquest cas, intentessin deixar de banda aquesta imatge i fessin un esforç per acostar-s'hi a través d'aquesta història. Els garanteixo que, enlloc d'un esforç, al final en resultarà un plaer i el descobriment d'un món nou.

"Barri llunyà" (Haruka na Machi-e) és una obra de 1999 que ha guanyat nombrosos premis internacionals, especialment europeus als salons del còmic d'Angulême i de Barcelona. Lluny de tractar-se d'una obra juvenil, el contingut és molt més adequat per a les persones d'una certa edat, pels plantejaments i dubtes que et genera el decurs de la vida. De fet, podríem dir que és un Seinen, és a dir, un manga adreçat a adults, de temàtica més aviat profunda i filosòfica.

A Barri Llunyà, Taniguchi ens planteja uns seriosos interrogants que tots podríem tenir. Arran d'un fet màgic i inexplicat, Hiroshi Nakahara és traslladat temps enrere a l'època en que tenia 14 anys, al seu poble natal, prop de Tottori. No obstant, aquest viatge en el temps no modifica la seva esència, és a dir, manté la seva mentalitat i experiència d'home de 48 anys, casat i amb dues filles, professional estressat i bebedor social en excés. A partir d'aquestes premises, Hiroshi s'enfronta a la nova situació, a la que s'ha d'adaptar no sense dificultats, però sobretot s'enfronta a importants dilemes: a partir de la seva experiència i evolució personal, pot modificar fets trascendents del seu passat, però amb el dubte de què succeirà amb el seu futur (present), si és que algun dia hi pot tornar. Voldria construir un passat millor, més feliç, estalviant sofriment a qui més estima, però a la vegada té por de perdre el seu futur, del que no sap si realment n'està del tot content.

En aquest marc, Hiroshi s'enfronta als dilemes amb alegria però també una gran angoixa i tot patint una profunda transformació personal. De fet, l'intent de modificar el passat el porta a evolucionar interiorment, créixer i comprendre millor les motivacions dels altres des d'una perspectiva cada cop menys egoísta.

Què faríem, nosaltres, si puguéssim modificar el passat, les nostres decisions, o bé impedir fets que no voldríem que haguessin succeït mai? Realment ho faríem? Això és el que ens planteja Taniguchi, senzillament.

Pel que fa a l'apartat gràfic, el dibuis realista de l'autor ens transporta sense dificultats a l'essència del Japó interior, amb tota naturalitat. El traç senzill però detallista, el gust per la recreació perfeccionista de l'entorn, ens recorda l'estil de Isao Takahata, de Studio Ghibli, amb la predominància de les reaccions interiors dels personatges abans que la dinamització de l'escena. Realment, és un estil molt digerible per tots aquells que no estan avesats a les formes expressives del còmic, essent en realitat un gran exemple de "novel·la gràfica".

Taniguchi, doncs, crec que és un autor a qui val la pena seguir, amb altres obres molt interessants que han estat traduïdes al castellà, com El caminante (Aruku Hito), El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi) o El olmo del Cáucaso (Keyaki No Ki).

El trastorn de Portnoy

Traduïda antigament per "El mal de Portnoy", aquesta novel·la de Philip Roth de 1969 va ser portada al cinema l'any 1972, passant força desapercebuda. Ara ha estat publicada per Edicions 62 amb aquest títol més ajustat.


Formalment, es tracta d'un monòleg del personatge principal, Alexander Portnoy, que va reflexionant sobre la seva vida i les seves relacions a cal psicoanalista. De fet, fa una mica l'efecte d'un Woody Allen verborrèic (direu: encara més?), amb l'afegit que, en aquesta semblança, s'hi dóna la circumstància de que ambdós són jueus. Aquesta és una de les claus de tot el discurs, i de tot un plantejament vital.


L'educació estricta, basada en l'autocontenció i el sentiment de culpa, planen en tot allò que Portnoy va encarant al llarg de la seva vida, especialment pel que fa referència al sexe. La seva lluita constant contra la pulsió eròtica xoca frontalment amb tot allò que li van inculcar, cosa que li provoca un malestar continu, uns dubtes angoixants, una inseguretat tremenda i una imatge d'ell mateix molt negativa.


Tornant a la comparació amb Woody Allen, Roth és en aquest cas molt més cínic, àcid, punyent. Les contradiccions personals fan que l'intent de sortir del paper tradicionalment assignats als jueus (o d'altres minories) vs. els WASP (White Anglosaxon Protestant) sigui perpètuament bloquejat per la pròpia autolimitació, i que Portnoy ho vulgui sublimar amb la conquesta sexual de dones gentils. Però veu que, sorprenentment, no arriba més enllà en l'objectiu vital fracassat de formar una família tradicional (jueva) i tenir descendència. L'intent final d'aconseguir aquesta relació plenament jueva el porta a una situació esperpèntica i sorprenent.


En definitiva, un llibre molt divertit, ple de sorpreses en forma d'actes i relacions d'una obscenitat aclaparadora i descollonant (amb perdó).

Carnaval

Perquè ningú pensi que sols parlem de productes culturals enormes, transcendents o transoceànics, volia fer una petita ressenya d'aquesta obra, que vam poder veure interpretada per un grup de teatre amateur molt interessant.

L'obra de Jordi Galceran, després de l'èxit internacional del seu "Mètode Gronhölm", és tremendament dinàmica, corprèn i et condueix cap a un crescendo d'emocions cada cop menys contingudes. En paraules del propi Galceran:

Dia de carnestoltes. Un nen de tres anys ha desaparegut. La inspectora Maria Garralda no té cap pista. De sobte, les alarmes s'encenen. Un missatge. El nen morirà d'aquí a trenta minuts i el món sencer ho podrà veure a través d'una pàgina d'internet. A la comissaria s'inicia una carrera contra el rellotge per intentar fer alguna cosa abans que es compleixi l'amenaça.
Carnaval és un thriller policíac. Una obra de gènere que ens parla del mal. Del mal es estat pur. I de com els éssers humans intentem enfrontar-nos a la seva existència.

L'obra és rodona, molt ben estructurada i amb un ritme cada cop més frenètic. Entremig hi podem llucar els problemes, dubtes o inseguretats personals d'alguns dels seus personatges, que han de quedar aparcats pel curs dels esdeveniments.

L'adaptació que va fer el grup de teatre cassanenc La Guspira Teatre, només es pot qualificar d'excel·lent. Tots els actors/actrius estan perfectes en la seva recreació dels personatges, i les seves reaccions emocionals les fan nostres de manera absolutament magistral. Sé que hi ha hagut altres adaptacions d'aquesta obra al nostre país i fins i tot a Madrid, però dubto que li treguin gaire mèrit a la que estan fent els de Guspira.

Felicitats. Una gran recomanació per a una estona emocionant.

Ágora

Ai, Amenábar, Amenábar...

La idea era fer una súperproducció a l'espanyola, demostrar que el cinema del país veí havia superat definitivament la tradició de les espanyolades (encara mantinguda tossudament per Almodóvar, a qui no sé com ningú li veu el "glamour" per enlloc). Bé, si aquest era l'objectiu, crec que s'ha aconseguit.

Ara bé, com a súperproducció... encara li falta una mica, la veritat. Dóna tota la impressió d'anar curt d'armilla (vull dir de pressupost), cosa que no s'arregla amb el treball informàtic i amb unes quantes imatges de Google Earth.

L'elecció del tema és molt bona: el xoc entre creences i la voluntat d'anul·lació dels rivals, la recerca de la veritat científica pura i dura, intentant el·ludir els prejudicis o idees preconcebudes que ens limitin el marc de comprensió, la lluita pel poder utilitzant qualsevol estratègia... El marc, incomparable: l'Alexandria decadent que representa la fi de l'Imperi Romà. El personatge principal, impactant i estimulant: Hipàtia és (continua essent) un misteri històric, un referent mític per la seva pròpia existència enmig d'un escenari tan poc favorable a l'aparició d'una dona... científica (filòsofa, perdó).

Partint d'aquestes bases, la pel·lícula ja val la pena. Però l'escassetat de recursos es fa sentir. Les multituds no ho són tant. La ciutat queda reduïda a un parell de racons d'un poblet mediterrani. Els personatges són quatre, mal comptats...

Pel que fa al guió, a mi em van fallar algunes qüestions: només cal un parell de paraules i tota una gernació es mobilitza de cop per matar els que fins llavors havien estat els seus veïns en un clima prou pacífic. No es nota una crispació o separació dràstica de la població que deixés anar espurnes d'odi. Aquest apareix de forma força imprevista. A més, els líders solen ser estrategues molt ineptes: engeguen accions contra els rivals sense comptar amb la reacció d'aquells, amb la qual cosa sovint els surt la broma molt cara. En tres ocasions ho veiem de forma sorprenent.

La Raquel Weisz, per la seva part, guapíssima, com sempre. Però potser li falta una mica de força per al personatge, que no té el carisma que se li suposa. Crec que s'hauria hagut d'aprofitar una mica més això. Sovint se la veu perduda i superada pels esdeveniments. Ja que el personatge històric ens ofereix un ventall tan ampli per la poca informació que en queda, Amenábar hauria d'haver-ho aprofitat una mica més.

La resta dels actors, passables. Max Minghella, en especial, en el paper de Davus, l'esclau, està molt poc expressiu, li costa transmetre emocions, ni que sigui una mica. La seva evolució personal no la veiem en el seu rostre, la seva gesticulació, la seva figura... La resta compleixen, més o menys.

Total, un aprovat per Amenábar, tot lamentant que no hagi aprofitat l'ocasió per fer alguna cosa més... gran.

Hoy no me puedo levantar

Seguint les passes del Mamma Mia d'Abba (ei, la veritat és que no sé quin dels dos ha estat primer), els de Mecano han donat una nova vida als seus vells èxits amb aquest actualitzat musical.

Cal dir que l'espectacle està molt treballat, és pensat per a impressionar el públic, i juga una mica (molt) amb les ganes de recordar i la nostàlgia de temps passats (la dècada dels '80). No obstant, hi ha algunes coses que el fan trontollar.

D'entrada, ens trobem amb una primera part força fluixeta, amb diàlegs pobríssims, acudits de pena, caricaturitzant sense cap gràcia alguns personatges típics de l'època (però no tan sols d'aquella època) amb una recreació dels ambients de la movida madrilenya on s'hi ha de posar molta imaginació per identificar-los. Tanmateix, els mateixos tocs locals que volen obtenir la complicitat del públic (què hi pinta un heavy de Terrassa als afores de Madrid?) li treuen l'escassa credibilitat que l'obra tenia. No calia.

Després, l'adaptació musical jo, personalment, no la vaig trobar ben encertada. Les cançons de Mecano són, en la majoria d'ocasions, difícilment identificables i, sobretot, molt poc fidels al seu esperit original. La frescor i innocència d'aquella música (que de fet mai m'ha fet el pes), era substituïda per arranjaments molt recarregats, uns coros poc afinats que sovint es feien molt difícils d'entendre i uns excessos vocals que han donat peu a molts (i no gaire afalagadors) comentaris i crítiques. Aquella veu sensual i plena de matisos d'Ana Torroja és substituïda per uns actors amb ganes de lluïr potència pulmonar i, no tan sols això, sinó que a alguns d'ells (principalment el protagonista principal) això li passava factura en forma de galls i desafinades estrepitoses. Tant, que finalment el públic l'acabava ignorant i recompensant algun dels secundaris amb millor entonació, arribant a escenes de veritable vergonya aliena.

Nogensmenys, la necessitat d'encabir-hi totes les cançons conegudes dels germans Cano a l'espectacle aportaven una sensació de calçador que ajudava a treure més punts al resultat final.

Les coreografies, d'altra banda, eren força pobres, gens lluïdes, simplistes i sense reflectir l'ambient original. A més, hi introduïen alguns elements que no tenen cap més intenció ni sentit que el d'omplir espai i temps amb preteses ganes d'impressionar: què hi pinta un "ballarí-acròbat" que baixa des del sostre penjat d'aquella mena de cortinatges, estil Circ du Soleil?

En fi, tot i que amb el decurs de l'obra (excessivament llarga) els errors es van esmorteïnt en benefici d'alguns personatges que acaben essent entranyables, es tracta tan sols d'un bon intent que s'aguanta únicament per les ganes de remember d'un públic (no tot) a voltes entregat a, almenys feia la impressió, qualsevol cosa que els posessin al davant. No passaria del 4 sobre 10.

Mercedes Sosa

Avui la gran "Negra" està lluitant desesperadament per recuperar-se d'una greu afecció. Aquest cop no volia fer un post de despedida, com tants cops, sinó un homentatge que intenti enviar una mica d'ànims i força.
Us deixo una de les cançons que millor ha interpretat, que posa els pèls de punta tot recordant la mítica mort d'una altra gran dama de la cultura argentina, la poetessa Alfonsina Storni.

Escolteu-la bé, val tant la pena...

La UNESCO declara el Tango "bé cultural immaterial de la Humanitat"

Molt bé per la UNESCO!

http://www.rnw.nl/es/español/article/la-unesco-declara-al-tango-bien-cultural

La remor de les onades

Ja fa uns mesos que en Xenofílic ens va fer una recomanació d'aquest llibre (http://lacosapublica.blogspot.com/2009/02/la-remor-de-les-onades-yukio-mishima.html), i ara he tingut ocasió de llegir-lo.
Bàsicament, concordo plenament amb tot el que hi diu: la dolça història d'amor juvenil, innocent i fresca, viscuda en un entorn que li fa de marc i de guia moral, molt més enllà de ser un mer paisatge, tot i les brillantíssimes descripcions de Mishima. La senzillesa forma part indissoluble de la vida a la petita illa d'Utajima, en la qual podem veure-hi la vida tradicional dels pobles de pescadors del Japó, així com la seva forma de ser i de pensar, les tradicions més arrelades des d'un punt de vista molt natural. Tot regalima naturalitat, en aquesta obra.
No obstant, sempre hi ha d'haver l'aparició d'algun inconvenient, per tal de poder construir una trama mínimament interessant: els gelos, la supèrbia, les diferències de classe, els drames familiars deguts a les tragèdies de la mar...
Tot i això, els personatges principals són clars i transparents, de cor simple i humil. Tant Shinji, un jove pescador que personifica la senzillesa de ment i esperit, com Hatsue, la seva enamorada exponent de tot tipus de virtuts, com els "rivals" (que no ho són tant) en la història d'amor, o el pare d'ella i la mare d'ell... tots formen part d'un mateix conjunt que batega uniformement, amb uns valors sòlids i immutables.
Té raó en Xenofílic quan exposa que el "salat" dels illencs es fa una mica estrany, comparat amb el llenguatge "standard" del narrador (i del japonès "standard", se suposa), però no sé si hi havia alguna forma millor de fer-ho. En tot cas, és un punt curiós, que ens acosta una mica la novel·la a la nostra quotidianitat.
Per tant, heus ací un llibre senzill, agradable, ben escrit, amb unes descripcions fantàstiques i uns personatges poc menys que entranyables. Recomanable, sí.

Mankell & Larsson Flaixos de la societat sueca

Aprofitant el "boom" literari de la sèrie Mil·lenium, crec interessant ressaltar el que aquests dos autors de novel·la policíaca, ens mostren de la seva societat. És comú acceptar que la societat sueca està molt desenvolupada a nivell social, l'estat del benestar amb un alt nivell de recursos arriba gairebé a tothom. Podem dir, però, que tenen un alt grau de desenvolupament humà? de benestar relacional? Aquests dos autors s'encarreguen de desmuntar els mites que podem tenir en aquest sentit.

En les obres d'ambdòs novel·listes es reflecteixen pautes socials i imatges que podem suposar genèrics en els suecs. El consum de cafè apareix com un estimulant i com un cohesionador social, però és present a totes hores i amb consum intensiu. Acompanyant aquest costum, trobem els mals hàbits alimentaris (sobretot dels personatges principals, tot i que fa pensar que sigui força general) mengen fora d'hores i qualsevol cosa. Acompanyat també o com a conseqüència, hi ha poca preocupació per la salut, per cuidar-se.

Pel que fa a les relacions afectives, cap dels personatges una mica rellevants dels dos autors sembla sortir-se'n. Algú pensa que en Blomkvist és feliç amb aquesta virtut, que totes li ponen, si les fèmines el deixen o les deixa al cap de poc. Relacions ràpides amb poca connexió afectiva (el paradigma és la Salander), poca tolerància. Sembla com si fos l'expectativa, inicia la relació però no durarà. Les relacions amb altres familiars, gemans, fills... o són conflictives o són inexistents, dolentes al capdavall.

Larsson, a través del seu personatge s'apunta com un paladí de la denúncia social: esclavatge en la prostitució, racisme, poders administratius que s'autoalimenten i creen els seus propis objectius, explotació infantil en el tercer món per subministrar al primer, joventut inadaptada... Mankell, per mitjà del seu inspector Kurt Wallander, també fa denúncia social, més indirecta. En els casos de les seves novel·les hi apareixen sectes, adolescents desorientats, suïcides...

La situació de la dona a la societat sueca, s’aparta força del que seria ideal. Ambdós ens mostren escenes de violència domèstica com un fenomen existent. Com a contrast, les heroïnes de Larsson s’acosten a la superwomen..., amb alguns petits defectes.

Els protagonistes masculins, Wallander i Blomkvist, estan separats de les seves dones i amb fills. D’en Blomkvist, pràcticament no es parla de la seva filla, entenem que no hi té relació. D’en Wallander, podem seguir l’evolució de la relació a través de les novel·les que són consecutives temporalment en la vida dels protagonistes. Ens mostren unes relacions familiars conflictives i complexes. Blomkvist és un personatge més superficial, bon escriptor, tenaç, que busca la justícia social a través de la denúncia, que lliga fàcilment, però poca cosa ens mostren dels seus sentiments en l’evolució de les relacions.

Wallander és més complex i profund. Es pregunta cap on va la societat sueca, és un personatge més torturat, té conflictes amb els companys de feina (altres policies), familiars, parelles i també té bones amistats.

Les solucions que proposa Larsson davant aquestes xacres socials que exposa, és la denúncia a través de la premsa “lliure”(!?), no la dels grans mitjans, que estan pagats per importants empreses amb grans interessos econòmics. Si a més a més la premsa lliure compta amb l’ajuda de superherois informàtics (membres de la república hacker) que poden fer gairebé de tot (tremola malvat que podem veure els teus secrets), seran invencibles.

Wallander té clar que té molts dubtes. També en els seus casos, ha que resoldre afers relacionats amb aquestes xacres socials i malgrat que troba la solució, perquè és bon professional i l’ajuden les circumpstàncies, res no fa pensar que pugui resoldre els propers. Resol els casos individuals però no pot ni pensa en canviar el sistema, mentre que en el cas de
Blomkvist semblaria que es pot aconseguir.

Recomanem l’escriptor Henning Mankell a aquells que no l’hagin llegit. Les novel·les de la saga de l’inspector Wallander són seqüencials en el temps, per tant és millor començar amb la primera. Traduïts al català “La falsa pista”, “Els gossos de Riga”, “ La lleona blanca”, “L’home que somreia”, “Amb l’alè al clatell”, “El tallafoc”. Col.lecció l’Ull de Vidre, editorial Tusquets Editores. De tota manera si es comença per qualsevol de les seves novel·les, no és massa greu, ja que cada cas policíac, comença i acaba en cada llibre i tot sovint fa esment a situacions passades.

Ragtime

Sempre és interessant veure com els americans analitzen certs períodes de la seva història. En aquesta obra d'E.L. Doctorow escrita el 1975, aquest escriptor d'ascendència russo-jueva introdueix nombrosos elements presents en aquella època, la del Ragtime, i molts que tot just intuïen el que serien els conflictes de les dècades posteriors i que marcarien decisivament la direcció del progrés de la humanitat.

En el llibre, centrat en un breu període de la història d'una família tradicional de classe mitja-alta de l'Estat de New York, apareixen tant personatges paradigmàtics dels principals estereotips de l'època, com d'altres reals, històrics i ben coneguts, com el fabricant automovilístic Henry Ford, el financer J.P. Morgan, l'il·lusionista i escapista Harry Houdini, l'explorador Robert E. Peary, l'anarquista i feminista radical Emma Goldman, l'arquitecte Stanford White, el revolucionari mexicà Pancho Villa o l'activista antiracista Booker T. Washignton. L'aparició de tots ells es fa per contactes casuals amb diversos membres de la família, que sovint es veu aclaparada pels aconteixements i superada per ells.

Bé és cert que aquests contactes i relacions en ocasions apareixen com una mica forçats. De forma més o menys tangencial, tots van tenint alguna relació amb els membres de la família o el seu entorn proper. Curiosament, aquests no tenen nom (el pare, la mare, el fill petit, l'avi o el germà petit de la mare), en una mena d'intent de fer-los més icones que personatges. El benestar i la vida tranquila de la família es veu alterada amb l'aparició de la Sarah, una noia negra que acaba d'infantar. La història d'aquesta, acollida de forma força inhabitual a la casa, amb el pare de la criatura, que poc a poc ha de reconquerir la seva confiança i el seu amor, és el desencadenant dels principals esdeveniments de la novel·la.

Els personatges centrals de tot plegat són, doncs, Coalhouse Walker Jr., pare de la criatura de Sarah, excel·lent pianista de rag i un dels primers exponents de l'orgull afroamericà, de dramàtiques conseqüències; el germà petit de la mare, exponent clar de la inadaptació de les ideologies esquerranes més radicals en una amèrica convulsa però encara fermament conservadora en els seus principis fundacionals; i Evelyn Nesbit, una excorista amant de rics personatges que cerca una felicitat perduda i que representa, de fet, el nexe entre les capes més altes i més baixes de la societat neoiorquesa de començaments del S.XX.

Doctorow, com en d'altres obres seves, ens aporta una reflexió crítica de les ideologies de base imperants a la societat, del racisme (contra jueus i contra negres) encara tant ancorat en la mentalitat col·lectiva, del fracàs del comunisme en el seu intent de superar les desigualtats o de l'anarquisme procurant capgirar un ordre social estructurat durant mil·lenis d'història humana, i que argumenta fins al deliri J.P. Morgan.

Penso que el llibre està molt ben escrit, té un ritme àgil i un lèxic fluït, però els esdeveniments de vegades es precipiten massa depressa, tot va directe al nucli de la qüestió de forma impulsiva i, sovint, desproporcionada. En aquest sentit, la història va guanyant en ritme i acció, però perdent potser en sensibilitat humana a mesura que els esdeveniments es mengen els personatges.

Sé que Milos Forman en va fer una adaptació cinematogràfica el 1981, que va tenir diverses nominacions als Oscar i als Globus d'Or, i que l'any 1998 es va estrenar a Broadway un musical molt celebrat, fidel a l'obra en extrem. No els he pogut veure, però en parlen força bé. Algú els coneix?

Paolo Conte

L'avvocato piamontese va tornar a actuar a casa nostra. I no va decebre ningú. Amb la seva professionalitat impecable, va oferir un concert vibrant, magnífic, ple de matisos i virtuositats musicals.

Conte ens va oferir un repertori molt clàssic de la seva extensa obra, amb peces com Via con me, Sparring partner, Max, Sotto le stelle del Jazz, Cuánta pasión o Alle prese con una verde milonga, a les que va anar intercalant-hi temes del seu darrer treball, Psiche. Amb 72 anys a l'esquena i la inconfusible veu ronca a flor de llavi, va mostrar una envejable energia dirigint fermament els complexes ritmes i harmonies que el caracteritzen.

Acompanyat de vuit músics virtuosíssims, el seu piano ens deixava també melodies suaus plenes d'emotivitat. I tot de cop apareixien els fantàstics saxos que aclaparaven els sentits, o un solo de violí portat a l'extrem, o bé el ritme hipnotitzant del xil·lòfon, els acords generosos del bandoneó o una incansable i embriagadora guitarra clàssica... No hi ha altra forma de definir-ho que una acolorida simfonia de sons precisos i preciosos que arribaven de totes bandes en una coordinació complexíssima i sublim.

La seva música és força inclassificable, tot i que sovint se l'ubica en una mena de jazz transalpí, barrejat amb ritmes tradicionals italians o fins i tot amb harmonies properes a la música clàssica. Les seves lletres, de la mateixa manera, són poesia directa a les emocions, on sovint el que es calla és molt més suggerent que el que es diu. I allà on no hi arriben les paraules o els acords, apareix la seva veu gutural en un taral·laleig personalíssim.

En sortir vaig sentir alguna lleu queixa ("Com és que no ha cantat Gelato al limon o Azzurro?"), però jo crec que no era massa fonamentada, ja que no cal recórrer indefectiblement al repertori més antic, per bé que més famós, si el que ens està oferint és aquest plaer pels sentits.

Un luxe.

El mestre d'ànimes

No ho sé, potser per deformació professional, em va cridar l'atenció aquest llibre d'una tal Irène Némirovsky, de la qual no n'havia sentit a parlar mai.

El llibre, breu però intens, té una factura molt clàssica. L'autora, jueva d'origen ucrainès, va morir a Auswitz el 1942, i aquesta obra la va escriure just abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial. No obstant, recorda molt l'estil de Madamme Bovary (salvant les diferències), per la qual cosa sembla un pèl desfassat, més propi del Segle XIX que del Segle XX, tant en el llenguatge, com en la contrucció dels personatges, les descripcions o les motivacions internes de tots ells.

La història ens remet a la França dels anys 30 (Segle XX, recordem!), on un metge immigrant, d'origen oriental (més o menys de la mateixa zona que l'autora, però amb trets otomans), ha de lluitar amb la misèria més frapant, i ha de recórrer a pràctiques poc morals per tal de sobreviure, ell i la seva família. Turmentat per aquesta involució personal, s'autojustifica permanentment mentre escala en una societat que el rebutja pel seu origen. Tot té un preu, però, i la degradació personal passa factura, reapareixen fantasmes del passat i li arriba el fracàs més dolorós en forma del rebuig del seu propi fill, a qui ell ha intentat preservar de la misèria i que, per causa precisament dels elevats ideals que ha adquirit, menysprea el seu pare.

Dario Asfar, que així es diu el protagonista en qüestió, viu enlluernat per la riquesa material però també per la classe, la categoria d'aquells que són socialment molt superiors, i a qui ell també reconeix com a tals, denigrant els seus propis origens. No obstant, el seu olfacte li fa descobrir les febleses i debilitats d'aquesta alta societat, que també té, evidentment, les seves pròpies misèries amagades. Dario se'n val d'això per progressar i fer fortuna, inventant-se una pseudo-teràpia que es posa de moda entre la gent més benestant de Paris.

Algunes coses ens remeten a la problemàtica d'avui dia: l'ascensor social del que tant havíem sentit parlar quan el conflicte de les banlieus franceses fa un parell d'anys, i que sembla que s'ha espatllat, en aquell temps funcionava de forma més o menys eficient. El rebuig de l'immigrant, del diferent, també ocupa gran part del discurs crític de l'obra.

En definitiva, un llibre llegible, que intenta explorar els valors i les motivacions humanes en situacions de desesperació.

Bossa Nova, la historia, las historias

Hi ha llibres que, per la seva pròpia concepció, esdevenen Bíblies d'alguna temàtica concreta. Aquest segurament n'és un.

Aprofitant l'empenta que ha suposat el 50è aniversari de la Bossa Nova, Turner va reeditar l'any passat aquesta obra del periodista musical Ruy Castro que, tot i que és de 1990, conserva intacte el seu valor. I aquest no és altre que submergir-nos en la història d'aquest estil musical, basat en els records dels propis protagonistes, sense amagar qualsevol tipus de detall per negatiu que fóra, però que també ens transmet una mica millor la seva humanitat i ens els fa molt propers. De fet, el llibre va ajudar a recuperar la imatge i el charme d'aquesta música.



Pels qui, com jo, només en tenien vagues referències, us faig cinc cèntims del que el llibre ens desvetlla.

Partint de la situació musical i cultural del Rio de Janeiro els anys 50 (llavors era la capital de Brasil), ens exposa amb tota mena de detalls l'obsessió i la influència que la joventut d'aquell moment tenien, d'una banda, de la música vocal (sobretot coral) derivada del jazz americà, de grans intèrprets orquestrals com ara Stan Kenton, la temàtica del bolero mexicà i, al mateix temps, de la pervivència del samba com a ritme definitori nacional, bàsicament. Les grans emissores de ràdio i la generalització de les gravacions en disc van popularitzar enormement la passió musical de la classe mitjana carioca.

No obstant, tota una colla de joves que cercaven alguna cosa més es van trobar en aquell moment, i tot es va alterar a partir de l'aparició d'alguns elements fonamentals: João Gilberto, Antonio Carlos (Tom) Jobim i Vinicius de Moraes. Ells són els grans noms de la Bossa Nova, però no els únics.

João Gilberto era un jovenet baià que tocava la guitarra i va arribar a Rio sense res més que la seva afició musical. La seva personalitat especial (per dir-ho suaument) va fer que, en un primer moment, no fos acceptat en l'ambient musical de Rio i n'hagués de fugir enmig d'una crisi personal molt profunda. Els dos anys de "descens als inferns" li van permetre reinventar-se i, amb la seva obsessió per la puresa i la perfecció, va aconseguir trobar el so que cercava, i la seguretat en ell mateix que li permetria enfrontar-se a tot. Va retornar a Rio el 1958. I tot va canviar.

Tom Jobim era un noi de Rio molt més formal i responsable, que ja tenia un ampli bagatge musical en aquella època malgrat la seva joventut. Era un dels directors musicals més prometedors d'una emissora de ràdio i un arranjador reconegut. I ja havia composat nombroses cançons i obres simfòniques quan va trobar João Gilberto. Però tot va canviar.

Vinicius de Moraes era una mica més gran. Poeta i diplomàtic, formava part, quan podia, d'aquella èlit cultural nocturna de la ciutat. Ell solia crear les lletres de moltes cançons, escollia els seus parceiros (socis) musicals (Tom Jobim, Baden Powell, Toquinho...) amb un sentit possessiu peculiar, i amb el seu mètode particular (del qual en formava part indissociable l'amic Johnny Walker -"el millor amic de l'home"-) exprimia el soci creador fins assolir alguna de les peces més meravelloses que s'han escrit mai. Però amb l'arribada de João Gilberto tot va canviar.

Efectivament, tot va canviar. Joãozinho tocava la guitarra com ningú l'havia tocat abans: li donava un tempo especial i aconseguia acords inversemblants; alterava el ritme de base amb una melodia que podia avançar o endarrerir a voluntat, i sobretot va introduir la famosa batida. Jobim va reconèixer de seguida el valor d'aquell talent, i li va fer interpretar algunes cançons seves. Així, amb Chega de Saudade, s'iniciava una convulsió artística sense precedents. Els músics joves, blancs, de classe mitjana, es van apoderar de l'avantguarda musical, deixant enrere el samba d'origen baià, negre, tropical. Ells feien una mena de jazz sensual, que deixava enrere els temes crus del bolero, la tristesa i la desolació, i li cantava a la vida, l'amor, la innocència de la puresa. I sobretot, va deixar enrere les veus potents de la cançó melòdica, cantant baixinho, amb un fil de veu.

Es van succeir, no sense dificultats i entrebancs, les actuacions més o menys amateurs, festivals de música estudiantils, els primers discos on tothom mirava d'imitar aquell estil que es va començar a anomenar Bossa Nova... Els clàssics repudiaven la nova música, que veien insubstancial, però d'altres es van afegir ràpidament a la nova onada. Van sorgir molts noms importantíssims: Carlos Lyra, Sylvia Telles, Luiz Bonfá, Nara Leão, João Donato, Roberto Menescal, Ronaldo Bôscoli, Sérgio Mendes, Os cariocas, Walter Wanderley, Astrud Gilberto... i molts més.

En les actuacions històriques, com l'encotro al Bon Gourmet el 1962, es van presentar temes universals, com Garota de Ipanema. Altres ja anaven apareixent o feia temps que eren al calaix, sovint creacions de Jobim i Vinicius, una parella creativa inigualable, com Tristeza, Insensatez, Desafinado, Eu sei que vou te amar...

L'interès despertat entre els jazzistes americans, i algunes gravacions inoblidables com el meravellós LP Getz/Gilberto, van aconseguir atraure l'atenció del món musical americà, sobretot per la impressionant versió en anglès que Astrud Gilberto (la muller de João) va fer de Garota de Ipanema, i finalment es va muntar un gran concert, amb greus errades, val a dir-ho, al Carnegie Hall de New York. Després d'allò, Gilberto gairebé es va quedar definitivament als EUA, com també Jobim i alguns altres.

El furor per la Bossa Nova a Rio (i poc després també a São Paulo) va anar desapareixent gairebé tan ràpid com havia aparegut i, després del cop d'estat militar al Brasil, va ser assumida en un moviment més ampli anomenat MPB (Música Popular Brasilera), que ja englobava molts altres ritmes i estils. La política, la cançó polititzada, tornaven a emergir des del morro, des del samba. Però la Bossa Nova ja havia traspassat les fronteres i havia estat adoptada a tot el món, deixant de ser un patrimoni exclusivament carioca. Fins avui.

Avui Tom Jobim i Vinícius de Moraes fa anys que són morts, com gran part d'aquella generació. La Bossa Nova és idolatrada sobretot al Japó i als EUA. I molts altres artistes joves (i no tant joves) segueixen composant amb el so que van crear aquells genis (Eliane Elias, Bebel Gilberto...). João Gilberto, amb 78 anys, segueix vivint al seu apartament aïllat de tothom, recreant el seu personatge excèntric i obsessiu, i sortint només per fer algun concert sempre que les condicions acústiques i el comportament del públic ho permetin (si no, s'aixeca i marxa!).

Val la pena recordar alguns àlbums imprescindibles:

• "Chega de Saudade", de João Gilberto (1959)
• "Bossa Nova", de Carlos Lyra (1959)
• "Um encontro no Au Bon Gourmet", amb João Gilberto, Tom Jobim, Vinícus de Moraes i Os Cariocas (1962)
• "The Composer of Desafinado plays", de Tom Jobim (1963)
• "Getz/Gilberto", de João Gilberto amb Stan Getz (1964)
• "Francis Albert Sinatra & Antonio Carlos Jobim", de Tom Jobim i Sinatra (1967)
• "Elis & Tom", de Tom Jobim i Elis Regina (1974)
• "Gravado ao vivo no Canecão", amb Vinicius, Jobim, Toquinho i Miúcha (1977)
• "Que falta você me faz", de Maria Bethânia interpretant Vinicius (2005)

Evidentment que la selecció és molt personal i que té moltes mancances, però no deixa de meravellar cada cop que la sento. Salut!

Impro-Show

De tots és sabut que la interpretació teatral sempre té un punt més de risc que la cinematogràfica. L'actor s'enfronta en directe amb el públic, i qualsevol errada, per petita que sigui, o qualsevol làpsus que el deixi momentàniament en blanc, pot ser terrorífic per ell o ella en particular, i per l'obra en general. Imagineu, doncs, un espectacle on tot es basa en la improvització.

Dissabte passat vaig assistir al Teatreneu a veure una obra de la que me n'havien parlat molt bé, i sobre la que jo hi guardava certes reticències. Es tractava d'un show d'improvització, on els actors no tenien res preparat i creaven històries a partir de frases (surrealistes, en molts casos) escrites pel públic abans d'entrar a platea.
La funció a la que vaig anar a parar estava encarada a històries de terror; per això, els actors plantaven cara a diferents jocs, ja fos explicar una història de por per parts, investigar un assassinat, etc., etc. Gràcies a la imaginació dels espectadors, els actors van haver d'improvitzar una història sobre un monstre assassí que responia al nom d'Enrique Bunbury, una altra sobre un psicòpata que matava les seves víctimes amb un llit de 150x90 (error de l'improvitzador, del qual en van treure molt de suc), una altra sobre una paleta que apareixia morta a la seva habitació, i així successivament.

La improvització impregnava les històries d'un humor del que fins i tot els propis actors, en ocasions, no podien evitar-ne el riure. El surrealisme s'apoderava de l'espectacle per moments, i la platea era un constant intercanvi de riallades, cada cop més fortes gràcies a la complicitat entre el quartet d'actors i el públic.

Es tracta, doncs, d'un espectacle altament recomanable, que et deixa amb un molt bon gust de boca, i que, a més de fer-te passar una bona estona, et fa admirar encara més els actors de teatre. La seva rapidesa i capacitat interpretativa és digna d'elogi.

Stokölm

L'adaptació al català (no és la primera, de fet) del clàssic de John Osborne (Look Back in Anger, 1956) presentada al Teatre Borràs té alguns aspectes interessants i d'altres que segurament es podrien haver polit una mica més.

L'obra ens retrata un personatge central, Jaume (o Jaime, o Jimmy), víctima dels seus propis dimonis interiors. La ràbia i frustració que sent per la seva història personal de pèrdues i d'inadaptació la transforma en una explosió d'energia inconformista, de denúncia brutal d'un sistema social ple d'injustícies i desigualtat. El que no controla és que aquesta ràbia l'aboca contra la seva dona, a qui maltracta emocionalment tot anul·lant-la com a persona i separant-la del seu entorn, familiar, social i psicològic. Ella, l'Alícia, viu presa en una dinàmica destructiva, però que justifica de forma irracional (d'aquí el títol, "Stokölm", que fa referència a la síndrome coneguda).

Els actors desenvolupen els seus papers de forma efectiva, sense excessius lluïments. Rosa Boladeras està molt correcte en el paper de la patidora Alícia, però a mi, personalment, em va agradar força més el personatge secundari d'en Cris (Juan Carlos Vellido), un contrapunt d'humanitat i tendresa imprescindibles enmig del marasme vital de la parella protagonista.

L'ambienta-ció ens situa en la Barcelona (més o menys) d'avui, sense especificar gaire, per a la qual cosa s'ha adaptat l'obra. Aquí és on jo li trobo potser el seu punt més fluix, en l'adaptació. L'obra està escrita en una època i un lloc concrets, l'Anglaterra industrial dels anys 50, on la insatisfacció social es barrejava amb el debat ideològic, en un món altament polaritzat en dos blocs antagònics i enfrontats, conflicte que es traslladava a la divisió social amb gran cruesa. Des de llavors, el món ha canviat notablement. Molt notablement. I l'adaptació que ens n'ha fet en Marc Martínez no ho té gaire en compte, tret d'algunes consideracions estètiques. No n'hi ha prou amb la pàtina bilingüe que intenta fer el discurs més actual (de fet, el trobo una adequació excessiva: és clar que hi ha converses bilingües, però no tant! En la mateix frase es podia canviar tres cops d'idioma -català i castellà- tot i que alguns personatges insistien més en una determinada opció lingüística. És legítim, però poc realista: sempre s'acaba imposant una opció).

El gran dèficit de l'adaptació era en el contingut, no en el continent, però. No és que actualment no hi hagi un discurs contestatari, inconformista, rebel. És clar que hi és. Però des de fa 50 anys ha variat ostensiblement. I diversos cops. El discurs antisistema actual és molt diferent d'aquell dels anys 50, tot i que el malestar sigui comparable. Incorpora nous elements, dóna per superades moltes qüestions o dogmes, és molt més complexe i no tant maniqueu... Tot aquest canvi de fons no s'ha traslladat a un text que peca d'antiquat.

No obstant, podem donar-li un aprovat al muntatge, per la seva senzillesa que el fa descansar en la força dels personatges i les seves contradiccions, fantasmes i dolors.

Estoy desnudo

La literatura japonesa que ens arriba ens sol deixar un molt bon gust de boca. Autors refinats, amb una capacitat d'anàlisi només comparable a una narrativa tant brillant que ens fa demanar-nos com és que és tan desconeguda aquí. El lirisme hi és sempre present, forma part d'una forma d'entendre el món, on la bellesa no ha d'amagar el qüestionament de l'essència humana, les seves passions i defectes.
Anava reflexionant això quan em va caure a les mans aquest recull de contes de Yasutaka Tsutsui, i vaig haver de frenar els meus pensaments. N'havia sentit parlar, de Tsutsui, com un escriptor trencador, l'enfant terrible de la literatura japonesa contemporània, sobretot a partir d'una altra obra traduïda al castellà (Els homes salmonela al planeta porno). I la veritat és que no deceb.

Lluny de l'estil d'altres compatriotes seus, Tsutsui és irreverent, cafre, amb un humor gruixut i basat en les misèries humanes. Primer em feia pensar en una barreja entre Quim Monzó i Stanislaw Lem, però potser no té la ironia del primer ni la intel·ligència del segon.

Els personatges que crea als seus contes són qualsevol cosa menys herois, delicats o íntegres. Al contrari: estan dominats per les més baixes passions, els defectes més humiliants, la ganduleria, la poca consideració cap a l'altre, la pussilanimitat, l'abús o l'engany. De fet, són molt humans.

Les històries ens poden remetre a planetes llunyans o a parcs públics de Tòquio. Tant li fa. Perquè aquests defectes són els que els aboquen a situacions absurdes, delirants, grotesques i vergonyants. Molt sovint de contingut eròtic. Molt sovint amb resultats escatològics o dramàtics, en un bany de sang o directament la mort més brutal.

Tsutsui ha obtingut nombrosos premis i condecoracions, inclosa la Medalla al Mèrit Artístic de la República Francesa! Les seves obres estan sovint relacionades amb la ciència ficció, però també hi trobem en aquest recull petites històries on hi reconeixem el perfil del japonès mitjà en la realitat més quotidiana, abocat a situacions que es van embolicant absurdament fins que en treuen el menys japonès d'ells mateixos.

En fi, una mica d'aire fresc per passar una bona estona i deixar anar alguna riallada.

The Pretenders

La banda de Chrissie Hynde va actuar diumenge a Sant Feliu, al Festival de la Porta Ferrada.

Amb la sang renovada per la incorporació d'un baix i un guitarra joveníssims, van passar revista als seus temes més clàssics, juntament amb la presentació del seu darrer treball. Però Pretenders és Chrissie Hynde: una dona d'una personalitat impactant, una força tremenda, d'un magnetisme infinit. Tant li fa l'edat que tingui. I tota la resta és símplement acompanyament.

Caldria replantejar-se, per part dels responsables del Festival, si l'Espai Port és el més indicat per a aquest tipus de concert. La Hynde va començar una mica fora d'ambient, ja que veure tot el públic assegut tranquilament a les grades no l'acabava de motivar com ella volia. Així les coses, a la tercera cançó ja va demanar sense embuts que la gent baixés a ballar al peu de l'escenari, cosa que l'organització no volia permetre. Però la rebel·lió va ser massa evident com perquè ho puguessin evitar, i tota una colla de gent va abandonar el seu seient i van baixar a saltar, ballar i cantar als seus peus. I ella es va deixar anar, i els va compensar amb una complicitat especial.

Llavors sí estava còmoda, en el seu ambient, i ens va oferir un concert potent i d'un rock directe, ben treballat, de proximitat. I la gent l'hi ho va retornar, és clar. Fins i tot hi va haver crits de "GUAPA"!! És ben bé que la música és capaç de canviar la nostra manera de veure el món!! ;-)

La reina al palau dels corrents d'aire

Fins aquí arriba l'aventura Larsson. La saga Millenium s'interromp exitosament, i no serà possible veure'n la davallada ni el cansament dels milers, milions de seguidors que ha creat per tot el món.

Aquest tercer lliurament no és, de fet, un tercer llibre, sinó que és més aviat la continuació lògica del segon, la seva segona part.
Dèiem fa uns dies que a "La noia que somiava..." potser li sobrava acció, que treia fum per tots costats, etc. En canvi, aquest ritme frenètic es troba a faltar una mica en aquest darrer volum. Tot el que ha passat en el segon comença a ubicar-se, ens fiquen de ple en la investigació (de fet, no en una, sinó en tres de paral·leles), que podem seguir sense excessives sorpreses. Tant, que pràcticament ja saps el que passarà fins al desenllaç final. Les reflexions i descobriments es van repetint compulsivament des de diversos angles, però sense el ritme del primer. Això sí: t'atrapa igual.

El millor de tot, però, Larsson ho deixa pel final. Espectacular i sorprenent. Ho neteja tot i ho deixa llest per a un nou començament... que mai arribarà.

Ha estat un exercici reconfortant. Molt recomanable.

Baltasar Porcel

Desgraciadament, de tant en tant hem de posar-nos el dol a l'ànima i elevar el plany per aquells que, deixant-nos, empobreixen el nostre entorn cultural.

Ell ja estava malalt feia temps, el temps s'acabava, i ho sabia. No obstant, va seguir amb la seva brillant prosa, diuen que la més important en català des de Pla. No ho sé. Però jo sempre el vaig considerar un d'aquells intel·lectuals que et fan pensar. Com a articulista i conferenciant el trobava brillant. Hi podries estar d'acord o no, però les seves reflexions solien ser d'allò més estimulants i no deixaven indiferent.

Ara glosaran el personatge i l'autor. Perfecte, el coneixerem una mica més. Però jo sempre el recordaré com una de les personalitats mediterrànies per excel·lència i, en conseqüencia, un vitalista innat.

Descansi en pau.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Com que demà sembla que surt a la venda el tercer lliurament de les aventures d'en Blomqvist i la Salander, potser és moment de fer un breu repàs al segon llibre de la saga Millenium, "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina".

En general, manté les aportacions positives d'"Els homes que no estimaven les dones". Un ritme frenètic, aventures al límit, misteris embolicats i cada cop més profunds a mesura que grates... Aquest és el gran secret, basat en un llenguatge senzill i directe i un retrat de la quotidianitat actual, els nostres estris, aparells, marques, etc., que ens ho fan més proper (De debò és Suècia?).

També hi trobem personatges molt interessants, amb els seus defectes, mals rotllos, particularitats... Uns perfils molt diferents entre sí (en un moment, Larsson ens deixa anar: "la seva trobada va suposar un xoc cultural semblant a quan els portuguesos van desembarcar a les colònies", o alguna cosa semblant... i està parlant de gent d'Estocolm de la mateixa època!), que es complementen per proporcionar-nos un collage immens i molt ric. L'aparició de personatges complexos (el mateix Zala) dóna poder a la narració, però d'altres molt més humans (els policies encarregats de la investigació) també ens l'acosten d'una manera molt efectiva.

Aquest darrer punt fort és, potser per a mi, també un dels problemes de la història: crec que a Larsson se li escalfa la ploma (perdó, el teclat) i exagera les característiques particulars d'algun dels personatges, fent-los poc creïbles (el gegant ros, per exemple, o la Miriam Wu), per tal de donar vivesa a la història. En aquest sentit, prefereixo el llibre anterior, ja que tot era força més plausible.

Al final, que en "Els homes..." era progressiu, lligant les històries paral·leles, acabant temes pendents, etc., en aquest és brusc, dràstic, deixant diverses qüestions una mica a l'aire. Potser és per preparar el tercer? Demà ho sabrem.





PS: Us va agradar, la pel·lícula?

La casa de les belles adormides

Si fem un acostament puntual a la cultura japonesa, aquest petit llibre de Yasunari Kanawata, deliciós i delicat, ens sorprendrà. D'un punt de partida simple i curiós en surt un al·legat intens sobre la vivència de la pròpia sexualitat, la magestuositat de la bellesa i la joventut, la contraposició amb la degeneració que la vellesa infligeix de forma implacable al nostre cos, la melanconia per allò que va ser, o per allò que no va poder ser, últim refugi del desig...

Ens trobem amb un petit hostal (d'una sola habitació), on uns clients "de confiança", vells tots ells, contracten els serveis que s'hi ofereixen: passar la nit al costat d'una noia jove, que jau nua i totalment adormida, narcotitzada. L'única norma és la de respectar la noia, no infligir-li cap mal o fer coses "desagradables". A canvi, el decrèpit client haurà reviscut sensacions que es resisteix a oblidar, sense que ningú hagi de sentir repulsió o compassió pel seu cos castigat. No hi ha comunicació entre el client i la seva acompanyant, tot és desig i admiració.

L'obra es centra en les visites que hi realitza un client, el vell Eguchi, encara no molt conscient de la seva vellesa. Ell, que es considera diferent i menysprea els altres clients del local, sense conèixer-los, comença a experimentar tot un seguit de sensacions noves. En les diverses visites que hi fa, molts cops és a punt de transgredir les normes de la casa, però sempre aquestes acaben mostrant-se més poderoses que la seva voluntat. En cadascuna de les noies que va "coneixent", Eguchi hi descobreix experiències diferents i, sobretot, l'assalten records i vivències impensades, fora del seu control, que ens el van definint a poc a poc. I ell s'hi va "enganxant" sense ser-ne conscient.

Em va sorprendre, sobretot, un últim servei que proporciona la casa als seus clients: uns somnífers per ajudar a passar bé la nit, quan ho desitgin. Costa d'entendre'n la necessitat si no entrem de ple en les sensacions d'Eguchi. De la mateixa manera, són bàsics els diàlegs una mica surrealistes que mantenen Eguchi i la mestressa de la casa. De vegades s'entén molt més del que diuen.

Molt ben escrit, aquest llibre ens fa entrar una mica més en les profunditats de la personalitat col·lectiva dels japonesos, la seva forma de viure les relacions humanes, la sexualitat, la complicitat davant les debilitats de cadascú...

Sherlock Holmes

El 150è aniversari del neixement de Sir Arthur Conan Doyle, un metge escocès aficionat a l'escriptura i a l'espiritisme, és una excusa com qualsevol altra per tal de fer alguna reflexió sobre el seu personatge emblemàtic, Sherlock Holmes.

No hi ha ningú que no conegui, per llibres, pel·lícules de cinema, sèries de televisió, etc. aquest impactant detectiu, paradigma de l'investigador intel·ligent i cerebral, que basa les seves recerques en una observació extremadament acurada i el raonament deductiu. Les conclusions a les que arriba sempre després d'una ullada inquisidora i perspicaç són esfereïdores, lluny de l'abast de la resta de mortals. Ell mateix fa seguir els seus companys d'aventures els processos de deducció que els permetren resoldre els casos criminals més embolicats.



La imatge de Sherlock va ser creada bàsicament per l'il·lustrador de les primeres novel·les, ja que Doyle no va perfilar mai tots els atributs que han perdurat: la gorra campera, la pipa...



Com és natural en personatges d'aquesta magnitud, han creat escola i han inspirat la creació d'altres de similars però que, evidentment, no han tingut tant d'èxit. El cas més recent és el Dr. House, de la sèrie televisiva, que utilitza el mateix mètode deductiu per arribar a diagnòstics impensats i que eleva fins el límit el cinisme cap als que l'envolten.



El caràcter especial de Sherlock, poc donat a les convencions socials i tendent a l'aïllament, es copça en aficions com el violí o la geologia, l'entomologia, la criminologia, etc. També era un expert espadatxí i molt hàbil en la lluita cos a cos. Tanmateix, apareixen igualment febleses que el fan una mica més humà, com un punt de misogínia o l'addicció a l'opi (tot i que Doyle el presentava com consumidor de cocaïna, el cert és que tots els trets delataven el perfil del fumador d'opi, molt vigent a l'època).



Com ja sabeu, Holmes tenia el seu contrapunt en la figura del Dr. Watson, un metge que l'acompanyava en les seves aventures i que, partint del realisme i l'excepticisme, acabava aclaparat per l'evidència de la genialitat del seu amic. Nogensmenys, el gran enemic de Sherlock Holmes era el Dr. Moriarty, un gran geni orientat en la direcció contrària. Ambdós s'admiraven mútuament, cercant amb una certa ambivalència la destrucció del seu oponent.

Molts actors l'han interpretat al cinema, a la televisió o al teatre. De quin us heu emportat millor impressió? Quin us ha resultat més creïble? O bé, a quin heu associat definitivament la imatge del millor investigador de tots els temps?

Bé, segur que no us he descobert res, però volia deixar constància d'una de les grans icones del nostre imaginari cultural contemporani. Quina impressió us va deixar?

Ángeles y demonios

M'ho temia.

Hi vaig anar esperant ressarcir-me del fiasco del Codi DaVinci, però no. Ho han tornat a fer.

No he llegit cap dels dos llibres, però aquestes dues pel·lícules em semblen infumables. En concret, a "Ángeles..." la voluntat de donar ritme a l'acció i misteri a la trama, li fa perdre l'escassa credibilitat que podia tenir.

Com que no sé si el llibre cau en els mateixos errors, no sabria dir si el problema sorgeix de Ron Howard (director de la pel·lícula) o de Dan Brown (autor de la novel·la). Però el cert és que la simplesa (simploneria, diria jo) i arbitrarietat dels suposats enigmes, i com es resolen, faria caure la cara de vergonya a qualsevol.

Per exemple: com es poden anar localitzant esglésies a Roma en un mapa amb la simple orientació d'un dit o d'una fletxa que apunta ... "cap allà"??!! Com es troben en aquestes esglésies amagatalls impensables símplement per una llança i una espasa que mira... "cap aquí"??!! Com pot ser que tots els personatges s'entestin a parlar entre ells en anglès a... Roma!, amb un accent macarronic de per riure? Com pot ser que un "expert en simbologia" no sàpiga llatí ni italià??!! Com pot ser que, a Roma, pràcticament ningú no sàpiga qui era Bernini?? Com pot ser que, amb totes les mesures de seguretat per entrar als arxius vaticans, després tot depengui de l'ull que pugui tenir un sol vigilant pràcticament liminar?? Com pot ser que els màxims cardenals, reunits al Cònclau, no coneguin el protocol, la tradició o la història de la cerimònia?? De vegades semblen tontets, pobrets... Com pot ser que ni la gendarmeria de Roma ni la guàrdia vaticana siguin capaços de trobar un assassí que va deixant-los pistes per tot arreu? Com pot ser que els científics de partícules subatòmiques facin experiments importantíssims en un lloc com el CERN sense que ho sàpiga ningú més que dues o tres persones?? Com pot ser que obtinguin... L'ANTIMATÈRIA i la tinguin confinada en un potet de vidre entre dos electroimants, i que tot depengui que no se li acabi la bateria al potet??!! Com pot ser que una experta en física subatòmica també hi entengui en medicina forense??

Que no hi ha ningú?? EEEEOOOOOOO...

L'últim home que parlava català

Aquest és un d'aquells llibres que aprofiten la tirada de Sant Jordi per col·locar-se en els primers llocs del rànking de vendes. Fàcil de llegir, amb un títol molt cridaner i actual, en Carles Casajuana ens vol fer un retrat de la situació de dificultat actual de la llengua, i el futur negre que li espera.

Ja he dit en alguna ocasió que no m'agraden, en general, les novel·les que tenen com a protagonistes els escriptors. I en aquesta ho són per partida doble. No perquè hi tingui res en contra, sinó perquè crec que són perfils especials molt poc representatius de la realitat majoritària. Per tant, considero que l'escriptor que és capaç de mirar més enllà d'un mirall i fixar-se en altres situacions, professions, etc., per copçar realitats diferents de la seva pròpia, ja té un punt afegit.

Aquesta consideració al marge, Casajuana ens resumeix els dos grans blocs argumentatius sobre la situació del català i el seu futur. Aquells que, per tal de no ser radicals, cedeixen contínuament pensant que hi ha d'altres coses més bàsiques sense ser conscients del mal que fan a la llengua, i aquells que la defensen aferrissadament tot i ser titllats d'arrauxats que no volen veure més enllà del seu petit reducte provincià.

Com a vehicle on encabir-hi tothom per aquest viatge, hi trobem una història de mòbbing (perdó, assetjament) immobiliari i relacions creuades entretingudes, amb situacions i personatges més o menys creïbles, però massa "clavats" per a l'ocasió.

El millor, segurament, les argumentacions contraposades que formen part de la relació establerta casualment entre dos escriptors. Tot i que són prou conegudes, està bé que ambdues sorgeixin de la mateixa ploma, perquè no sigui dit que ningú és receptiu a les raons de l'altre. El pitjor, per mi, està en uns personatges massa triats, sorgits d'una anàlisi de necessitats, cosa que els fa poc naturals. Hauria estat millor que fossin més "naturals".

De tota manera, el que m'ha agradat més és la metàfora final (tranquils, no l'explicaré... gaire): l'avís de la tragèdia plana durant tota l'obra, però això no evita que, quan ens arriba, ens agafi desprevinguts. Molt bona reflexió, sí senyor.

Apocalypse Now

Ja s’han complert 30 anys des que en Francis-Ford Coppola va presentar Apocalypse Now al Festival de Cannes. Cal fer un breu recordatori, isn’t it?

Entre els centenars de pel·lícules que s’han arribat a fer sobre la guerra del Vietnam (des del punt de vista americà, evidentment), Apocalypse Now sempre ocuparà un lloc d’honor. I és que, probablement, cap altra obra ha sabut reflexar la irracionalitat, la destrucció de l’essència humana, amb més cruesa que aquesta pel·lícula. Tot queda exposat: els conflictes morals, la hipocresia, la bogeria, el salvatgisme, el sadisme més absolut, la pèrdua total de sentiments en un ambient de devastació que ho supera tot i a qui ningú no hi pot fer front.

Partint d’una fantàstica obra de Joseph Conrad, “El cor de les tenebres”, i en un rar cas d’explosió creativa, Coppola va superar el llindar marcat pel llibre de Conrad, magnífic, d’altra banda. Trasllada el drama personal viscut a les profunditats de l’Àfrica colonial més obscura del S.XIX a la guerra més traumàtica per a l’imaginari col·lectiu de l’Amèrica contemporània: Vietnam.

Suposo que tots l’heu vista, no un ni dos cops, sinó una colla. En faig una breu sinòpsi: al Capità Willard, en plena crisi personal, li encarreguen una missió: localitzar un brillant coronel dels serveis especials, el Coronel Kurtz, que ha desertat muntant una mena de comuna al cor de la selva cambotjana amb els seus homes. La missió comporta eliminar el Coronel, ja que el seu caràcter mesiànic és un perill per al propi exèrcit, Durant tota la història, Willard es va apropant, físicament i psicològicament, a la figura de Kurtz, que finalment esdevé immensa, fora de tota comprensió dels que l’envolten, abocat a la destrucció personal a causa de la immersió en ... l’horror. Sí, l’horror.

En el record de tothom perduren elements importantíssims de la pel·lícula. Coppola aporta una estètica poètica, filosòfica, moral, a la guerra més immoral, crua i absurda que s’ha viscut. D’una banda, uns magnífics personatges impossibles d’oblidar: el Tinent Coronel Kilgore, interpretat magistralment per en Robert Duvall, encarna com ningú l’absència de moral, el triomf del sadisme per sobre de cap altra consideració com a estratègia per sobreviure a l’infern. Les lliçons colpidores d’un Kurtz mesiànic, il·luminat, que ha albirat dolorosament realitats que els altres ni imaginem. Els dubtes morals d’un Willard al caire de l’abisme, conscient de la injustícia i del seu propi sentit del deure, al mateix temps, embarcat en un viatge que el transforma decisivament.

D’altra banda, escenes de gran impacte emocional. Escenes que, dirigides amb gran mestratge, perduraran en la història del cinema. Trobem el genial atac de la cavalleria (ara helicòpters) sota els acords de la Cavalcada de les Walkíries de Wagner, el surf sota els bombardejos amb napalm a les platges vietnamites (“...fa olor de... victòria!”), o el delirant combat contra l’eneimc invisible en la defensa impossible d’un pont. També l’arribada a la comuna de Kurtz, observats per soldats estranys, perduts, alienats. O les lliçons morals de Kurtz-Brando combinades amb imatges de cerimònies tradicionals de tribus cambotjanes, amb sacrifici d’un bou inclòs.

Els actors mereixen un gran reconeixement: Martin Sheen va fer el paper de la seva vida, amb un posat de sorpresa espiritual continua. Un Marlon Brando entre ombres ens construeix un gurú destrossat però més enllà del bé i del mal. Robert Duvall ratlla la perfecció en el paper de Kilgore (“Charlie don’t surf!”). Fins i tot trobem un jovenet Harrison Ford en un paper breu i sobri, encarcarat, o el contrapunt de Dennis Hopper com a reporter.

La banda sonora és un altre dels elements claus del film i que el converteixen en obra mestra. Al marge de les Walkíries que hem esmentat, el rock i la psicodèlia (memorable “The End” de The Doors) de l’època ens ajuda a situar-nos en la bogeria i la desmesura de tot plegat, barrejat amb el recurs a les substàncies al·lucinògenes que estaven de moda i ajudaven a l’evasió d’una realitat massa dura.

D’aquesta pel·lícula han perdurat no tan sols la música, les imatges i els personatges, sinó que és una font impressionant d’anècdotes i de cites impactants. Us en deixo una que m’agrada molt:

“I watched a snail crawl along the edge of a straight razor. That's my dream. That's my nightmare. Crawling, slithering, along the edge of a straight... razor... and surviving” (Colonel Kurtz).