L'últim home que parlava català

Aquest és un d'aquells llibres que aprofiten la tirada de Sant Jordi per col·locar-se en els primers llocs del rànking de vendes. Fàcil de llegir, amb un títol molt cridaner i actual, en Carles Casajuana ens vol fer un retrat de la situació de dificultat actual de la llengua, i el futur negre que li espera.

Ja he dit en alguna ocasió que no m'agraden, en general, les novel·les que tenen com a protagonistes els escriptors. I en aquesta ho són per partida doble. No perquè hi tingui res en contra, sinó perquè crec que són perfils especials molt poc representatius de la realitat majoritària. Per tant, considero que l'escriptor que és capaç de mirar més enllà d'un mirall i fixar-se en altres situacions, professions, etc., per copçar realitats diferents de la seva pròpia, ja té un punt afegit.

Aquesta consideració al marge, Casajuana ens resumeix els dos grans blocs argumentatius sobre la situació del català i el seu futur. Aquells que, per tal de no ser radicals, cedeixen contínuament pensant que hi ha d'altres coses més bàsiques sense ser conscients del mal que fan a la llengua, i aquells que la defensen aferrissadament tot i ser titllats d'arrauxats que no volen veure més enllà del seu petit reducte provincià.

Com a vehicle on encabir-hi tothom per aquest viatge, hi trobem una història de mòbbing (perdó, assetjament) immobiliari i relacions creuades entretingudes, amb situacions i personatges més o menys creïbles, però massa "clavats" per a l'ocasió.

El millor, segurament, les argumentacions contraposades que formen part de la relació establerta casualment entre dos escriptors. Tot i que són prou conegudes, està bé que ambdues sorgeixin de la mateixa ploma, perquè no sigui dit que ningú és receptiu a les raons de l'altre. El pitjor, per mi, està en uns personatges massa triats, sorgits d'una anàlisi de necessitats, cosa que els fa poc naturals. Hauria estat millor que fossin més "naturals".

De tota manera, el que m'ha agradat més és la metàfora final (tranquils, no l'explicaré... gaire): l'avís de la tragèdia plana durant tota l'obra, però això no evita que, quan ens arriba, ens agafi desprevinguts. Molt bona reflexió, sí senyor.