El 150è aniversari del neixement de Sir Arthur Conan Doyle, un metge escocès aficionat a l'escriptura i a l'espiritisme, és una excusa com qualsevol altra per tal de fer alguna reflexió sobre el seu personatge emblemàtic, Sherlock Holmes.No hi ha ningú que no conegui, per llibres, pel·lícules de cinema, sèries de televisió, etc. aquest impactant detectiu, paradigma de l'investigador intel·ligent i cerebral, que basa les seves recerques en una observació extremadament acurada i el raonament deductiu. Les conclusions a les que arriba sempre després d'una ullada inquisidora i perspicaç són esfereïdores, lluny de l'abast de la resta de mortals. Ell mateix fa seguir els seus companys d'aventures els processos de deducció que els permetren resoldre els casos criminals més embolicats.
La imatge de Sherlock va ser creada bàsicament per l'il·lustrador de les primeres novel·les, ja que Doyle no va perfilar mai tots els atributs que han perdurat: la gorra campera, la pipa...Com és natural en personatges d'aquesta magnitud, han creat escola i han inspirat la creació d'altres de similars però que, evidentment, no han tingut tant d'èxit. El cas més recent és el Dr. House, de la sèrie televisiva, que utilitza el mateix mètode deductiu per arribar a diagnòstics impensats i que eleva fins el límit el cinisme cap als que l'envolten.
El caràcter especial de Sherlock, poc donat a les convencions socials i tendent a l'aïllament, es copça en aficions com el violí o la geologia, l'entomologia, la criminologia, etc. També era un expert espadatxí i molt hàbil en la lluita cos a cos. Tanmateix, apareixen igualment febleses que el fan una mica més humà, com un punt de misogínia o l'addicció a l'opi (tot i que Doyle el presentava com consumidor de cocaïna, el cert és que tots els trets delataven el perfil del fumador d'opi, molt vigent a l'època).
Com ja sabeu, Holmes tenia el seu contrapunt en la figura del Dr. Watson, un metge que l'acompanyava en les seves aventures i que, partint del realisme i l'excepticisme, acabava aclaparat per l'evidència de la genialitat del seu amic. Nogensmenys, el gran enemic de Sherlock Holmes era el Dr. Moriarty, un gran geni orientat en la direcció contrària. Ambdós s'admiraven mútuament, cercant amb una certa ambivalència la destrucció del seu oponent.Molts actors l'han interpretat al cinema, a la televisió o al teatre. De quin us heu emportat millor impressió? Quin us ha resultat més creïble? O bé, a quin heu associat definitivament la imatge del millor investigador de tots els temps?
Bé, segur que no us he descobert res, però volia deixar constància d'una de les grans icones del nostre imaginari cultural contemporani. Quina impressió us va deixar?
3 comentaris:
El meu nivell cinematogràfic no arriba a poder citar cap dels actors que li han donat vida, però m'ha agradat molt llegir la teva impressió.
:-)
Fantàstica aproximació! Dels Sherlocks de les pel·lícules, el que primer em ve al cap és el que interpretava en Basil Rathbone. Eren aquelles pel·lis dirigides per Roy William Neill als anys 40: "Dressed to Kill", "Terror by Night", "The Scarlett Claw"... No recordo cap més títol, ara. Per qui no les hagi vist, són pel·lis molt xules, molt prototípiques del cinema negre de l'època.
També mereix menció especial el Sherlock Holmes de Billy Wilder, una aproximació a la part més fosca del personatge. Em temo que una cosa similar al que ens està a punt d'arribar, el "Sherlock Holmes" de Guy Ritchie, capaç de fer pel·lis interessants ("Lock & Stock" o "Snatch") i de perpetrar bodrios insufribles (la pel·lícula amb la Madonna que no recordo com es diu, per sort). La veritat és que pràcticament totes les seves pel·lis són iguals, però a veure què tal amb aquesta. El millor, sense cap mena de dubte, és que a l'amic Sherlock l'interpreta el gran Robert Downey Jr.!
Ah, i me n'oblidava... la mítica sèrie de TV, d'animació, dels anys 80. Eren gossos, i (atenció, Jordi), si no m'equivoco en Miyazaki hi tenia alguna cosa a veure!
Sí, Dani, reconec que no n'hi ha hagut cap altre tan adequat com el bo d'en Basil. Però a mi se'm va quedar gravada la mirada i el nas inquisidor d'en Jeremy Brett, de la sèrie de TV. Sempre m'imagino la seva cara, quan penso en Holmes.
I, pel que fa a la sèrie d'animació, bé, no la vaig seguir, però això dels gossos no em feia el pes. I tens raó, els estudis Ghibli d'en Miyazaki hi van tenir alguna cosa a veure, encara que no se'ls pot atribuir la paternitat, crec.
Publica un comentari a l'entrada